JO VAIG SER ALLÀ

Desapareix la presó de La Trinitat. Tan de bó puguessim dir el mateix de totes les presons, però el món és molt més dur del que somniem amb que pugui arribar a ser un dia. No obstant, aquest país va conèixer altres temps molt més grisos, més tristos i més injustos. Aleshores la presó de La Trinitat era de dones i us asseguro que no se semblava gens a les modernes presons d'enguany. Jo vaig tenir la gran llet de no ser-hi més que uns quants dies, doncs el dictador feia poc que era mort i els qui governaben començaven a plantejar-se una possible transició perque s'adonaven que no hi havia cap més remei que canviar de disfressa si volien mantenir-se a les seves poltrones. Era l'any 1976. La presó era ja quasi buida de preses politiques. De fet, tres varem ser les dones apressades durant la jornada de lluita del 12 de novembre reivindicant les llibertats sindicals a Barcelona, entre més de 200 apressats que hi van haver. I quan varem arribar a la presó, ens varem trobar amb una noia molt jove, quasi una nena, que portava més d'un any allà dins, completament sola, per la qual cosa, malgrat que li sabia greu que ens agafessin, es va alegrar molt en veuren's entrar. Llàstima que al cap d'uns dies varem ser alliberats tots els apressats per la jornada de lluita sindical i aquella noia va seguir a la presó. No sé que deuria de fer, a més d'ésser troskista, doncs li vaig preguntar i em va dir que no volia parlar d'aixó, així que ens varem limitar a xerrar i a intentar passar les hores de la millor manera possible. Com que varem intentar concienciar a les preses comuns que hi havien al tallers des de les finestres que donaven al pati, ens van castigar sense sortir, per la qual cosa ens varem inventar els nostres jocs i jugant, jugant, ens va caure al terra un aparell de televisió antic i enorme que hi havia a la sala comú. No vegis com es van posar las monjas Cruzadas Evangélicas de Cristo Rey, que si sois unas gamberras, que si nunca seréis mujeres de provecho, que si habéis naciopaputas y otras lindeces por el estilo. Com deia al principi, vaig tenir la gran sort d'haver passat allà només uns quants dies, però us puc ben assegurar que la impressió que et causa l'ingrés allà dins no l'oblides mai més.

D'entrada ens van tenir als calabossos del jutjat de guardia fins a les tres o les quatre del matí. D'allà i després de no donar-nos més que un miserable bocata de xorisso, ens fican dins d'unes furgonetes enormes, plenes a vessar de detinguts per la mateixa causa que nosaltres i ens porten cap a La Modelo. Aquest viatge sí va resultar agradable, doncs els companys ens veurens a les tres noies al mig de tants homes ens van tractar amb un grandissim respecte. A La Modelo buiden la furgo i moltes altres que formaven el convoi i ens quedem les tres Marias espantades al mig d'aquella buidor gris, freda i sense seients. No sé la estona que ens van fer esperar dins d'aquella preso ambulant al mig del pati de La Modelo, només recordo que quan finalment varem arribar a la presó de dones de La Trinitat, començava a fer-se de dia. Baixem de la furgo, ens fan caminar en fila india, aixeco la vista i veig als guardies civils a les garites de guardia, amb la seva capa, el seu tricorni i el fusell a la espatlla. Aleshores entrem a la presó i sento com la gran porta de ferro es tanca radera meu, rás-rás! Sento el fred a la esquena i una desagradable rebuda de part d'unes dones, monjas Cruzadas, de siniestra leyenda, que ens mostren un despreci evident, ens fan despollar del tot (un fred que pela el 13 de novembre), ens registren per dins i per fora, ens fan passar a les dutxes (aigua gelada i tovalloles més aspres que l'espart) i ens foten a cadascuna a una cel.la de dimensions molt reduïdes i sense una finestra. Tu et trobes allà, al mig del no res, totalment perduda, sense acabar d'entendre molt bé perque carai t'ha passat aixó. A l'endemà passa una d'aquelles monges i diu "¿Quiere ir al santo oficio" I tu, molt digne, dius "No!" Aleshores reacciones i t'adones que si haguessis dit que si hauries pogut sortir d'aquella agobiant cel.la. No t'arriben noticies de fora. Saps que els teus estan fent tot el que poden però no saps si podran lo suficient per treure't d'allà. Sents per primera vegada a la teva vida una soletat infinita. Així passes tot el puto dia. A l'endemà quan et pregunten si vols anar a missa corres a contestar "¡Sí!" Aleshores vas a sentir al capellà dir quatre burrades sense mostrar cap ganes i després et deixen anar a la cel.la general. Una pila de llits amb la seva manteta a quadres totalment buits i una noia que còrrer amb la melena i les llàgrimes al vent per abraçar-se a nosaltres i tornar a sentir la escalfor humana. "¡Qué alegría, qué alegría!", i acte seguit un "Ui, perdón, no es que me alegre de que os hayan engachao." "Tranquila, tía, li contestem, te entendemos perfectamente." Abraçades, llàgrimes, ternura. Que entranyables poden ser les relacions entre quatre noies joves en una situació tan deslentadora. Us puc ben assegurar que en moments així el que menys importa és si sou del mateix partit o no. Als pocs dies ens ve a veure l'advocat, després ens deixen anar a rebre la visita dels pares i germans, els novios no que si no estàs legalment casada no els deixen passar, s'han de quedar al càrrer a esperar noticies. Tu estàs radera unes reixes, al mig un passadís gris i trist per on es passeja un desganat policia i més enllà els teus pares radera un'altre reixa, que et miren orgullosos de la teva lluita i temerosos de no poder treure't d'allà dins. Finalment tot s'arregla. Has estat de llet, has tingut la gran sort de que t'hagin enxampat quan la truita començava a girar. Només que t'haguessin enganxat uns quants mesos abans i hauries begut oli.

Aquests son els records dels meus, afortunadament, pocs dies a la presó de La Trinitat, però m'alegra molt saber que desapareixerà perque vaig conèixer a moltes altres dones que no van tenir tanta sort com jo i les van passar molt putes allà dins. A elles vull rendir el meu homenatge i brindar la destrucció d'aquell terrible edifici del que encara recordo la fredor de les parets i el sinistre só de la porta de ferro en tancar-se.