CHILL OUT ALS ANTIAERIS

Avui hi havia un Chill Out als antiaeris al Turó de la Rovira. No havia sentit mai aixó del Chill Out i tenia moltes ganes de veure que és i com funciona. M'he quedat amb les ganes, doncs aquesta pluja que tanta falta ens feia i que ara no ens vol deixar ha fet acte de presència una vegada més i ha arruinat la festa als qui s'han fet un tip de treballar per muntar-ho tot. No pas a mi i els companys que m'acompanyaven, el meu marit, la Rosa, la Nuria, el Joan, en Josep, el Luis Fernando i la seva dona, perque amb nosaltres venia el Paco González i tot i la pluja que queia, hem decidit pujar fins adal encara que només fos per solidarizant-se amb els nois i noies que ho havien organitzat. I ves per on, ha estat un passeig veritablement entranyable, doncs pujar fins als antiaeris amb en Paco González com a guia és tot un privilegi. Pels qui no el coneixeu us diré que en Paco González és un autèntic personatge. Medalla d'Honor de la Ciutat de Barcelona per la seva tasca reivindicativa per la millora de les condicions de vida dels ciutadans d'El Carmel, president de l'Associació de Veïns del barri d'El Carmel durant anys i un dels principals responsables de la gran conquesta que va significar que totes les families que hi vivien a les barraques que hi havien als antiaeris, puguessin realotjar-se en pisos sense que el preu a pagar fos superior al 10% dels seus ingressos. Doncs a mida que anavem pujant en Paco ens anava explicant: "Aquí vivía una familia con seis hijos, allí delante mi tía, que en paz descanse, aquí vivía Antonio, al que una noche, en plena nevada del 62 le salvé la vida." I va i en explica que quan aquella famosa nevada, ell pujava cap a casa després d'haver acompanyat a qui ara és la seva dona i aleshores era la seva xicota, i va sentir un lament: "Yo iba subiendo y oigo aaaaaay, aaaaay, hasta que me fijo bien y veo que era Antonio que, borracho como una cuba que iba, se había caido y lo estaba cubriendo la nieve. Lo levanté como puede, me lo eché al hombro y arrastrándole subimos, tres pasos pa lante y cuatro pa tras, hasta que logramos llegar a casa. Cuando a la mañana siguiente me despierto y oigo una música a toa pastilla. Salgo y ahí me tienes al Antonio que se había traido de casa el tocadiscos a pilas y me dice, pues no va y me dice que como le he salvado la vida me quiere regalar la mejor música que tiene. Y yo le contesto, pero hombre ya sé que te he salvado la vida pero déjame que duerma y ya hablaremos. Y tanto que le salvé la vida, si aquella noche no llego a pasar yo por allí, con la nieve que cayó, el hombre se queda enterrao y se muere." Quan arribem adal de tot, saludem als nos i noies que comencen ja a plantejar-se seriosament recollir els bartuls i fotra al camp amb la nit que fa. Aleshores el Paco ens diu: "Venid, venid que os voy a enseñar donde estaba mi casa." I ens explica amb pels i senyals on estava casa seva, a on les habitacions, l'habitació dels nens que els feia tan feliços perque el terra tenia desnivell i així els cotxes corrien sols fins a estrellar-se contra la pared. Ens explica com va fer el seu primer vater, el troç del costat de casa seva on vivia una familia de quatre persones en un espai que no deuria de fer ni vint metre quadrats. Ens explica com havien de pujar l'aigua, com van haver de fer les escales pujant els materials amb mules, la roca davant del que havia estat casa seva que tenia brillo i tot perque era com un tobogán natural de tota la canalla que corria per allà. Mirem al nostra voltant i ens admirem de veure les magnifiques vistes de Barcelona. Des d'aquest punt de vista, viure allà podria semblar un privilegi, però no ens enganyem, aquella gent no anava allà a passejar com hem anat nosaltres avui. Aquella gent hi vivia allà, havia de pujar cada dia. Carregats, cansats, amb un fred que pelava o una calor implacable. Molt dura havia d'ésser la vida allà, si senyor. Però tot i així no deixava de ser les seves vides. Quasi trenta anys van viure en Paco i la seva familia allà dalt tan a prop del cel. I és per aixó que ha estat un gran privilegi per nosaltres haver-lo acompanyat i sentir un trocet d'aquelles vides explicat directament per un dels seus protagonistes. Ara, sempre que hi vagi als antiaeris, recordaré aquells homes i dones que van deixar allà una part important de les seves existències i sentiré en contemplar la gran ciutat als meus peus, com d'importants han estat totes les persones, fos quina fos la seva procedència, en fer de Barcelona una de les ciutats més boniques i cosmopolites que conéc. Gràcies Paco per haver-me regalat aquest privilegi aquesta nit.