22/8/13

PARTITS POLÍTICS



 

Hi ha persones que presumeixen de no haver pertangut mai a cap partit polític, com si això volgués dir que són més netes i innocents que ningú. En realitat, a la majoria dels casos només vol dir que aquestes persones no han estat mai disposades a assumir cap compromís envers la societat, que sempre s’han mantingut al marge a l'espera que altres els hi solucionin la vida i els organitzin el futur. Clar que també hi ha qui mai ha pertangut a cap partit polític perquè la seva sensibilitat i el seu afinat sentit de l'ètica els ha portat a dedicar totes les seves forces i recursos a ajudar als altres a través de ONG’s o associacions cíviques dedicades a ajudar als més vulnerables. Però aquests són els menys, perquè en el fons, moltes de les persones disposades a assumir compromisos esperen obtenir quelcom a canvi, que no sempre es tracta de càrrecs remunerats, de vegades tenen prou amb sortir a la foto.
En qualsevol cas, presumir de no haver pertangut mai a un parti polític és tant negatiu com creure que pertànyer és garantia de ser millor que la resta, que la lleialtat a aquest partit està per damunt de tot. Els partit polítics són necessaris perquè encara no s’ha inventat res suficientment eficaç per substituir-los. De fet han sigut fonamentals en la història recent de la humanitat en ser l'única eina dels no poderosos per poder governar o incidir sobre els que governen, però igual que les constitucions, si es creu que són sagrats i no un simple instrument al servei de la societat, poden arribar a ser no tant sols innecessaris sinó un obstacle perquè la societat continuï evolucionant.

Si a més hi ha elits a aquests partits que utilitzen pressions d’interessos creant subelits que fan creure a la militància de base que la lleialtat és sagrada, amb l’interès de conservar privilegis que ratllen l'obscenitat quan es tracta de polítics que es volen considerar d’esquerres, aleshores el mal és tan important que dona perillosament la raó a les persones que es consideren per damunt del be i del mal per no haver pertangut mai a cap partit polític. Quelcom molt perillós perquè això porta a les persones a actituds radicals que no ajuden més que a aquells que no necessiten als partits polítics per governar el món perquè son els amos i poden posar i treure reis i emperadors.
En definitiva, els partits polítics d’esquerres son ara per ara molt necessaris per aglutinar al seu voltant persones amb inquietuds i voluntat solidaria de servei. Però un partit polític d’esquerres no és una secta, ni una entitat religiosa, ni un instrument al servei d’una elit privilegiada i/o trepes que cerquen un ascens per profit personal, un partit polític d’esquerres ha de ser una eina al servei de la societat, al servei dels pobles amb especial atenció als més desfavorits i amb un objectiu ben definit: la evolució de la humanitat cap a una justícia social. Els partits d’esquerres que no compleixen amb aquest objectiu tenen una greu responsabilitat política en front de la societat i ser lleial per damunt de tot a un partit d’esquerres que practica polítiques de dretes, és ser còmplice d’un engany ignominiós.

10/8/13

A propòsit de la independència



El dubte és el principi de la saviesa. L'ignorant afirma, el savi dubta i reflexiona. (Aristòtil)

Jo sempre he dubtat. No és que me les vulgui donar ara d'intel.ligent, tinc una intel.ligència força normaleta i res més, però si soc molt apassionada i quan em lliuro a algú o a alguna causa, ho faig amb total intensitat. Es per això, i desprès de diverses experiències frustants, que tot i que mai he deixat de somniar i d'il.lusionar-me amb allò que desperta el meu interès, faig passar pel sedàs dels meus dubtes reiteradament tot allò en el que hi crec.

El tema de la indepèndencia de Catalunya no és una excepció. Sempre he defensat el federalisme, un federalisme honest i real que fos capaç d’unir pobles en completa llibertat i per decisió pròpia, sense que ningú imposés res a ningú i que cadascú pugués governar-se per si mateix practicant una solidaritat real, decidida voluntariament per cada poble, per a arribar a la col·laboració d’una autèntica ajuda mútua. Això és per a mi el federalisme. A la Península Ibèrica, dominada majoritariament per cultures expansionistes i impositores des de la nit dels temps, no ens hem ni tant sols apropat mai al federalisme... mai. Tot i així, confiava (perquè necessitava fer-ho) en que algun dia guanyaria el sentit comú i tothom s’adonaria de que el federalisme seria el millor dels escenaris possibles.

La realitat ens ha superat a tothom. Els pobles d’Espanya han votat majoritàriament als expansionistes més recalcitrants, que han utilitzat reiteradament les més bastes mentides per posar a la gran majoria de la ciutadania en contra de Catalunya, en un intent quasi criminal (per no dir del tot), de doblegar la voluntat del poble català fent-los sentir la por de veure's sols davant l'abisme. Però res més lluny del que esperaven amb les seves campanyes de boicots contra els productes catalans, de recollides de signatures contra el poble català, de repetir i repetir fins a la sacietat un munt de mentides al més pur estil de’n Joseph Goebbels: “¡Una mentida repetida mil vegades acaba creient-se com a veritat!”. Però, com deia, res més lluny del que esperaven. El poble català ha reaccionat i ho ha fet amb valentia i determinació. Nomès aquells que tenen lligams d’interessos econòmics o politics amb els centralistes, han quedat a la deriva en un mar de confusions i contradiccions del que només poden treure angoixes i enganys.

Al marge d’aquests que mai canviaran d’opinió perquè defensen per damunt de tot els seus propis interessos, hi ha que diuen que ja els hi fa gràcia aixo de la indepèndencia, però que tenen por de que tot acabi malament i acabi sent una frustració per els que es comprometen amb la causa. I jo pregunto, des de quan les causes han d’assegurar un final feliç per assumir el compromís de defensar-les? Sempre he cregut que el que han de tenir les causes per a lluitar per elles és que els consideris justes... no? És evident que tal i com està tot avui dia, em semble que lluitar per la indepèndencia de Catalunya és el més just per al poble català. Hi ha que diuen que no volen la independència perquè és ser antisolidari, que ells o elles son internacionalistes. I jo em pregunto, enviar els diners de la ciutadania catalana (siguin nascuts aqui o no), perquè els fatxendes del PP es vagin gastant els diners en construir trens que viatgen buits, aeroports que no tenen més avions que una estúpida estatua, mantenint a les mafies que blanquegen diners i els envien a Suïssa, cases reals que no tenen suficient en viure “a cuerpo de rey” a costa de la nostra necessitat, sinó que a més es dediquen a muntar ONG’s per desviar diners als seus comptes particulars, ministeris que cobren sous alts i a més s’adjudiquen dietes per cada moviment que fan, tenint en compte que no serveixen més que per torpedejar allò que les autonomies intenten fer, etc., és ser internacionalista? Perquè hi ha d’haver ministeris de competències que, suposadament, estan transferides a els autonomies? Punt i a part mereix el Senat, perquè serveix el Senat, per donar recer a les mòmies polítiques a les que els politics en funcions deuen favors?

En fi i resumint, tot i ser una cagadubtes nata, cada dia que passa m’ofereix més raons per creure en la necessitat de que Catalunya s’independitzi i esdevingui un estat lliure i sobirà. Quant al seu tarannà social i politic en el futur, agraïm molt exhaustivament els consells que ens venen de fora, pero creiem que la societat catalana és suficientment progressista, intel.ligent i culta com per lluitar per una societat més justa. Tasca que segurament serà molt més fàcil i plena de possibilitats quan tinguem de lluitar nomès contra enemics interns i no contra tot l’impèri espanyol.

I com a nota final i plena d’esperança us diré que abans d’ahir vaig ser a una paradeta al meu poble venent samarretes per a la Via Catalana del proper 11 de setembre. Va ser molt il.lusionant veure venir families senceres (pares i mares, fills i filles, àvis i àvies, nets i netes...) que s’enportaven la seva samarreta com qui aconsegueix fer-se amb un trocet de quimera amb la determinació de convertir-la en realitat. Si, decididament aquest poble es mereix ser lliure i decidir el seu pròpi destí.