29/6/09

EL CONTABLE DE AL CAPONE


En las películas de gánsters, esas que no sé porqué nos gustan tanto, a lo mejor es que en el fondo todos llevamos un canalla dentro, el personaje clave suele ser el contable. Es él quien maneja las cuentas y los resortes para que sus jefes salgan impunes de las investigaciones de Elliot Ness and The Untouchables, es él a quien persiguen gánsters de otros clanes y policías de todos los colores, tanto los más corruptos como los más heroicos, porque es él quien domina el cotarro, quien diseña una fina trama de ingeniería contable para funcionar con dobles y triples cuentas. Dice la leyenda que a Al Capone se le intentó trincar de mil formas distintas y, aunque fue un sanguinario y corrompió a todo el sistema judicial y a toda la policía de Chicago (menos a Elliot Ness, claro), solo fue posible apresarlo por evasión de impuestos y eso, naturalmente, solo pudieron achacárselo cuando lograron apresar al contable.
.
Obviamente no afirmo ni desmiento nada porque ni soy profesional de la investigación, ni tengo acceso a prueba alguna que pueda permitirme acusar a nadie de nada, pero lo cierto es que todo este culebrón de Bárcenas hace que me recuerde mucho el tema y que él personalmente se me confunda en la mente con el contable de Al Capone. Por Dios, no me malinterpreten, no pongo en duda su inocencia, ni su culpabilidad tampoco. Solo digo que este género me recuerda mucho al otro género, al del cine negro que tanto nos gusta a todos, solo que cuando se produce en la realidad y es nuestro dinero, el dinero público el que está en juego, como que ya no nos gusta tanto. Prefiero seguir con el cine negro porque además, entre otras cosas, me cae mejor Robert de Niro que el jefe de Bárcenas.
.


Parte del dinero, según los documentos de contabilidad interna requisados por la policía en las sedes de las empresas de Correa, acabó en manos de Luis Bárcenas, tesorero del Partido Popular. La Agencia Tributaria considera que tanto Constructora Hispánica como las empresas pantalla con las que operaba han podido incurrir en un delito contra la Hacienda Pública.
La investigación arrancó de una conversación de Correa grabada sin que él lo supiera por quien entonces era su amigo, José Luis Peñas, ex concejal del PP en Majadahonda (Madrid). "Le he llevado a Bárcenas 1.000 millones de pesetas. Se lo he llevado a Génova (sede del PP) y a su casa. Todo de adjudicación de obras de Fomento, cuando estaba Cascos, 1.000 kilos. Sé dónde los tiene, cómo los saca de España y el paraíso fiscal", se oye decir a Correa en esa grabación.
......
.
.

26/6/09

Bye bye Michael


.
.





Al llarg dels anys he anat de la admiració a la indiferència, passant fins i tot per la repulsa, amb referència a aquest personatge. Ara només puc sentir llàstima.
.
.




Era bó, era molt bó, diguin el que diguin els seus detractors i malgrat tota la merda que el va rodejar des que va assolir el cim de la fama. Però suposo que ell va triar viure d'aquesta manera. El que no sé es si també ha triat la forma de morir.
.
.




En qualsevol cas i malgrat tota la foscor que ha rodejat els seus últims anys de vida, descansi en pau. Jo intentaré recordar el gran artista que va ser i oblidar tot la resta.




















.
.

24/6/09

CASTELLERS
































El diumenge passat (volia publicar aquesta nota abans però se m'ha acumulat la feina i no ha pogut ser), es va celebrar una jornada castellera a la Plaça Eivissa del meu estimat barri d'Horta. Em vaig apropar i en veure aixecar el primer castell, vaig tornar a casa corrents per agafar la càmara fotogràfica, doncs naturalment no era la primera vegada que veia aixecar castells, però mai els havia vista d'una manera tan intima, de tan a prop. Normalment els he vist a la Plaça Sant Jaume o a Vilafranca del Penedès, tots dos indrets molt més amplis i amb molt més públic. Veurel's tan de prop va ser realment emocionant.
.

Una vegada aixecat el castell, és estèticament preciós, però el que resulta realment impressionant és veure aquelles criatures tan petites reptant pels cossos de tots els joves fins a arribar al cim i la valentia d'aixecar-se allà a dalt des d'on s'ha de veure el terra tan lluny. Sí, ja sé que hi han molts altres temes que a tots ens preocupen, però em sentia en deute amb aquella bona gent que es va apropar fins al meu barri per oferir generosament un espectacle entranyable.
.

Les colles que es van apropar al meu barri i que espero que tornin, van ser els Bordegassos de Vilanova i la Colla de la Vila de Gràcia. Jo els hi vaig comprar el tipic mocador de castellers als companys de Gràcia per proximitat veïnal, però agraeixo molt sincerament la seva participació a totes dues colles que, a més, ho van fer realment molt bé.
.
.

19/6/09

MALAS NUEVAS

Avui ens arriben dues noticies molt tristes, sí, ja sé que hi han moltes més, fins i tot que hi han algunes que no sabria com catalogar-les, com per exemple "el apoyo total" d'Hugo Chaves al règimen teocrátic i totalitari de l'Iran, o les pallassades que arriben dia sí dia també del Sr. Berlusconi i la seva "corte de los milagros". Però les dues noticies a les que m'estic referint son la mort d'en Vicente Ferrer per una banda, que no per previsible és menys trist, i que ETA torni a atemptar amb victimes mortals..

.
.
.























































La primera és una tristesa sossegada que et permet emetre un somriure quan mires la imatge d'aquest home que marxa perque tots ho hem de fer, però que deixa una gran llissó de bondat i humiltat per qui sigui capaç de pendre bona nota. Més que sentir-me trist perque ell es mort, doncs és natural que aixi sigui tenint en compte la seva edat, em sento trist al pensar que quina llàstima que persones tan bona gent ens hagin de deixar.







La segona tristesa és molt més agressiva i plena de ràbia perque no hi ha avui dia cap situació a tot el territori de l'estat que justifiqui que uns individuos decideixin continuar amb una suposada lluita armada que ara no té cap raó de ser, li busquin les excuses que li busquin. No soc de les puretes que pensen que mai hi han motius per dur a terme una lluita armada, però ara i aqui, no hi ha res que la justifiqui. I si no és producte de manipulacions fosques per part de poderosos que poden tenir interessos en continuar alimentant l'odi, és producte d'una ceguera infinita i una terrible curtedat mental. El pitjor de tot és que, sigui producte del que sigui, estiguin totalment o en part vençuts, continuen matant. I a mi no m'entra al cap com es poden autojustificar la gent que mata sense solta ni volta.
.
.
.
.

18/6/09

COSES DE LA JUSTICIA


.
.


Estem en bones mans? Tinc els meus dubtes, doncs no enténc els criteris que segueix la justicia al nostre país. És cert que ara ja hi comptem amb lleis que obliguen a la paritat, però "del dicho al hecho...", doncs a la majoria de les empreses es segueix practicant una descarada discriminació especialment en qüestió de salaris que segueixen sent molt més baixos per a dones que per homes. Naturalment els empresaris s'excusen dient que no es tracta ben bé de la mateixa feina però les que hem estat al mercat laboral durant molts anys sabem que la discriminació segueix existint. I respecte a delictes sexuals contra les dones, semble que els jutges no s'acabin de creure que aquest és un tema seriós que cal castigar amb tota la rigurositat per evitar reincidències. No cal dir que malauradament hi han casos que s'han fet molt famosos, que han costat la vida de criatures i pels que els jutges han rebut un "càstic" massa petit per la envergadura dels seus errors i les conseqüències derivades dels mateixos.


.


Ara mateix acabo de llegir als diaris que el "violador de l'Example" l'han deixat anar perque els jutges han considerat que ensenyar el penis a les dones no és delicte. No, no ho és, us diré més, si a la dona li agrada és fins i tot un acte divertit. El problema és que, segons expliquen les victimes, el fet de ensenyar el penis i masturbar-se davant d'elles es va donar perque el presumpte agressor no va tenir temps d'entrar a la porteria i en un acte de rabia, suposo, va actuar d'aquella manera. Jo tampóc l'enviaria a presó si finalment no es va produïr cap agressió sexual, en tot cas li enviaria les meves condolències per actuar de forma tant patètica. Ara bé, el personatge en qüestió no és un pobre pena sense capacitat de fer mal. És un violador que va ser condemnat a 65 anys de presó l'any 1993 per diverses violacions i agressions sexuals. I la meva pregunta és, amb quina calculadora compten els jutges els anys de presó? Doncs a mi, de l'any 1993 al 2009 em surten 16, qué va fer aquest senyor a la presó perque li reduissin la pena d'aquesta manera? I si les penes de presó es rebaixen tant escandalosament, perque aquesta hipocresia de condemnar a 65 anys per deixar-los anar a la primera de canvi?

.













No, no tinc la resposta, si la tingués suposo que em farien encarregada d'organitzar la justicia, o no... El que sí tinc és una gran capacitat d'indignació en front de la injusticia, però es veu que aixó no serveix per res. Potser si tothom que ens indignem amb aquests actes de la justicia tant injustos tinguessim l'ànim d'unir les nostres veus, algú ens arribaria a escoltar. De moment sento que només em puc indignar però aixó no em serveix per res perque a ningú fa tremolar la meva indignació, i menys a la justicia que segueix tant ben aposentada als tribunals del poder.

.

.

16/6/09

LA ERA DEL DISSENY



.








Definitivament dec de ser una troglodita en temes politics. Jo encara creient en que el que mola és que el politic sigui totalment sincer, que estigui sempre del cantó de la veritat, a les dures i a les madures, que tingui sempre en compte vetllar per la justicia social, que un politic honest ha de ser aquell que realment afronta el que s'hagi d'afrontar, assumint tots els errors, reconeixent-los públicament i amb un sentit de servei que no li permeti mai perdre de vista que l'objectiu del seu paper a la política no és que el seu partit guany les eleccions, sinó que les guany per millorar la vida dels ciutadans, tant dels que els voten com dels que no. Que la manera de guanyar-se la confiança del ciutadà perque el votin és convencent de que el seu projecte és el que més beneficiarà a més gent, no només a "los elegidos para la gloria".

.










En fi, tot aixó és el que sempre he cregut que ha de ser un politic honrat. Obviament no espero res de tot aixó dels politics de dretes perque sé que aquests fan politica per fer-se més rics i que els colegues que l'han d'ajudar a guanyar les eleccions es facin també més rics. Dels politics d'esquerres sí ho espero, fins i tot m'atreviria a dir que ho exigeixo, perque que un politic de dretes sigui un estafador no fa mal a ningú, els qui els voten ja ho saben i ho accepten, en canvi que ho sigui un politic d'esquerres fa molt mal a molta gent, perque provoca desconfiança, desafecció, desesperança... Els ciutadans que no formen part dels centres de poder no tenen altre manera de fer arribar la seva veu i defensar els seus drets que a través dels politics d'esquerres. Si aquests fallen, cagada pastoret.

.












Doncs bé, es veu que molt de tot el que dic està passat de moda i ara el que mola és contractar gurús del disseny. Així ho ha entés en Gordon Brown que desprès de totes les trancadisses que s'han produït al seu voltant amb traïdors i corruptes de tota mena, en lloc de sortir amb la cara ben alta i dir al poble "senyors, m'he equivocat en moltes coses, m'he rodejat d'escorpins que ens estan fent molt de mal i ara només em queda posar el meu càrrec a la vostra disposició i que decidiu vosaltres si creieu que encara ho podrem arreglar tot aixó o considereu que hauria de ser un altre qui ho fes", doncs com deia, en lloc de fer aixó que crec (perque soc una troglodita, es clar) que és el que hauria de fer, ha decidit contractar, imagino que no per un sou base, al Mr. Simon Lewis, que deu de ser una espècie de golden personnel coach, per veure si encara té alguna opció de que li reconstrueixin la depauperada imatge que li ha quedat. No, no ho enténc...














.

PARA LA LIBERTAD


Hace unos años, cuando Jomeini manifestó en París que volvería a Irán, se montó un gran revuelo y muchos intelectuales de izquierdas fueron a presentarles sus respetos. Todos estaban contra el Sha, y con razón, no era el emperador un gobernador adecuado para su país, amasando obscenas y cuantiosas riquezas mientras las clases populares sufrían todo tipo de vejaciones, explotación e injusticias sociales. Pero... no se cura una quemadura con fuego. Nunca estuve de acuerdo con Jomeini.
.
A mí, por más que dijeran los intelectuales europeos de izquierdas, no me parecía que una teocracía pudiera ser la mejor opción para ningún pueblo. Probablemente fue la intuición femenina, porque es evidente que si alguien pierde en las teocracías, son sobre todo las mujeres. Ahí está. Ahí tenemos la prueba evidente de que las teocracías solo sirven a los inmobilistas fanáticos y a quienes sacan provecho de todo ello. Y... obviamente, las principales víctimas son las mujeres.
.
Hace unos días, al ver y oír las noticias que llegaban de Irán, todo aquellos jóvenes, hombres y mujeres, que salían a la calle con una amplia sonrisa y una gran esperanza de abertura, aun sabiendo que no llegarían todas las soluciones de golpe, que el triunfo de los reformistas solo sería un principio para empezar a trabajar, sentí una discreta alegría. Discreta no porque ese sea mi carácter, sino porque esperaba al posible triunfo antes de desatar la euforia. Y la euforia no llegó. Se ha vuelto a imponer la teocracia.
.
No afirmo si con trampas o sin ellas, aunque lo lógico es pensar que fue con ellas a contar por la reacción de los supuestos perdedores, lo que sí afirmo es que, aunque sé desde que leí a Lenin que no siempre se camina hacia adelante, que para seguir avanzando a veces hay que dar algún paso atrás, últimamente está la humanidad dando demasiados pasos atrás. No sé si así será posible avanzar. La ultraderecha avanza en Europa, el integrismo avanza en Oriente ¿a dónde nos llevará todo esto? ¿seremos capaces de reaccionar antes de que se produzca el descalabro global? Esperemos que sí.
.
Mientras tanto, espero y deseo que algo se siga moviendo en Irán a pesar de la terrible represión de la teocracia y espero sobre todo que esas mujeres valientes que se han atrevido a salir a la calle, sigan luchando por hacer entender a los integristas que nadie puede organizar a la humanidad sin contar con la mitad de sus gentes.
.
Va por ti iraniana valiente.

11/6/09

ELECCIONS AL PARLAMENT EUROPEU

Ara si crec estar en disposició de dir el que penso sobre les eleccions al Parlament Europeu. D’entrada m’agradaria dir alló d’en Laporta “¡Al loro que no estamos tan mal!” i guanyar la propera temporada les eleccions de Barcelona, de Catalunya, d’Espanya i d’Europa. Però molt em temo que no estem tant bé com el Barça de la temporada 2008/2009, entre d’altres coses perque no despertem la passió que aquests senyors que fan virgueries amb les pilotes desperten en el personal. I aixó no és nou, quan el poble perd la confiança en els seus governants, es refugia en el “pan y circo”, la contradicció és que aquest pan y circo ha estat sempre utilitzat per governs imposats per linatge real o cops d’estat, mentre que ara és aquest mateix ciutadà que amaga el cap sota l’ala i dirigeix les seves mirades cap el fútbol, qui hauria d’anar a votar i decidir qui governa. I quan no ho fan venen i et diuen “jo no voto perque no hi confio en ningú, doncs tots els politics son iguals”. No, no us confungueu ni us consoleu amb desqualificacions. No soc pessimista. De fet he passat situacions a la vida que han estat molt greus i que he afrontat sempre amb ànima de lluita i un somriure als llabis. Només qui hagi passat per un cáncer i ho hagi afrontat com ho estic fent jo té dret a dir si soc pessimista o optimista. Us asseguro que soc optimista. Ara bé, també soc realista i aixó és el que no acaba d’agradar a segons qui.
-

Es veritat que els resultats d’aquestes eleccions al Parlament Europeu han estat un triomf pel meu partit, el PSC, a Catalunya, però ha estat un triomf sobre una población tan petiteta que, amb tot el carinyo del món i tots els respectes, qualificar-lo d’èxit seria com comparar un torneig de barri amb la Champions, si seguim amb termes futboleros. Una participación del 35,7% és el que més em crida l’atenció. A partir d’aquí els resultats es podran llegir com es vulgui però sempre serà sobre un 35,7% de ciutadans. Obviament que hem d’estar molt agraits a aquests ciutadans que han tornat a dipositar la seva confiança en nosaltres. Obviament que ens hem d’animar els uns als altres i tirar endavant perque del que no dubto en absolut és de que el nostre projecte és amb diferència el millor per a tothom, malgrat les dificultats amb que ens trobem continuament per posar-lo a la pràctica. Però no podem sentir-nos satisfets perque un partit que té vocació i capacitat de governar com ho és el nostre, té la obligació de pensar globalment, de tenir en compte a tothom, tant els qui ens voten, com a qui no vota o qui vota tot el contrari. I si tenim en compte a tothom com tenim la obligació de fer, la majoria de tothom ha quedat fora d’aquestes eleccions. Per decisió propia, és cert, però fora. I aixó ens ha de preocupar i molt. Perque, a més de responsabilitats politiques i sentiments de solidaritat, pensant de forma totalment individualista i fins i tot egoísta, el que passa quan tota aquesta gran majoria decideix passar de tot, amagar el cap sota l’ala i no exercir la seva obligació democrática, ens afecta a tots, tant a ells com els qui si s’han preocupat de cumplir amb el seu deure i han anat a votar.
-

De qui és la culpa de tot plegat? Doncs mireu, és un cúmul de circumstàncies que es va produint de mica en mica i va fent forat com la gota malaya. Ningú se sent culpable i és lògic, ja prou que hem patit en aquest país la cultura católica de la culpa. No obstant, aniria molt bé que, sense necessitat de cilicis ni torments de cap mena, fessim tots plegats un gran acte de reconèixement públic dels errors comesos, una vegada hàgim estat capaços de meditar a fons, debatre i arribar a conclusions sobre quins han estat els principals errors, perquè s’han produït i com es podrien solventar. La gent necessita sentir que els politics que els governen son sincers, son humans i no tenen problemes per reconèixer públicament els errors. Per exemple, el nostre estimat Zapatero hauria quedat molt millor amb Catalunya si hagués vingut a un mitin i ens hagués dit “Perdonadme la ligereza con que traté el tema del Estatut, yo estaba convencido de que podria haber aprobado sin problemas lo que se aprobó en el Parlament de Catalunya pero resulta que los protocolos de estado son más complicados de lo que creía y no pudo ser”, en lloc de tornar a insistir una vegada i altre en que segur que hi haurà un bon acord, mentre les negociacions es fan eternes i la oposició per una banda ens critica perque no arribem a un acord i per l’altre banda té encara el nostre estatut als tribunals, que hi ha que tenir barra.
-

Però semble ser que no tinc ni la més lleugera idea de política, doncs semble que ni és productiu dir les veritats a la cara, ni es pot evitar la eterna confrontació del tú más i el anda que tú, perque segons els experts és el que el públic demana. Jo dec de viure entre extraterrestres perque a mi els únics que em fan comentaris apassionats sobre els debats politics son els militants, la resta de la gent, que son molt bona gent encara que no siguin militants perque us ben asseguro que entre les meves amistats no hi han ni quinquis, ni pederastes, ni violadors, ni capos de la mafia, ben al contrari, totes son persones de molt bons sentiments, molt solidaries i gens estúpides, que la majoria de les vegades ens voten però tot i així opinen que els liders politics estan massa enfrascats en desqualificar-se els uns als altres i que el que haurien de fer es anar per feina i escoltar amb molta més atenció les opinions de la gent del càrrer. Ja no vull ni mencionar les disputes que surten avui a la premsa entre els nostres socialistes i els socialistes de Madrid, que dic jo que ja que expressen opinions tant contundents podrien al menys donar la cara i dir qui son, en lloc d'anar creant mal rotllo i amagar-se a la clandestinitat. Quant a la campanya, millor ho deixem correr perque agua pasada no mueve molino, però no ha agradat gens als meus amics. A mi tampóc. Potser és cert que están entre nosotros i som tots extraterrestres.
-

Bè, en definitiva. S’ha fet el que s’ha pogut, aixó és cert. El socialisme a Catalunya s’ha imposat a la resta de formacions politiques, aixó és cert. Però hi han dues coses molt preocupants. La primera és l’abstenció a tota Europa, Espanya i Catalunya incloses, i la segona és la desfeta que està patint la esquerra europea en general, doncs tot i que nosaltres ens puguem salvar de moment, com que no estem sols sinó que formem part d’un ampli projecte a nivell europeu, no es podem deslligar del tot del fracàs de la esquerra a Europa. Es com aquell que hi viu en un carrer que es van esfonçant i cauen pels forats totes les cases menys la seva, de poc li servirá doncs un dia o altre haurà de sortir de casa seva i s’enfonsarà com la resta dels seus veïns. No, no és temps per plorar ni per desanimar-se, però tampóc ens podem permetre el luxe d’anar pregonant una victoria que ha estat pecata minuta davant de la gran derrota que tot plegat representa per la democracia. O sigui que, fil a l’agulla, a treballar i a explicar les coses tal com son, sense treure pit ni amagar el cap sota l’ala. Amb total sinceritat, reconèixent errors i debilitats i defensant els valors que sempre hem defensat. Ahir vaig sentir al company José Zaragoza unes paraules que no reproduiré fidelment perque no me les vaig apuntar però sí em vaig quedar amb la idea perque és el que he defensat i seguiré defensant tota la vida. Va dir més o menys: “Volem guanyar eleccions per governar perque sabem que el nostre és el millor projecte per a tothom, però no a qualsevol preu, doncs és millor perdre eleccions que perdre els principis.”

8/6/09

DILES QUE NO PUEDO

Diles que no puedo. Aquesta era la frase que acostumava a dir en Pepe Rubianes quan es volia treure un "marrón" de sobra. Al Pepe li era fàcil perque era un home íntegre i valent, capaç de dir en tot moment el que pensava, tan si havia d'agradar com si no i disposat sempre a assumir les conseqüències del seu terannà. Perqué no som així tothom? Perqué hi ha tanta gent que vol agradar a tothom encara que aixó impliqui haver de dir mentides o si més no, no dir totes les veritats?
.
Intento fer una valoració dels resultats de les eleccions europees i em resulta dificil. Em resulta dificil per dos motius. Primer perque si haig de dir sincerament el que penso, crec que el resultat és ben senzill: HEM PERDUT TOTS, hem perdut totes les forces d'esquerres perque les que no ho hem fet, tenim de passar els resultats a altres que sí ho han perdut tot sense cap mena de dubtes perque acords son acords, així, resulta que el meu partit que ha guanyat clarament a Catalunya (tot i que també hem perdut perque l'abstenció ha estat "de auténtico descalabro"), només podrà enviar al Parlament Europeu el mateix nombre de persones que els que han quedat segons i fins i tot els que han quedat tercers, amb diferències considerables. No ho enténc. Però també hi ha un altre motiu molt important pel que no em sento ara amb ànims per analitzar tot aixó de la Europa que voldriem que fos però que no només no ho és sinó que ni tan sols se semble, i aquest altre motiu és que avui és el dia en que Catalunya ret homenatge al Pepe Rubianes. I en aixó sí que ens posem d'acord milers i milers de catalans, tot i que hi han alguns als qui el Pepe Rubianes posava molt nerviosos però aquests no em mereixen ni opinió.


.
.
.
.




















Querido Pepe:
.
Allá donde estés (infierno, paraíso, Rubianeslandia o en ninguna parte), quiero decirte que te echo de menos. Echo de menos abrir de vez en cuando la tele y contagiarme con tu desvergonzada, sincera y honesta alegría, con el optimismo valiente con que te enfrentaste a la vida y a la muerte. Qué lástima que hayan tan pocos como tú. NUNCA, NUNCA TE OLVIDAREMOS.
.
Así es la cosa...
.
.
.
.


.

1/6/09

LAS DOS ESPAÑAS



Bé, ja tenim les tres copes, ja hem fet el troglodita uns dies, que sempre va bé per deixar anar els instints més primitius sense perjudicar a ningú, i ara, malgrat la mala opinió amb la que algú s'ha pronunciat aquí per la manifestació de la nostra alegria, tornem a reempendre la critica de tot alló que ja no hauria d'existir però que malauradament és el pà nostre de cada dia.
.

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda llibertat.
.


Salvador Espriu
.

Españolito que vienes
Al mundo te guarde Dios
Una de las dos Españas
Ha de helarte el corazón.
.
Antonio Machado
.
.


Estas dos estrofas, de hombres diferentes en el lenguaje pero iguales en la inteligencia y en la ética demostrada a lo largo de toda su vida y reflejada en su obra literaria, demuestran qué debiera tenerse en cuenta para una vida justa la primera, y la realidad que vivimos con unos pueblos partidos por la mitad la segunda.
.

La maldición de las dos Españas sigue flotando en el aire de Sepharad. Una es abierta, moderna, dinámica, solidaria, llena de vida y esperanzas. La otra es arcaica, oscurantista, ególatra, clasista, racista, involucionista y por supuesto totalmente insolidaria. Debieran haber motivos más que suficientes para que la oscura desapareciera, pero son los dueños ilícitos del cortijo. Son los que responden a aquél dicho que dice: los ricos son ladrones o descendientes de ladrones. Porque la naturaleza da oportunidad a todos sus seres vivos y la producción de bienes siempre las hacen quienes menos poseen, luego está claro que quienes mucho tienen y poco producen, quienes privatizan la tierra y se hacen dueños de ella para esclavizar al resto, son ladrones o descendientes de ladrones. Y ahí está el problema, quienes han acaparado las riquezas que debieran ser de todos, han podido comprar ejércitos, jueces, mandatarios de todo tipo y hasta conciencias. La moderna debiera poder vencer a la arcaica, ya que es mucho más dinámica y representa a mucha más gente. Pero ahí está el dilema. Un dilema que viene produciéndose desde la noche de los tiempos y que yo, desde que tengo uso de razón, no logro entender. ¿Cómo puede un trabajador, un desposeído, un explotado, votar a sus explotadores, a sus verdugos? ¿Se trata de masoquismo, de servilismo y temor, o puede que exista algún componente poco honorable, que algunos tengan en su corazoncito la esperanza de llegar a ser uno de los de arriba para poder aprovecharse de los demás?
.


Y los esfuerzos de la España abierta para que evolucionemos, se encuentra una y otra vez con los muros que, al estilo del que levanta Israel contra Palestina, levantan esos señores descendientes de los antiguos feudales y que se niegan a perder sus ilícitos privilegios. De ahí que insistan una y otra vez en que solo ellos saben cómo se hacen las cosas, mientras tienen a la mitad de sus políticos pendientes de sentencias judiciales. De ahí que insistan en meter el miedo en el cuerpo y crear alarmas sociales con cualquier motivo, ya sea económico, de terrorismo, de gripes nuevas, de leyes nuevas sobre el aborto, etc., etc...
.

Por un lado un tal Cañizares, cardenal para más señas, dice, al parecer sin vergüenza alguna, que lo de los 35.000 niños y niñas que han sufrido abusos y torturas durante sesenta años en Irlanda no es tan grave como el aborto. ¿Lo dirá realmente en serio? ¿Es posible que exista un ser humano racional y con sentimientos que esté convencido de que abortar el desarrollo de un feto cuando no es todavía más que un manojo de células que ni siente ni padece, es más grave que torturar sistemáticamente, hacerles pasar hambre, humillar y cometer los más aberrantes abusos sexuales contra niños y niñas de diferentes edades, abusando además del poder que les otorgaba saber que la vida de esos niños y niñas estaban en sus manos porque eran criaturas sin techo ni familias dispuestas a cuidarlos, o sea totalmente a merced de aquellos criminales torturadores y pederastas que se suponía debían ser los guardianes de su bienestar? ¿Por qué es menos grave el magnicidio denunciado en Irlanda, porque quienes perpetraban los abominables crímenes eran curas y monjas? ¿Se trata de un proteccionismo corporativista?
.

Y ¿qué me decís del caso Baltasar Garzón ¿puede un líder de un partido que se autodenomina democrático, aplaudir el hecho de que se acuse por prevaricación a alguien que intenta arrojar algo de luz al triste y oscuro pasado de la España franquista? En España sí. En España se sigue manteniendo un secreto indecente sobre todo lo que pasó durante la larga noche franquista. Y es que hay demasiados de entonces en activo hoy. Qúe triste que tengamos todavía que ver como los nostálgicos franquistas se defienden acusando a quienes tratan de explicar la verdad. Qué triste que existan todavía tribunales y jueces que admitan ese tipo de querellas. ¿Por qué se mete en la cárcel a quienes hacen apología del terrorismo, que me parece perfecto, y en cambio se les dan garantías judiciales a quienes hacen apología del terrorismo de estado que significó la dictadura franquista? ¿Lograremos algún día que todo salga a la luz?
.

Cuando comentas el tema con según quien, rápidamente les sale un zarpullido por toda la piel y gritan desgañitados ¡Pero todas, todas las verdades ¿eh?! Que anda que no hicieron daño los rojos también. Y sí, es cierto, también del otro bando se cometieron atrocidades que nunca debieron ser, pero hay una diferencia, una gran, inmensa diferencia. El régimen franquista ganó la guerra, por ayudas del eje y de quien no era el eje, por lo que fuera, el caso es que ganó la guerra. Y cuando uno gana la guerra y asume un poder total todo el mal que hace, absolutamente todo, se convierte en terrorismo de estado. Porque un gobierno que mantiene al país en un puño no necesita ensañarse contra los perdedores como lo hizo el régimen de Franco. Y no se ensañaron precisamente con quienes ellos consideraban que habían cometido delitos de sangre, sino con gentes pacíficas, incluso católicos muchos de ellos, como el colectivo de los maestros, a quienes odiaron tanto porque trataron de culturalizar a unos pueblos que a los señoritos del cortijo interesaba más mantener ignorantes.
.

Esos señoritos de cortijo siguen teniendo demasiado poder. No podemos callar lo que sabemos, aunque nos acusen de prevaricación. Perdonar... bueno, olvidar ¡Jamás!
.


Las siguientes imágenes hablan por sí solas, no hace falta decir cual de ellas representa a una y otra Españas.
.