La investigación arrancó de una conversación de Correa grabada sin que él lo supiera por quien entonces era su amigo, José Luis Peñas, ex concejal del PP en Majadahonda (Madrid). "Le he llevado a Bárcenas 1.000 millones de pesetas. Se lo he llevado a Génova (sede del PP) y a su casa. Todo de adjudicación de obras de Fomento, cuando estaba Cascos, 1.000 kilos. Sé dónde los tiene, cómo los saca de España y el paraíso fiscal", se oye decir a Correa en esa grabación.
29/6/09
EL CONTABLE DE AL CAPONE
La investigación arrancó de una conversación de Correa grabada sin que él lo supiera por quien entonces era su amigo, José Luis Peñas, ex concejal del PP en Majadahonda (Madrid). "Le he llevado a Bárcenas 1.000 millones de pesetas. Se lo he llevado a Génova (sede del PP) y a su casa. Todo de adjudicación de obras de Fomento, cuando estaba Cascos, 1.000 kilos. Sé dónde los tiene, cómo los saca de España y el paraíso fiscal", se oye decir a Correa en esa grabación.
26/6/09
Bye bye Michael
.
.
.
.
.
.
24/6/09
CASTELLERS
19/6/09
MALAS NUEVAS
.
.
.
La primera és una tristesa sossegada que et permet emetre un somriure quan mires la imatge d'aquest home que marxa perque tots ho hem de fer, però que deixa una gran llissó de bondat i humiltat per qui sigui capaç de pendre bona nota. Més que sentir-me trist perque ell es mort, doncs és natural que aixi sigui tenint en compte la seva edat, em sento trist al pensar que quina llàstima que persones tan bona gent ens hagin de deixar.
La segona tristesa és molt més agressiva i plena de ràbia perque no hi ha avui dia cap situació a tot el territori de l'estat que justifiqui que uns individuos decideixin continuar amb una suposada lluita armada que ara no té cap raó de ser, li busquin les excuses que li busquin. No soc de les puretes que pensen que mai hi han motius per dur a terme una lluita armada, però ara i aqui, no hi ha res que la justifiqui. I si no és producte de manipulacions fosques per part de poderosos que poden tenir interessos en continuar alimentant l'odi, és producte d'una ceguera infinita i una terrible curtedat mental. El pitjor de tot és que, sigui producte del que sigui, estiguin totalment o en part vençuts, continuen matant. I a mi no m'entra al cap com es poden autojustificar la gent que mata sense solta ni volta.
.
.
.
.
18/6/09
COSES DE LA JUSTICIA
.
.
Estem en bones mans? Tinc els meus dubtes, doncs no enténc els criteris que segueix la justicia al nostre país. És cert que ara ja hi comptem amb lleis que obliguen a la paritat, però "del dicho al hecho...", doncs a la majoria de les empreses es segueix practicant una descarada discriminació especialment en qüestió de salaris que segueixen sent molt més baixos per a dones que per homes. Naturalment els empresaris s'excusen dient que no es tracta ben bé de la mateixa feina però les que hem estat al mercat laboral durant molts anys sabem que la discriminació segueix existint. I respecte a delictes sexuals contra les dones, semble que els jutges no s'acabin de creure que aquest és un tema seriós que cal castigar amb tota la rigurositat per evitar reincidències. No cal dir que malauradament hi han casos que s'han fet molt famosos, que han costat la vida de criatures i pels que els jutges han rebut un "càstic" massa petit per la envergadura dels seus errors i les conseqüències derivades dels mateixos.
.
Ara mateix acabo de llegir als diaris que el "violador de l'Example" l'han deixat anar perque els jutges han considerat que ensenyar el penis a les dones no és delicte. No, no ho és, us diré més, si a la dona li agrada és fins i tot un acte divertit. El problema és que, segons expliquen les victimes, el fet de ensenyar el penis i masturbar-se davant d'elles es va donar perque el presumpte agressor no va tenir temps d'entrar a la porteria i en un acte de rabia, suposo, va actuar d'aquella manera. Jo tampóc l'enviaria a presó si finalment no es va produïr cap agressió sexual, en tot cas li enviaria les meves condolències per actuar de forma tant patètica. Ara bé, el personatge en qüestió no és un pobre pena sense capacitat de fer mal. És un violador que va ser condemnat a 65 anys de presó l'any 1993 per diverses violacions i agressions sexuals. I la meva pregunta és, amb quina calculadora compten els jutges els anys de presó? Doncs a mi, de l'any 1993 al 2009 em surten 16, qué va fer aquest senyor a la presó perque li reduissin la pena d'aquesta manera? I si les penes de presó es rebaixen tant escandalosament, perque aquesta hipocresia de condemnar a 65 anys per deixar-los anar a la primera de canvi?
.
No, no tinc la resposta, si la tingués suposo que em farien encarregada d'organitzar la justicia, o no... El que sí tinc és una gran capacitat d'indignació en front de la injusticia, però es veu que aixó no serveix per res. Potser si tothom que ens indignem amb aquests actes de la justicia tant injustos tinguessim l'ànim d'unir les nostres veus, algú ens arribaria a escoltar. De moment sento que només em puc indignar però aixó no em serveix per res perque a ningú fa tremolar la meva indignació, i menys a la justicia que segueix tant ben aposentada als tribunals del poder.
.
.
16/6/09
LA ERA DEL DISSENY
.
Definitivament dec de ser una troglodita en temes politics. Jo encara creient en que el que mola és que el politic sigui totalment sincer, que estigui sempre del cantó de la veritat, a les dures i a les madures, que tingui sempre en compte vetllar per la justicia social, que un politic honest ha de ser aquell que realment afronta el que s'hagi d'afrontar, assumint tots els errors, reconeixent-los públicament i amb un sentit de servei que no li permeti mai perdre de vista que l'objectiu del seu paper a la política no és que el seu partit guany les eleccions, sinó que les guany per millorar la vida dels ciutadans, tant dels que els voten com dels que no. Que la manera de guanyar-se la confiança del ciutadà perque el votin és convencent de que el seu projecte és el que més beneficiarà a més gent, no només a "los elegidos para la gloria".
.
En fi, tot aixó és el que sempre he cregut que ha de ser un politic honrat. Obviament no espero res de tot aixó dels politics de dretes perque sé que aquests fan politica per fer-se més rics i que els colegues que l'han d'ajudar a guanyar les eleccions es facin també més rics. Dels politics d'esquerres sí ho espero, fins i tot m'atreviria a dir que ho exigeixo, perque que un politic de dretes sigui un estafador no fa mal a ningú, els qui els voten ja ho saben i ho accepten, en canvi que ho sigui un politic d'esquerres fa molt mal a molta gent, perque provoca desconfiança, desafecció, desesperança... Els ciutadans que no formen part dels centres de poder no tenen altre manera de fer arribar la seva veu i defensar els seus drets que a través dels politics d'esquerres. Si aquests fallen, cagada pastoret.
.
Doncs bé, es veu que molt de tot el que dic està passat de moda i ara el que mola és contractar gurús del disseny. Així ho ha entés en Gordon Brown que desprès de totes les trancadisses que s'han produït al seu voltant amb traïdors i corruptes de tota mena, en lloc de sortir amb la cara ben alta i dir al poble "senyors, m'he equivocat en moltes coses, m'he rodejat d'escorpins que ens estan fent molt de mal i ara només em queda posar el meu càrrec a la vostra disposició i que decidiu vosaltres si creieu que encara ho podrem arreglar tot aixó o considereu que hauria de ser un altre qui ho fes", doncs com deia, en lloc de fer aixó que crec (perque soc una troglodita, es clar) que és el que hauria de fer, ha decidit contractar, imagino que no per un sou base, al Mr. Simon Lewis, que deu de ser una espècie de golden personnel coach, per veure si encara té alguna opció de que li reconstrueixin la depauperada imatge que li ha quedat. No, no ho enténc...
.
PARA LA LIBERTAD
11/6/09
ELECCIONS AL PARLAMENT EUROPEU
Ara si crec estar en disposició de dir el que penso sobre les eleccions al Parlament Europeu. D’entrada m’agradaria dir alló d’en Laporta “¡Al loro que no estamos tan mal!” i guanyar la propera temporada les eleccions de Barcelona, de Catalunya, d’Espanya i d’Europa. Però molt em temo que no estem tant bé com el Barça de la temporada 2008/2009, entre d’altres coses perque no despertem la passió que aquests senyors que fan virgueries amb les pilotes desperten en el personal. I aixó no és nou, quan el poble perd la confiança en els seus governants, es refugia en el “pan y circo”, la contradicció és que aquest pan y circo ha estat sempre utilitzat per governs imposats per linatge real o cops d’estat, mentre que ara és aquest mateix ciutadà que amaga el cap sota l’ala i dirigeix les seves mirades cap el fútbol, qui hauria d’anar a votar i decidir qui governa. I quan no ho fan venen i et diuen “jo no voto perque no hi confio en ningú, doncs tots els politics son iguals”. No, no us confungueu ni us consoleu amb desqualificacions. No soc pessimista. De fet he passat situacions a la vida que han estat molt greus i que he afrontat sempre amb ànima de lluita i un somriure als llabis. Només qui hagi passat per un cáncer i ho hagi afrontat com ho estic fent jo té dret a dir si soc pessimista o optimista. Us asseguro que soc optimista. Ara bé, també soc realista i aixó és el que no acaba d’agradar a segons qui.
-
Es veritat que els resultats d’aquestes eleccions al Parlament Europeu han estat un triomf pel meu partit, el PSC, a Catalunya, però ha estat un triomf sobre una población tan petiteta que, amb tot el carinyo del món i tots els respectes, qualificar-lo d’èxit seria com comparar un torneig de barri amb la Champions, si seguim amb termes futboleros. Una participación del 35,7% és el que més em crida l’atenció. A partir d’aquí els resultats es podran llegir com es vulgui però sempre serà sobre un 35,7% de ciutadans. Obviament que hem d’estar molt agraits a aquests ciutadans que han tornat a dipositar la seva confiança en nosaltres. Obviament que ens hem d’animar els uns als altres i tirar endavant perque del que no dubto en absolut és de que el nostre projecte és amb diferència el millor per a tothom, malgrat les dificultats amb que ens trobem continuament per posar-lo a la pràctica. Però no podem sentir-nos satisfets perque un partit que té vocació i capacitat de governar com ho és el nostre, té la obligació de pensar globalment, de tenir en compte a tothom, tant els qui ens voten, com a qui no vota o qui vota tot el contrari. I si tenim en compte a tothom com tenim la obligació de fer, la majoria de tothom ha quedat fora d’aquestes eleccions. Per decisió propia, és cert, però fora. I aixó ens ha de preocupar i molt. Perque, a més de responsabilitats politiques i sentiments de solidaritat, pensant de forma totalment individualista i fins i tot egoísta, el que passa quan tota aquesta gran majoria decideix passar de tot, amagar el cap sota l’ala i no exercir la seva obligació democrática, ens afecta a tots, tant a ells com els qui si s’han preocupat de cumplir amb el seu deure i han anat a votar.
-
De qui és la culpa de tot plegat? Doncs mireu, és un cúmul de circumstàncies que es va produint de mica en mica i va fent forat com la gota malaya. Ningú se sent culpable i és lògic, ja prou que hem patit en aquest país la cultura católica de la culpa. No obstant, aniria molt bé que, sense necessitat de cilicis ni torments de cap mena, fessim tots plegats un gran acte de reconèixement públic dels errors comesos, una vegada hàgim estat capaços de meditar a fons, debatre i arribar a conclusions sobre quins han estat els principals errors, perquè s’han produït i com es podrien solventar. La gent necessita sentir que els politics que els governen son sincers, son humans i no tenen problemes per reconèixer públicament els errors. Per exemple, el nostre estimat Zapatero hauria quedat molt millor amb Catalunya si hagués vingut a un mitin i ens hagués dit “Perdonadme la ligereza con que traté el tema del Estatut, yo estaba convencido de que podria haber aprobado sin problemas lo que se aprobó en el Parlament de Catalunya pero resulta que los protocolos de estado son más complicados de lo que creía y no pudo ser”, en lloc de tornar a insistir una vegada i altre en que segur que hi haurà un bon acord, mentre les negociacions es fan eternes i la oposició per una banda ens critica perque no arribem a un acord i per l’altre banda té encara el nostre estatut als tribunals, que hi ha que tenir barra.
-
Però semble ser que no tinc ni la més lleugera idea de política, doncs semble que ni és productiu dir les veritats a la cara, ni es pot evitar la eterna confrontació del tú más i el anda que tú, perque segons els experts és el que el públic demana. Jo dec de viure entre extraterrestres perque a mi els únics que em fan comentaris apassionats sobre els debats politics son els militants, la resta de la gent, que son molt bona gent encara que no siguin militants perque us ben asseguro que entre les meves amistats no hi han ni quinquis, ni pederastes, ni violadors, ni capos de la mafia, ben al contrari, totes son persones de molt bons sentiments, molt solidaries i gens estúpides, que la majoria de les vegades ens voten però tot i així opinen que els liders politics estan massa enfrascats en desqualificar-se els uns als altres i que el que haurien de fer es anar per feina i escoltar amb molta més atenció les opinions de la gent del càrrer. Ja no vull ni mencionar les disputes que surten avui a la premsa entre els nostres socialistes i els socialistes de Madrid, que dic jo que ja que expressen opinions tant contundents podrien al menys donar la cara i dir qui son, en lloc d'anar creant mal rotllo i amagar-se a la clandestinitat. Quant a la campanya, millor ho deixem correr perque agua pasada no mueve molino, però no ha agradat gens als meus amics. A mi tampóc. Potser és cert que están entre nosotros i som tots extraterrestres.
-
Bè, en definitiva. S’ha fet el que s’ha pogut, aixó és cert. El socialisme a Catalunya s’ha imposat a la resta de formacions politiques, aixó és cert. Però hi han dues coses molt preocupants. La primera és l’abstenció a tota Europa, Espanya i Catalunya incloses, i la segona és la desfeta que està patint la esquerra europea en general, doncs tot i que nosaltres ens puguem salvar de moment, com que no estem sols sinó que formem part d’un ampli projecte a nivell europeu, no es podem deslligar del tot del fracàs de la esquerra a Europa. Es com aquell que hi viu en un carrer que es van esfonçant i cauen pels forats totes les cases menys la seva, de poc li servirá doncs un dia o altre haurà de sortir de casa seva i s’enfonsarà com la resta dels seus veïns. No, no és temps per plorar ni per desanimar-se, però tampóc ens podem permetre el luxe d’anar pregonant una victoria que ha estat pecata minuta davant de la gran derrota que tot plegat representa per la democracia. O sigui que, fil a l’agulla, a treballar i a explicar les coses tal com son, sense treure pit ni amagar el cap sota l’ala. Amb total sinceritat, reconèixent errors i debilitats i defensant els valors que sempre hem defensat. Ahir vaig sentir al company José Zaragoza unes paraules que no reproduiré fidelment perque no me les vaig apuntar però sí em vaig quedar amb la idea perque és el que he defensat i seguiré defensant tota la vida. Va dir més o menys: “Volem guanyar eleccions per governar perque sabem que el nostre és el millor projecte per a tothom, però no a qualsevol preu, doncs és millor perdre eleccions que perdre els principis.”
8/6/09
DILES QUE NO PUEDO
.
Intento fer una valoració dels resultats de les eleccions europees i em resulta dificil. Em resulta dificil per dos motius. Primer perque si haig de dir sincerament el que penso, crec que el resultat és ben senzill: HEM PERDUT TOTS, hem perdut totes les forces d'esquerres perque les que no ho hem fet, tenim de passar els resultats a altres que sí ho han perdut tot sense cap mena de dubtes perque acords son acords, així, resulta que el meu partit que ha guanyat clarament a Catalunya (tot i que també hem perdut perque l'abstenció ha estat "de auténtico descalabro"), només podrà enviar al Parlament Europeu el mateix nombre de persones que els que han quedat segons i fins i tot els que han quedat tercers, amb diferències considerables. No ho enténc. Però també hi ha un altre motiu molt important pel que no em sento ara amb ànims per analitzar tot aixó de la Europa que voldriem que fos però que no només no ho és sinó que ni tan sols se semble, i aquest altre motiu és que avui és el dia en que Catalunya ret homenatge al Pepe Rubianes. I en aixó sí que ens posem d'acord milers i milers de catalans, tot i que hi han alguns als qui el Pepe Rubianes posava molt nerviosos però aquests no em mereixen ni opinió.
.
.
.
.
Querido Pepe:
.
Allá donde estés (infierno, paraíso, Rubianeslandia o en ninguna parte), quiero decirte que te echo de menos. Echo de menos abrir de vez en cuando la tele y contagiarme con tu desvergonzada, sincera y honesta alegría, con el optimismo valiente con que te enfrentaste a la vida y a la muerte. Qué lástima que hayan tan pocos como tú. NUNCA, NUNCA TE OLVIDAREMOS.
.
Así es la cosa...
.
.
.
.
.
1/6/09
LAS DOS ESPAÑAS
Y los esfuerzos de la España abierta para que evolucionemos, se encuentra una y otra vez con los muros que, al estilo del que levanta Israel contra Palestina, levantan esos señores descendientes de los antiguos feudales y que se niegan a perder sus ilícitos privilegios. De ahí que insistan una y otra vez en que solo ellos saben cómo se hacen las cosas, mientras tienen a la mitad de sus políticos pendientes de sentencias judiciales. De ahí que insistan en meter el miedo en el cuerpo y crear alarmas sociales con cualquier motivo, ya sea económico, de terrorismo, de gripes nuevas, de leyes nuevas sobre el aborto, etc., etc...
Las siguientes imágenes hablan por sí solas, no hace falta decir cual de ellas representa a una y otra Españas.