30/12/10

Adéu 2010, benvingut 2011

Habemus rei...

... i cort, jajajaja!!!


Ha estat un any difícil, per alguns inclús molt difícil, per alguns altres ha estat més psicòtic que difícil, doncs aquells que encara tenen el seu lloc de feina, si no és perquè han sofert una tragèdia familiar, no tenen de que queixar-se, però ja sabem que el nostre tarannà és queixar-se sempre, contra qui sigui i del que sigui, llàstima que la majoria de vegades no ens queixem en el lloc adequat i les nostres queixes no serveixen per res. Ja ho deia en Paco Ibáñez "En España nos quejamos poco, hablamos mucho pero nos quejamos poco donde nos tenemos que quejar."

En qualsevol cas, val més no carregar massa les tintes en lo dolent que ha estat el 2010 perquè tot indica que el 2011 serà encara pitjor. Ja ha passat a la història allò de que els governants s'encaparressin a dir que anàvem viento en popa a toda vela quan el cert és que ens estàvem enfonsant. Ara diuen amb molta energia que la cosa tá mu mala i amb la boca molt petita que potser les coses milloraran.

Ahir vaig estar veient el resum que va fer TV3, "la nostra" (ara més que mai perquè ara ja hi son tots) i el cert és que fa pena veure tot el que ha passat. I com molt bé deia una espectadora que va participar a Banda Ampla, quan veus tot el que ha passat arreu, penses que el que t'ha passat a tu no és tant important. Deu de ser per això que mostren tantes misèries a la telebasura, perquè així la gent pensa que, mira, n'hi han que estan pitjor que jo.

El primer que va sortir, faltaria més, per això han tornat els "amos", va ser la gran victòria d'Artur Mas. Em semble a mí que, amb transició nacional de Catalunya o sense, la cosa pot derivar en un autèntic regnat.

Han promès, els nous consellers i conselleres, el seu càrrec amb lleialtat al president de la Generalitat, cap menció al jurament de fidelitat a la Constitució, l'Estatut i el Rei. A mi em semble bé, no recordo com ho van fer els consellers del company Montilla, però aquesta fórmula em semble bé.

Els traspassos han estat pulcres, nítids, civilitzats. Elegants, si, molt elegants. En Felip Puig (no sé si amb raó o no, el que menys m'agrada) elogia al Joan Saura pel desplegament dels mossos i li diu que es treu un pes de sobre, en Joan Saura diu que no, que no es treu cap pes de sobre. En Lluis Recoder diu que aprofitarà la feina ben feta i Joaquim Nadal elogia al nouvingut. En Castells i el seu successor es tracten amb amabilitat com si fossin col.legues. Na Marina Geli respirar aliviada en lliurar la pesada cartera. Na Montserrat Tura fa una serie d'advertències en traspassar la seva feixuga cartera de justícia. I Cultura ha estat una imatge en front d'un mirall, al 2006 en Ferran Mascarell va traspassar la Conselleria a en Joan Manuel Treserras i ara és aquest qui la traspassa a en Ferrán Mascarell. Perquè es va fer el primer traspàs? Potser és aquell primer traspàs el que ha marcat aquest segon?

Bé, sigui com sigui, ja tenim govern. Ja tenim govern i ja tenim campanya en contra d'aquest govern. Jo m'estimo més esperar a veure que faran. Ja sabem el que faran, diuen molts i potser tinguin raó. Tot i així jo esperaré. A mi m'agrada carregar-me allò que demostri a la pràctica que cal combatre, m'agrada criticar a aquells que no s'han comportat adequadament. Tot i sabent que CiU és un partit de dretes i que l'Artur Mas no ho té fàcil per acomplir amb els seus compromisos, donat que va prometre reduir l'atur a Catalunya a la meitat en quatre anys, m'esperaré a que la cagui abans de condemnar-lo. No m'agraden els linxaments preventius, siguin contra qui siguin.

Quant a Ferrán Mascarell, sempre m'ha semblat un home culte i prou capacitat per la feina que li han encarregat. No canviaré d'opinió si no em demostra que ha perdut les seves virtuts.

Altres temes del que van parlar al documental van ser el cas Palau, Horta de Sant Joan, Rubalcaba home fort d'en Zapatero, nevada del 8 de març i els seus talls de llum, les temperatures de 41 graus a l'agost, les determinants detencions d'etarres al llarg d'aquest any, sobre tot a França després de que es carreguessin a un gendarme francès, el terratrèmol d'Haití, el terratrèmol de Xile, la erupció del volcà a Islàndia i el caos aeri arreu per les cendres a l'atmosfera, els terribles incendis als boscos de Rússia, la explosió de la plataforma al Golf de Mèxic, l'abocament tòxic al Danubi a Hongria, el terrible accident la nit de Sant Joan a Castelldefels, la massacre al Love Parade, les inundacions al Pakistan, l'afer dels miners xilens (afortunadament amb final feliç), la benedicció de la Sagrada Família pel Papa, les manifestacions al carrer dels que deien "Jo no t'espero", els escàndols de la pederàstia a l'esglèsia catòlica arreu, la manifestació del 10 de juliol que va encapçalar en Montilla, malgrat el rebuj en contra seu de molts participants, l'aigua freda llençada pel Tribunal Constitucional amb les retallades contra l'Estatut i contra la immersió lingüística, la primera torre de vuit dels Castellers de Vilafranca, els Castells reconeguts com a patrimoni no material de la humanitat, un bon any (tot no havia de ser dolent) pel cinema català amb un munt de produccions amb projecció internacional, la vaga general del 29 de setembre, torna a obrir El Molino, aplicació de dures polítiques anticrisi, salta la María Teresa Fernández de la Vega, protestes generalitzades per les retallades de sous als funcionaris, es dispara l'atur arreu, cada dia tanquen empreses a Catalunya, les demandes d'ajuts a Càrites s'intensifiquen considerablement, els controladors aeris, com a niños de papá que son, provoquen un caos aeri però no fan una vaga donant la cara, sinó que es declaren en baixa mèdica, l'estat declara el Estado de Alarma per posar fi al conflicte, Lula, el millor president que ha tingut el Brasil i un dels millors polítics de la història contemporània, s'acomiada del seu poble al Sambódromo de Rio de Janeiro (està molt bé això de convertir-ho tot en samba), no s'acaba la guerra d'Irak ni la d'Afganistan, Obama aconsegueix una descafeïnada reforma sanitària, el Marroc desplega la seva brutal agressió contra el poble sahrauí, moren en Samaranch,en Miguel Delibes, en Jordi Estadella, en José Saramago, en Raimon Panikkar, en José Antonio Labordeta, en Toni Curtis, na Jean Simons, en Marcelino Camacho, en Luís García Berlanga, en Blake Edwuards, la María Canals i molts altres que jo no coneixia però que segur que pels seus éssers estimats eren tant o més importants que tots aquests. Ha arribat l'alta velocitat (per etapes) de Figueres a París, tenim el sincrotró a Cerdanyola i aeroport a Lleida, el fenomen del facebook arriba al cinema i la grossa arriba a Catalunya (a mi ni un duro). I amb tot aquesta amalgama de temes, ni una paraula sobre el Wikileaks. Si, ja sé que aquesta nit fan un especial també a TV3 sobre aquest tema, però en un resum del més important que ha passat al 2010, crec que s'hauria d'haver fet menció. A mi m'ha semblat un tema important i, tot i que encara està per veure si el fenomen és real o només un muntatge propagandístic, de moment crec que és un tema a tenir molt en compte.

En fin... un any força complet. Espero que, governi qui governi i ho faci qui ho faci, algú s'esforci en millorar una mica tot aquest desaguisado. Tot i que segueixo pensant, malgrat tot, que ens haurem d'esforçar tots plegats, doncs no serà fàcil no. Però s'ha de fer. Hem de continuar lluitant per millorar tot el que sigui possible, sigui governant o en la oposició. A tot arreu es pot ser útil si es té interès en col.laborar en la lluita per la justícia social, doncs aquesta causa, que és la causa que ennobleix a la humanitat, està per damunt d'interessos partidistes o de qualsevol altre mena.

Així doncs, adéu 2010, benvingut 2011!

Anim i endavant que no ha estat res!

Com deia en Theodor Roosevelt:

"És dur caure, però és pitjor no haver intentat mai pujar."

I hem de continuar amb més ganes que mai perque, com va dir en Sèneca:

"Un home sense passions està tan a prop de l'estupidesa que només li falta obrir la boca per caure en ella."

Lògicament, val per a les dones també...

Ah, i no oblidem que, encara que no es diguès res al documental i potser a alguns no interessa, el Barça va guanyar el clàssic i... no de qualsevol manera, no...


.
.

27/12/10

De bofetada en bofetada...


El recibo de la luz sube un 9,8% y el del gas un 3,93% a partir del 1 de enero.


Renfe sube 3,1% el billete de los trenes de cercanías y un 2,3% el precio de los de larga distancia.



Vamos de bofetada en bofetada. Al final llegar a final de mes va a ser tan difícil que tendremos que acostumbrarnos a vivir peligrosamente como esta buena señora.
.
.

24/12/10

Propòsits per el 2011

De veritat que m'esforço, però hi han dues coses en les que no me'n surto, una és les puntes de coixí i l'altre és la política. Tinc esperances d'arribar a sortir-me amb les puntes de coixí...


Hauré de continuar esforçant-me. No sé si fer cas als entesos i deixar enrere tot el que ha passat i hem fet, o si donar mitja volta i començar des del principi. Però quin és el principi, Pablo Iglesias, Malatesta, Kropotkin, Marx, Lenin, El Che, Lula, els líders de la transició, o hauré d'anar encara més lluny i començar per La República de Platón o L'Odissea d'Homer?

Bé, de moment vaig a gaudir d'uns dies amb la família, que aquesta si és de fiar malgrat la condició d'anònims dels seus membres, i passades les festes ja posarem fil a l'agulla a veure si som capaços de tirar endavant sense trencar masses coses ni deixar enrere cap dels valors que ens han guiat sempre i que tanta falta ens fan avui dia.
.
.

23/12/10

Ja estem en camí...

Bé, semble que ens anem posicionant. A mi m'ha sorprés tant com el resultat electoral, es a dir, gens. En front de la situació en la que està el país, qui es pensava que fariem una oposició combativa a l'estil de les grans batalles "de antaño"? Jo no. A més, no estic gaire segura de que es pugués fer altre cosa. El problema, crec, no és com ho podiem arreglar ara, sino perque no ho varem saber arreglar abans. I si, és cert que s'han fet coses molt importants, com també ho és que algunes de les coses que ha fet en Zapatero només seran apreciades amb el pas dels anys, com passa ara amb en Felipe González, que molts dels que l'adoren i el troben a faltar, el criticaven despiadadament quan va ser expulsat de la Moncloa per l'impresentable Aznar. Però el problema de tot plegat, crec, és que en una societat totalment dominada pels mercats, el politics prometen més del que poden oferir en realitat. Tenim uns barris i pobles més dignes, tenim més guarderies, és cert, tenim més metges, més policies, més de tot menys feina. I aqui està el mal, la gent no vol tenir de tot sense tenir feina o tenint feines que no ofereixen la més mínima garantia de continuïtat. I..., podien els governs solucionar aquest problema? No, no ho podien fer perque les grans empreses no es casen amb ningú, ni amb els ciutadans ni amb els politics. Les grans empreses, les financeres i les grans fortunes del país en general només es casen amb aquells que els hi garanteixin els seus privilegis i aixó és del tot incompatible amb la justicia social. Potser per aixó ha passat el que ha passat, perque en un sistema injust com el nostre, és del tot impossible contentar a tothom. Es pot governar per a tothom, aixó sí, però no contentar a tothom. Total, que ara estem a on estem i hi han molts companys que volen veure els seus liders girant la esquena als qui han guanyat les eleccions, i els puc entendre, els enténc perfectament, els principis són els principis, el que passa és que ara toca ser responsable i toca no posar pals a cap roda. El país està en una situació molt delicada i la societat civil no mostra gaires ganes d'organitzar-se i lluitar pels seus drets, aleshores, que hi podem fer, dedicar-nos a fer una "revolución de salón" que segurament no servirà més que per compensar-nos per l'orgull ferit, o potser és més responsable exercir una oposició que es mantingui alerta però al mateix temps tingui capacitat de cooperar en tot alló que pugui ser útil pel desenvolupament del país? No ho sé, la veritat és que estic feta un embolic, però no vull pecar de visceral i deixar-me portar per les passions. Esperaré pacientment a veure si, malgrat els acords ja assolits, som capaços de fer una oposició que ens retorni la confiança dels ciutadans.
.
.

18/12/10

Toi meditando




Toi meditando y de momento sigo hecha un lío considerable, debe ser porque tenía, como podéis ver, el aura un poco revuelta.

El caso es que creo que en lo fundamental tengo las cosas bastante claras, pero a la hora de ponerlas en práctica, joder, cómo cuesta que salgan como una quiere. Claro, el problema principal debe ser que no está una sola en el mundo, que tiene que aprender a compartir, a contrastar, a debatir, sin que ello suponga que te digan ¡calla ya, que eres una plasta insoportable!

Así que, para que no me manden callar y antes de que me hunda definitivamente, me retiro a meditar y ya os contaré qué saco de todo ello, si es que saco algo...

¡Qué locura de foto, ¿eh?!
.
.

10/12/10

La samarreta del Barça

El dia que el Barça va treure la samarreta amb el nom de la Unicef, vaig anar a la botiga oficial del Barça a prop de la feina a encarregar una samarreta per al meu fill. Abans ja li havia comprat alguna, però des de que porta el nom de la Unicef les he comprat totes. Mira, em feia il.lusió això de que el meu club favorit pagués en lloc de cobrar per dur a la samarreta un nom com el de la Unicef. Ja no compraré mai més una samarreta del Barça. Ho sento però no puc imaginar-me aquesta magnifica samarreta amb el nom d'una fundació que pertanya a un país obscurantista, per molts diners que vulguin pagar. En aquesta vida no tot s'hauria de poder vendre per molts diners que et donin.

Quan he vist la noticia a la premsa, ja he desconfiat d'una fundació sense ànim de lucre que està disposada a pagar 30 milions d'euros a l'any, així que he cercat informació sobre Qatar i això és el que he trobat:

1) El sistema polític és una monarquia absolutista on la família de l'emir té el monopoli polític.

2) La discriminació contra les dones i la violència masclista estan permeses.

3) Estan prohibits els partits politics.

4) Només un petit percentatge de la població poden votar o ocupar càrrecs.

5) Qatar té accés a Internet però el contingut passa pels censors del govern i bloquegen l'accés a tot allò que aquests "senyors" puguin considerar pornogràfic o políticament inacceptable.

6) Els cinc principals diaris són de propietat privada i els seus propietaris i les juntes són membres de la familia de l'emir.

7) L'homosexualitat està penada fins a 5 anys de presó.

8) La pena de mort és vigent.

9) Els treballadors estrangers (que són la immensa majoria) treballen en pèssimes condicions i tenen totalment prohibit apuntar-se a un sindicat.

10) Com pot una fundació sense ànim de lucre pagar 150 milions d'euros a un club de futbol?

No, definitivament no tornaré a comprar una samarreta del Barça mai més. I em sap greu. A més, diuen que aquesta sospitosa fundació "sense ànim de lucre" compartirà espai publicitari a la samarreta amb el nom de la Unicef, però que si les normatives vigents indiquen que no hi ha espai per a tots dos noms, tindrà preferència la de tant "magnànima" fundació. No, no. No anem bé. Jo no sé si és cert tot allò que ara diuen de que en Laporta ha deixat el club tant malament. El que sí sé és que en Laporta va portar el Barça a aconseguir més títols que qualsevol altre club al món i va dignificar la samarreta en incloure el nom de la Unicef. Estic segura de que aquest gest va fer vendre milions de samarretes arreu del món. No sé què farà en Rossell, el que sé és que de moment no m'agraden els canvis, al menys en lo referent a la samarreta.

.

8/12/10

¿Saldremos de la caverna?




Realmente, no sé qué creer sobre el culebrón de moda. Al parecer el mundo se escandaliza, se rasga las vestiduras ante las “escandalosas” revelaciones de Wikileaks. A mí, desgraciadamente, nada de lo que pueda decir Julian Assange me parece nada del otro mundo. Siempre sospeché que podía ser como detalla en las supuestamente revolucionarias publicaciones. Lo que me escandaliza es que el mundo se escandalice, sinceramente me parece que es una forma más de la enorme hipocresía en la que nos movemos todos como peces en el agua. Y en cuanto a los motivos por los que ha sido detenido… pssssss, qué queréis cagamos con los indios cagarramos… no seré yo quien defienda a un supuesto violador, pero este caso huele tan mal como el de la Monica Levinsky. Parece mentira que a estas alturas, los poderosos nos sigan tratando como a auténticos estúpidos y se monten historietas que no se traga nadie para justificar la defenestración de un político o la detención de un supuesto espía postmoderno de la red. Con lo fácil que es deducir que tanto lo uno como lo otro no tienen otras motivaciones más que la perenne y corrosiva lucha por el poder.
Hay quien se frota las manos ante los escándalos suscitados por la publicación de supuestos secretos (que por otra parte suelen ser solo opiniones de algunos personajes más o menos públicos) pensando que por fin alguien se vengó en su nombre contra los poderosos. No, nadie se va a vengar por nadie. Hay quienes observan atemorizados a ver qué dará de sí este affair, quizás teman que se pueda desatar un gran caos que ponga en peligro la supuesta convivencia del mundo “civilizado”, esta vida tan tranquilita que nos hemos montado. No, no pasará nada que no puedan controlar los poderosos. Ni se vengará nadie por nosotros, ni llevará a cabo nadie la revolución que debiéramos llevar a cabo nosotros. Igual que neutralizaron la imagen y el símbolo del Che, los poderosos neutralizarán a Julian Assange y su Wikileaks. Y ¿por qué? Pues muy fácil, porque está el stablishment muy bien controlado por quienes lo han engendrado, alimentado y han visto crecer. Y está bien controlado porque a lo largo de las últimas décadas han logrado su mayor y más importante victoria: hacernos creer que no podemos creer, formar nuestros espíritus para aprender a justificar nuestro voraz individualismo con un estúpido “todos los políticos son iguales” o “yo paso de política”. Ah!, qué aguda es esa filosofía, como se rien a carcajada batiente los poderosos ante esas declaraciones de principios: “yo paso de política”. Sí hijo, sí, nos dicen en sus mensajes de despotismo y malévola aspersión de la desconfianza y el sálvese quien pueda, tú pasa de política que la política no pasará de ti.

¿Y si en realidad no fuese todo más que un enorme montaje para mantenernos entretenidos y que vayamos olvidando los desastres climáticos y financieros que siguen destruyéndolo todo impunemente? ¡Bufff! Podía haber seguido en el limbo unos cuantos días más…

Aunque por otra parte, ¿y si esto no ha hecho más que empezar y por fin las nuevas generaciones han encontrado la via de plantar cara a la barbarie, cambiando las organizaciones colectivas de antaño por la revolución en la red? Pueeeeeees… no estaría nada mal ¿no? A ver si en lugar de volver al limbo voy a tener que practicar para poder navegar por la red con facilidad…


"Vale más hacer y arrepentirse, que no hacer y arrepentirse."
Nicolás Maquiavelo







.
Habrá que ir pensando en cómo salir de la caverna... .
.

6/12/10

sonrisasdulces.com

Tornant enrere

                    Avui, seguint el meu periple pel limbe, he anat a passar el dia en el passat, he 
                   passejat pel Mercat Medieval de Vic, he dinat en una taverna antiga, amb les
                  mans, i he intentat meravellar-me amb les atraccions i disfresses del personal.
                  Haig de dir que m'ha costat doncs cada vegada té menys de medieval aquest
                  Mercat Medieval. Fa alguns anys es veien un munt d'oficis antics, una decoració
                  que de vegades et feia sentir protagonista d'una pel.lícula d'en Franco Zeffirelli,
                  però avui, la feina que he tingut per fer-me a la idea de que allò representava un
                  mercat de  la Edat Mitjana. Tot i així, ha estat una passejada agradable.


Enfilem per la carretera (ni un ànima) de bon matí



Ja es veuen les muntanyes


La majestuositat del Montseny de bon matí


Ja hem arribat a Vic


D'entrada, bons embutits, si senyor


El terrissaire ensenya a fer ceràmica als nens, què bonic...


Uff, quina oloreta


Un senyor que fa cistelles de palla, guapes, molt guapes


Buaff, com està el pont! no hi ha gent ni res...


A que semble el rei Baltasar sense corona?


I els modelets de barrets per les batalles, qué?


Els dolços de la haima demanaven ser menjats a crits, hummmm...


                           I aqui bruixes per a tots els gustos... a mi m'agraden totes, no sé...
          és com una debilitat, voldrà dir alguna cosa?


                         Ah, i aquestes herbes miracoloses, la raíz del traidor, la santa rosa
                         de Jericó, uau qué guapo! Per cert, a casa tinc una, a veure quan
                         m'animo i la poso a obrir...


Cards, castanyes, panotxes, carabasses... de tot una mica


La majestuositat del Montseny a la tornada


El preciós pont de la Riera de Santa Coloma que ens indica el camí cap a casa


Una foto a contrallum amb els vidres un xic porquets...


Ja hi som. Ja estem a casa


                          Recordo a un turc que varem conèixer al nostre viatge a Turquia que
                          sempre deia, Lo millor de Ankara és tornar a Estambul. A mí m'encanta
                          sortir, viatjar i anar a tot arreu, però potser és cert que lo millor de sortir
                         és tornar a casa...
.
.


5/12/10

Un paseo por las nubes de otoño

Aqui les bicis preparades per començar el passeig


Enfilem el carreró que ens portarà fins al mar


Ja es veu el mar


Amb el seu vestit de tardor


Anem fins a l'aigua per veure'l de ben a prop


El camping que estava overbooking fins fa ben poc, ens ofereix la seva més romàntica imatge


Tant sols alguns valents, romàntics impedernits, tapats amb mantes que fa un fred que pela


I alguns nens jugant, que la canalla ho aguanta tot


I més romàntics llegint, també amb mantes, a la vora del mar


Sense guiris, les gavines gaudeixen de la platja


I volen tranquiles amb els seus moviments elegants



El dia es va enfosquint, però el mar continua sent preciós


El camí de Santa Susanna a Pineda de Mar sense ni un cotxe, una autèntica gozada


També els coloms tenen el seu lloc en aquesta platja sense guiris


I, desprès d'haver arribat fins al final de Calella, enfilem el camí de tornada a casa



.
.

4/12/10

El Montnegre

Después de las turbulencias de los últimos días, he decidido dejar de reflexionar y volver a mis más primitivos y silvestres orígenes. Quizás vuelva, no digo que no, pero de momento me he tomado un respiro y me he largado al Montnegre. Precioso. Una auténtica joya. Me he dejado acariciar por el viento helado, he abrazado algunos de sus impresionantes árboles, he caminado hasta agotarme, primero muy deprisa, a paso de marcha: izquierda, izquierda, izquierda, derecha, izquierda... luego más despacio, contemplando con interés renovado cada madroño, cada alcornoque, cada roble, cada encina, pino, roble, haya, castaño, cada recodo del camino, cada detalle de un paisaje digno del más hermoso de los cuentos de hadas. Y me he dado cuenta de algo que ya sospechaba: necesito más poesía en mi vida, necesito perderme más a menudo por algún bosque que, como el de hoy, me devuelva la mágia que nos ofrece la vida y que tan estúpidamente ninguneamos. Aquí os dejo algunos ejemplos de las maravillas que he podido hoy acariciar con la mirada ilusionada de la niña que sigue agazapada en mi interior. Mañana me iré a dar una vuelta en bicicleta por la playa para que la brisa marina me acaricie todo el cuerpo y la hermosa amplitud del mar me alimente el alma.



.
.
.
.