Amb el cap ben alt

Asseguda sota el meu mut però fidel amic, desprès de lo que el grup còmic Teatre de Guerrilla definiria com un "Vaya batacasso" i unes quantes hores desprès de conèixer les decisions del company president Montilla, he decidit reflexionar tranquil.lament i aquest son els resultats, momentanis perquè tot en aquesta vida és mutable.

Opino amb tota la humilitat del món, sabent per endavant que és possible que no estigui molt encertada perquè no és gaire la formació i informació rebudes. No seré gaire original si dic que aquesta derrota ha estat la Crónica de una muerte anunciada. No ho diré. Ni tampoc diré, perquè crec que en una situació com aquesta el pitjor que om pot dir és "ja ho deia jo". El que sí diré és que em sap molt greu. En primer lloc perquè crec que la opció socialista continua sent la millor per a la societat en general i sobre tot per aquells i aquelles que no venim de famílies notables sinó que, com molt bé deia un dels espots de la campanya (un dels pocs realment salvables), ens ho hem hagut de treballar tot sols, com el company Montilla. En segon lloc em sap molt greu per tots els militants que han treballat de valent i molt especialment per als militants veterans que, malgrat totes les crisis que els ha tocat viure al llarg de la seva vida, segueixen al peu del canó donant suport al projecte socialista i als militants joves que s’acaben d’incorporar i els ha tocat viure l’amarg sabor de la derrota prematurament. Malgrat tot aixo, a tots els vull dir que perdre unes eleccions no és cap tragèdia. Tragèdia seria perdre les llibertats o anar a la guerra, però mai perdre unes eleccions.

De fet, algunes vegades perdre les eleccions ens pot ajudar a reordenar les idees i re-endreçar el rumb de la nostra activitat a la societat que de vegades, empentats pels forts vents que bufen des de la corrupció del capitalisme salvatge i la opressió de les necessitats econòmiques, pot escorar perillosament cap a la dreta. El socialisme no va néixer només per governar, sinó amb la intenció de canviar la societat, de reivindicar el dret de tothom a gaudir d'un projecte de vida digne. És evident que governar ajuda molt, prova d'aixó és que han estat les èpoques governades per socialistes les que han produït les més importants millores per a la societat en allò que afecta a tothom de debò: la sanitat, la educació, la llibertat, la promoció de la dona al lloc que li pertoca en la societat i el respecte a les minories. Però no governar no ens impedirà continuar lluitant per una societat més justa, ni és garantia d'éxit intentar aconseguir-ho només mitjançant la governabilitat, doncs mentre el sistema sigui sent capitalista, i és evident que el nostre ho és, els governants, per bones intencions que tinguin, no podran fer tot allò que desitjarien. Només els propis treballadors podem plantar cara al capitalisme, fent-nos forts i mantenint una consciència clara de que aquest capitalisme que ens explota, necessita la nostra força per subsistir. L'atac d'individualisme que estem sofrint a la nostra societat des de fa uns quants anys, és el nostre pitjor enemic i el millor aliat dels capitalistes. No podem abandonar l'ambició de governar, però tampoc ens hem de desanimar si no governem perquè des de la oposició i la mobilització als carrers, també s'aconsegueixen conquestes socials. Aquest és l'objectiu principal del socialisme: la justícia social.

D’altre banda vull agrair al company i encara president de la Generalitat, Montilla la seva coherència (vull creure que aquest i no altre ha estat el motiu) en deixar tots els càrrecs per deixar ben clar que assumeix tota la responsabilitat del “batacasso” i manifestar les intencions de dedicar les seves energies a la renovació del partit. I li vull agrair no només perquè crec que assumir tota la responsabilitat i actuar en conseqüència és el que ha de fer un polític honrat en front d'una derrota com la que hem patit, sinó també perquè és bo que un dirigent del PSC de la importància del company Montilla reconegui públicament el que alguns militants de base venim reivindicant des de fa temps, que cal una major i millor formació de la militància.Un partit que no augmenti i formi sòlidament a la seva militància, per molt ben preparat que estigui per governar, no té futur.

Està molt bé que el PSC obri les seves portes a tothom, doncs és evident que la nostra és una organització amb vocació de pluralitat, oberta i respectuosa amb tots aquells i aquelles que volen respectar i ser respectats i respectades, però una vegada estem a dins, hem de poder oferir una sòlida formació política i establir sistemes que permetin dur a terme intensos debats de forma quotidiana i, molt especialment, en front de situacions polítiques importants que es puguin produir tant a nivell local, com estatal i internacional. El nostre és un partit polític amb vocació de canviar la societat per a eradicar les injustícies socials i per això, cal que els nostres militants siguin militants polítics amb tot el que això implica. Perquè si no governem necessitem militants amb criteri que puguin expandir les nostres idees, i si governem, una militància ben formada i informada és la millor corretja de transmissió entre els governs i la ciutadania. Aquells que només son capaços de repetir consignes no poden fer aquesta feina, ni tampoc la poden fer aquells que davant d'una situació s'indignen tant com els seus veïns sense parar-se a pensar en profunditat per què passen les coses que passen.

És curiós, abans d'ahir parlàvem d'aquests temes uns quants militants que estàvem d'acord amb la necessitat d'aquesta formació i tot d'un plegat, ens diu un bon company per sota dels trenta anys: Però també heu d'entendre que no us podeu quedar ancorats en el passat. Em van sorprendre les seves paraules perquè ningú havia parlat del passat, tots parlàvem de la necessitat de fer un alt en el camí i replantejar-nos que estàvem fent, en que necessitàvem millorar, entre altres coses, la formació dels militants. Com hem venut la imatge del PSC els darrers anys perquè un jove i honest militant consideri que parlar de formació política sigui ancorar-se en el passat?

Si, definitivament ens hem de replantejar moltes coses, entre d'altres, sentir-nos orgullosos del nostre partit per la seva trajectòria des de la seva fundació i el que representa per a la esperança de continuar lluitant per una societat més justa. I precisament perquè ens volem continuar sentint orgullosos, hem d'estar disposats a enfrontar-nos amb les dificultats que s'ens presenten i a recapacitar amb profunditat per trobar la manera d'evolucionar sense perdre els principis, de tornar a governar sense haver de cedir a les pressions del capitalisme salvatge. Ja ho va dir en Daniel Cohn-Bendit al maig del 68: Socialismo o barbarie. I nosaltres, és evident que no estem per la barbarie. Confio en que les intencions manifestades pel company Montilla van per aquest camí.
.
.