A propòsit de la independència

El dubte és el principi de la saviesa. L'ignorant afirma, el savi dubta i reflexiona. (Aristòtil)

Jo sempre he dubtat. No és que me les vulgui donar ara d'intel.ligent, tinc una intel.ligència força normaleta i res més, però si soc molt apassionada i quan em lliuro a algú o a alguna causa, ho faig amb total intensitat. Es per això, i desprès de diverses experiències frustants, que tot i que mai he deixat de somniar i d'il.lusionar-me amb allò que desperta el meu interès, faig passar pel sedàs dels meus dubtes reiteradament tot allò en el que hi crec.

El tema de la indepèndencia de Catalunya no és una excepció. Sempre he defensat el federalisme, un federalisme honest i real que fos capaç d’unir pobles en completa llibertat i per decisió pròpia, sense que ningú imposés res a ningú i que cadascú pugués governar-se per si mateix practicant una solidaritat real, decidida voluntariament per cada poble, per a arribar a la col·laboració d’una autèntica ajuda mútua. Això és per a mi el federalisme. A la Península Ibèrica, dominada majoritariament per cultures expansionistes i impositores des de la nit dels temps, no ens hem ni tant sols apropat mai al federalisme... mai. Tot i així, confiava (perquè necessitava fer-ho) en que algun dia guanyaria el sentit comú i tothom s’adonaria de que el federalisme seria el millor dels escenaris possibles.

La realitat ens ha superat a tothom. Els pobles d’Espanya han votat majoritàriament als expansionistes més recalcitrants, que han utilitzat reiteradament les més bastes mentides per posar a la gran majoria de la ciutadania en contra de Catalunya, en un intent quasi criminal (per no dir del tot), de doblegar la voluntat del poble català fent-los sentir la por de veure's sols davant l'abisme. Però res més lluny del que esperaven amb les seves campanyes de boicots contra els productes catalans, de recollides de signatures contra el poble català, de repetir i repetir fins a la sacietat un munt de mentides al més pur estil de’n Joseph Goebbels: “¡Una mentida repetida mil vegades acaba creient-se com a veritat!”. Però, com deia, res més lluny del que esperaven. El poble català ha reaccionat i ho ha fet amb valentia i determinació. Nomès aquells que tenen lligams d’interessos econòmics o politics amb els centralistes, han quedat a la deriva en un mar de confusions i contradiccions del que només poden treure angoixes i enganys.

Al marge d’aquests que mai canviaran d’opinió perquè defensen per damunt de tot els seus propis interessos, hi ha que diuen que ja els hi fa gràcia aixo de la indepèndencia, però que tenen por de que tot acabi malament i acabi sent una frustració per els que es comprometen amb la causa. I jo pregunto, des de quan les causes han d’assegurar un final feliç per assumir el compromís de defensar-les? Sempre he cregut que el que han de tenir les causes per a lluitar per elles és que els consideris justes... no? És evident que tal i com està tot avui dia, em semble que lluitar per la indepèndencia de Catalunya és el més just per al poble català. Hi ha que diuen que no volen la independència perquè és ser antisolidari, que ells o elles son internacionalistes. I jo em pregunto, enviar els diners de la ciutadania catalana (siguin nascuts aqui o no), perquè els fatxendes del PP es vagin gastant els diners en construir trens que viatgen buits, aeroports que no tenen més avions que una estúpida estatua, mantenint a les mafies que blanquegen diners i els envien a Suïssa, cases reals que no tenen suficient en viure “a cuerpo de rey” a costa de la nostra necessitat, sinó que a més es dediquen a muntar ONG’s per desviar diners als seus comptes particulars, ministeris que cobren sous alts i a més s’adjudiquen dietes per cada moviment que fan, tenint en compte que no serveixen més que per torpedejar allò que les autonomies intenten fer, etc., és ser internacionalista? Perquè hi ha d’haver ministeris de competències que, suposadament, estan transferides a els autonomies? Punt i a part mereix el Senat, perquè serveix el Senat, per donar recer a les mòmies polítiques a les que els politics en funcions deuen favors?

En fi i resumint, tot i ser una cagadubtes nata, cada dia que passa m’ofereix més raons per creure en la necessitat de que Catalunya s’independitzi i esdevingui un estat lliure i sobirà. Quant al seu tarannà social i politic en el futur, agraïm molt exhaustivament els consells que ens venen de fora, pero creiem que la societat catalana és suficientment progressista, intel.ligent i culta com per lluitar per una societat més justa. Tasca que segurament serà molt més fàcil i plena de possibilitats quan tinguem de lluitar nomès contra enemics interns i no contra tot l’impèri espanyol.

I com a nota final i plena d’esperança us diré que abans d’ahir vaig ser a una paradeta al meu poble venent samarretes per a la Via Catalana del proper 11 de setembre. Va ser molt il.lusionant veure venir families senceres (pares i mares, fills i filles, àvis i àvies, nets i netes...) que s’enportaven la seva samarreta com qui aconsegueix fer-se amb un trocet de quimera amb la determinació de convertir-la en realitat. Si, decididament aquest poble es mereix ser lliure i decidir el seu pròpi destí.