EL CASTELL ES NOSTRE

Jo hi era allà. Va ser emocionant. Sí, ja sé que de vegades semble mentida que tingui la edat que tinc, doncs em comporto com una nena petita a la que porten a veure els Reis. Però és que, malgrat tot i totes les coses que passen i les que queden per arreglar, m'estimo Barcelona i m'agrada veura-la vestida de festa i reben el bany de masses que es mereix. Era un incordio arribar fins al castell, ho sé, i encara més arribar a entrar al pati d'armes, però el meu marit i jo, juntament amb milers de conciutadans, varem arribar a tot arreu. Mentre feiem una cua kilomètrica per pujar a les terrasses, varem veure passar en Jordi Hereu, el nostre alcalde, un home proper i feliç de veure's rodejat de tants barcelonins que carregats de iaios, de criatures, de càmares fotogràfiques, de bocates (només hi havia fideuà per 3.000 i erem més de deu vegades aquest nombre) aguantavem estoicament el chiribiri que queia suau però constant. No em vaig apropar a saludar-lo perque, afortunadament, tinc moltes altres ocasions de fer-ho i vaig creure oportú donar la oportunitat a altres ciutadans que no tenen tantes ocasions però em va agradar veure'l allà, somrient, mullat i extenen les mans i el somriure a tothom. La canalla mirava admirada els gegants, els dracs, es tapaven les orelles en sentir les canonades dels trabucaires i reien satisfets els més petits en veure que els seus papas i les seves mamas, temerosos de que puguessin pendre mal entre tanta gent, es decidien a agafar-los a coll mentre esperaven pacientment a les cues que es formaven a tot arreu per anar allà a on fos. El cavaller amb cavall de cartró i peus de saltimbanqui assolia una alçada que feia les delicies d'aquella canalla en braços dels pares i la meva, doncs m'admirava veure aquest xicot tan guapo aguantant tota la parafernalia de la seva disfressa sobre dos pals llargs amb els que s'havia de moure constantment per no perdre l'equilibri. Va ser molt bonic, sí senyor, molt bonic. I tot i que no hem d'oblidar que queden moltes coses per fer en aquesta ciutat, hi ha un temps per tot en aquesta vida, com diuen els xinesos, i el d'ahir era per celebrar una victoria de la filosofia de la pau sobre les estratègies de la guerra. Els barcelonins ho van entendre així i van entendre també que, d'amunt de totes les dificultats que comporta viure en una ciutat que els especuladors sense escrupols intentan convertir en inhabitable per les classes treballadores, altres lluiten o lluitem per evitar que aixó passi i perque la nostra estimada Barcelona segueixi sent la ciutat hospitalaria que ha sigut al llarg de més de dos mil anys d'historia. Diuen els meus amics que de vegades els meus articles son massa llargs, així que no us explicaré avui la meva historia d'amor amb Barcelona. Us la explicaré un altre dia.