¡¡¡M'EHTAIEHTRESSANDOOOO!!!

Aquest matí he arribat al despatx i em trobo a tothom histèric. Hem canviat el sistema operatiu i el cert és que no acaba de funcionar del tot bé, lo que adjuntat a la nostra inexperiència, doncs aixó, que és una mica estressant. Llegeixo el diari per informar-me de com està el nostre pobre i inmerescudament castigat planeta i no hi ha per on agafar-lo:

*Un nen de 16 anys que cridava auxili des de Guantánamo sense que ningú se'l vulgués escoltar (ara en té 21 i segueix esperant judici).

*Els politics que no sé ben bé que passa últimament que semble que no vulguem treuren's els problemes de sobre i quan el PP ja no està tan actiu muntant campañas callejeras perque prou feina tenen a casa seva, ens barallem els qui se suposa que som defensors del poble, de la justicia social, dels drets de Catalunya, la esquerra en definitiva, o el que quedem d'alló que fou en altres temps el gran caràcter lluitador, reivindicatiu i justicier de la lluita de classes a Catalunya, que potser ja és difícil de trobar perque les classes s'han desperdigat de tal forma que cada vegada és més dificil saber qui és qui i a on estem.

*En Ronaldinho que marxa amb el Berlusconi.

*Un altre ciclista espanyol enganxat amb el dopping.

*El sector inmobiliari que enfonsa la borsa que ha caigut un 26,5% des de gener (jo ni m'he enterat perque quan guanyen no m'ho diuen, perqué doncs m'ho diuen quan perden?).

*Bélgica que s'enfonsa en la seva pitjor crisi.

*Una lectora que es queixa del ritme de vida que portem (quina novetat)

*Set persones intoxicades a Mataró per la legionela...

BUFFFFFFF!!!!

I tot d'un plegat, em trobo amb una entrevista que em retorna la calma, doncs malgrat no haver tingut el privilegi de l'entrevistat d'haver estat a un temple Zen, sí tinc en comú haver passat per la experiència del càncer (encara que varaig tenir més sort amb els metges que em van tocar) i, sense haver rebut una formació Zen (potser caldria que ho considerés seriosament), estic totalment d'acord amb les paraules del mestre

--¿Quin miracle va passar perquè sobrevisqués?

--Tenia un càncer. El meu metge era tan pessimista sobre el meu futur que no en vaig visitar cap altre, perquè m'hauria donat el mateix pro- nòstic. Me'n vaig anar a un monestir budista zen. El meu estat era de profunda infelicitat. Al temple vaig anar a veure el mestre, li vaig explicar la malaltia i el que el doctor m'havia dit. Jo esperava unes paraules de consol, però el mestre va ser molt sever, tot i que amable.

--¿Què li va dir?

--"D'acord, viuràs fins que et moris". Va ser un missatge molt poderós per a la meva ment i la meva ànima. Vaig veure que tenia raó. El doctor ja gairebé m'havia fet morir, la meva ment ja havia mort, i el missatge del mestre em va fer despertar. I vaig pensar: "Com que no em moro ara, viuré millor fins a l'últim moment de la meva vida". I aquesta és la raó per la qual encara sóc aquí.

--Diu que la vida és com escalar una muntanya, i que el més important és tenir un ideal.

--Per mi un ideal no és un objectiu que ha de ser assolit, sinó que es tracta de tenir un somni o missió. El propòsit últim de la vida és viure el millor que puguis en cada moment. Per aconseguir-ho, el millor és abraçar un ideal o un somni.

--¿Sense ego?

--La nostra vida moltes vegades està dirigida pel petit ego. Es tracta d'estendre aquest ego i fer-lo gran, pensant en la comunitat. Segueixes tenint ego, però és més gran. En el budisme zen, el mestre no et diu que abandonis el teu ego, perquè sap que és impossible. Però sí que el facis créixer en el sentit més ampli. La mare Teresa tenia ego, però el seu ego era molt gran, per abraçar tota la humanitat.

************************************************

Jo a més afegiria aquella brillant frase de Les Luthiers:

No te tomés la vida en serio, al fin y al cabo no saldrás vivo de ella.