3/8/10

Me voy pero volveré...

Vaig publicar el que sentia l'altre dia respecte a les declaracions del conseller Castells. Desprès de cercar més informació al respecte vaig trobar l'article que van escriure la Carme Chacón i en Felipe González i vaig tornar a escriure sobre com m'havia fet canviar d'opinió el contingut de l'article. La reacció al primer escrit va ser de retreure'm que veiés les coses de forma excessivament catalanista, la reacció al segón escrit ha estat d'algú que, aprofitant la suposada mala maror, va deixar una nota enverinada que interpreto com que el motiu pel que vaig canviar d'opinió era que el partit m'havia llençat una consigna (suposo que vol dir una reprimenda o quelcom així?). I no, ningú m'ha dit absolutament res en nom del partit (no soc tan important), la primera reacció crec que em va arribar de molt bon rotllo, d'algú amb qui tinc una amistat que està per sobre del partit o qualsevol altre consideració. La segona en canvi, m'ha arribat envoltada en el desagradable misteri de l'anonimat. Però és igual. Ja tan és. He continuat cercant informació sobre el tema i cada vegada estic més despistada. Ja no sé qué pensar, o sigui que he decidit esborrar-ho tot i tornar a començar de zero.

D'una banda estic d'acord en que fer declaracions com les que va fer en Castells tot just abans de les eleccions, pot ser aprofitat per la oposició per desorientar encara més a l'electorat, sobre tot ara que semble que el famós tres per cent està cada vegada més clar. D'altre banda, si un parla i els altres callen, als ciutadans coneguts com a "gente corriente" ens queda una inquietut a l'interior gens adient pels temps que ens queda que afrontar. I com que ja no sé qué pensar i semble que cada vegada que expresso el que sento "la cago", doncs he pres la decisió de no pensar al menys durant tot el mes d'agost. Aixó sí, continuaré cercant informació i opinions de tot tipus a veure si, en arribar setembre, soc capaç d'expressar el que sento amb una certa coherència. Sí, ja sé que a ningú l'importa gaire, però m'importa a mi i és raó suficient.

Sort que he aprés a mantenir-me a l'aigua molta estona totalment relaxada i deixant-me portar per les ones. Aixó, si no s'em porta cap a Mallorca, m'ajudarà a meditar una mica.

6 comentarios:

Anónimo dijo...

Hola Julia:
No deixis mai de pensar i de mantenir el teu esperit critic, constructiu i positiu.
I ademes de pensar sentir: sentir l'aigua al teu cos, el teu cos flotant ...i...el que diu el teu interior.
Com deia el nostre desaparegut compny: "el catalanisme es un sentiment".
A aquestes alçades jo crec que cadascú el sent a la seva manera com tantes altres coses.
Pensa, sent...gaudeix i descansa !!!

Carme

zel dijo...

Pensa, bonica, que això ens manté vius...i descansa, que ja toca, fins ara mateix!

Nerim dijo...

Estoy fuera y hacia muchos dias que no me pasaba por aqui. Ya sabes que cuando se habla de politica hay de esas personas que simplemente piensan aquello de... "de que se trata que me opongo".
Descansa y lo que te dice el primer comentarista...
"No deixis mai de pensar i de mantenir el teu esperit critic, constructiu i positiu.", espero nque no le moleste que se lo haya copiado.

Un fuerte abrazo mi querida Julia.

antonio dijo...

Ánimos Julia!
Creo que eres una persona muy coherente contigo misma y no todo el mundo tiene esa condición.

Seguro que flotando en el agua y mirando al cielo todo es más relativo.

Saludos afectuosos!

Luis Llorente dijo...

Buenas vacaciones amiga mia

Julia dijo...

I jo que pensava que clamava en el desert i que alló que deia no interessava a ningú... i vet aqui que expressar les meves neures m'ha servit per comprovar que tinc amics de veritat, alguns reals i altres virtuals però tots molt estimats.

Moltes gràcies pels vostres bons dessitjos. Gràcies Carme per les teves boniques paraules. Nerim, estoy segura de que a Carme le encantará que utilices sus palabras. Zel, gràcies per compartir tants sentiments. Antonio, tú tan encantador como siempre y Luis ¿qué te puedo decir? ya sabes cuánto te quiero y lo feliz que me hace que tú también me quieras.

No, no os preocupéis. Seguiré equivocándome porque seguiré expresando lo que siento y estaré siempre dispuesta a rectificar porque seguiré llena de dudas. Pero eso sí, seré siempre sincera y sabré apreciar la sinceridad de los demás aunque tengamos ideas distintas.

Un abrazo muy fuerte para todos y todas.