NO SOC CATALANISTA, SOC CATALANA

Estic al mig de les vacances. No tenia intenció d'entrar al blog fins a la tornada, però desprès d'haver llegit una entrevista a un madrileny savi (en Juan Carlos Moreno Cabrera, de qui us recomano que cerqueu i llegiu els seus articles a internet), no paro de donar-li voltes al tema. He recapacitat molt sobre qui soc, com soc i com vull ser i he arribat a la conclusió de que no soc nacionalista ni catalanista ni cap altre ista que tingui a veure amb la meva identitat. Soc per sobre de tot persona i tot seguit catalana. Amb aixó tinc prou per saber qui soc i que vull. Tots aquests istas son del tot innecessaris. El que cal és que tots aprenem a respectar-nos els uns als altres, sense imposicions ni actituts depredadores. Si soc nascuda a Catalunya, tinc tot el dret del món a sentir-me catalana sense necessitat de ser catalanista, o es que un castellà s'ha de definir com a castellanista perque es respectin els seus drets? Doncs no.

Aquests que es queixen tan del fet de que a Catalunya es vulgui parlar el català, tenen tan poca raó com si jo fos ara a Madrid i em molestés perque els madrilenys volen parlar castellà. Son castellans! Tenen tot el dret a parlar el castellà. Si jo soc catalana, perquè no tinc el mateix dret? I perquè m'haig de posar una etiqueta acabada en ista per demostrar al món que tinc dret a defensar la meva llengua? Es del tot absurd. Els que defensen la idea del idioma únic, de que el castellà ha d'ésser "la lengua del reino" i les altres llengües, com ara el català a Catalunya, ha de passar a segon terme son més papistes que el Papa, es a dir, son més nacionalistes que els mateixos nacionalistes que denuncien. Amb un agravant, els nacionalistes d'aqui defensen la seva llengua aqui, els nacionalistes d'allà pretenen perpetuar la politica imperialista de temps que, afortunadament, estan ja superats... o no?

M'agraden les llengües. M'agrada parlar en anglès, malgrat que no estic d'acord en que interessos imperialistes l'hagin convertit en la llengua internacional per excelència; no parlo francès però m'encantaria; em defenso força bé amb l'italià i encara millor amb el portugués i gallec, m'agrada el sò de l'euskera, malgrat que em resulta del tot incomprensible, però el mateix em passa amb moltes altres llengües que també m'agrada sentir i m'encantaria parlar. El castellà és potser la llengua amb la que més m'identifico perque és la meva llengua materna i em sento molt còmoda parlant-la. Però, estic del tot convençuda del dret del poble català a parlar la llengua catalana. I no em serveixen els arguments de qui diuen que les persones estan per sobre de les llengües perque no son honestos doncs si realment creuen aixó, perquè ha de ser la seva i no la dels altres la que es tracti d'imposar?

Les llengües no son més intel.ligents unes que altres, o més boniques, o més modernes, o més erudites. Les llengües son el que son, un dels principals instruments amb que compten els pobles per expressar els seus sentiments i compartir les seves reflexions i les seves opinions, és una de les principals eines per transmetre el conèixement. Sempre que algú desprecia una llengua, desprecia a tot un poble i aquest no és un llenguatge de pau i de defensa dels drets humans sinó tot el contrari.

I vull dir a més, que no crec en la sinceritat i la honestetat dels intelectuals que signen el famós Manifiesto. Crec que adopten una actitut partidista, impositiva i molt poc respectuosa amb els drets humans, entre els que s'ha de comptar el dret dels pobles a expressar-se en la seva llengua i a utilitzar-la amb total normalitat. Com també hauria de ser del tot normal que qui ve a viure a Catalunya s'interesés per apendre a parlar el català. No per una imposició sinó per una actitut de solidaritat i de cortesia humanista. També com una demostració de cultura.