Sopar de Dones a Horta-Guinardó

El divendres passat es va dur a terme a l’Hotel Alimara el ja tradicional Sopar de Dones del Dictriste d’Horta-Guinardó. Totes les causes justes són importants i necessàri defensar. Però, la causa de la dona és una causa tan global, tan justa, tan indiscutible, tan necessària, que és un autèntic privilegi tenir la oportunitat de defensar-la des de la meva nova responsabilitat com a Consellera de Dones del Districte d’Horta-Guinardó.

.

.
Al llarg de la història de la humanitat, la dona ha estat (i malauradament encara ho està a molts indrets del món) relegada, marginada, reprimida, insultada, maltractada. Quan, gran contradicció de la humanitat, ha estat la dona l’ésser encarregat de formar noves vides, d’amamantar noves persones per a la continuació de la espècie. No soc una entesa en vida animal, per la qual cosa no sé com es relacionen els mascles i les famelles de les moltes altres espècies. Semble que hi ha que comparteixen les tasques de criar als petits, hi ha d’altres que les famelles tenen de fugir perque el pare no es mengi les criatures petites. Suposo que, com a la espècie humana, que semble ser un compendi de tot el que hi ha a la terra, deu d’haver de tot. El problema és que quan no hi ha llibertat, ni tan sols els que creuen en la igualtat de la dona poden comportar-se com voldrien, doncs el que impera son els criteris dels que manen, sigui rei, dictador o clergue, i aleshores no tan sols tots els homes s’han de comportar de manera injusta amb les dones sinó que inclús les pròpies dones (pervers, molt pervers) s’esforcen en la tasca de reprimir a les pròpies filles per seguir el costum, sense parar-se a pensar perquè ho fan. Sempre ha estat així i sempre serà així, es diuen a si mateixes en un intent d’autojustificar la seva injustificable conducta. En realitat és la por. Simplement la por que produeix l’instint de supervivència. Per aixó reprimeixen a les seves filles per por a que siguin rebutjades per la societat. S’arriben a convèncer de que és millor continuar patint un sofriment antic i conegut, que enfrontar-se a pors noves i a situacions imprevisibles.

.

.
I tot aixó que dic semble que avui no tindria raó de ser al nostre país, a on les lleis a favor de la dona son de les més avançades del planeta. Però, ai que fàcil és canviar una llei i que dificil canviar els costums… Malauradament queda encara molt per fer inclús en el nostres país. A més, encara que en el nostre país arribessim un dia a la igualtat total entre homes i dones, tan en la llei com en la vida, no podriem mai deixar de lluitar per la emancipació de les dones d’altres indrets, doncs de la mateixa manera que la humanitat no podrà mai ser lliure sense la llibertat de la dona, tampóc la dona podrà sentir-se emancipada sense la emancipació de totes les dones del planeta.

.

.

Doncs bé, el divendres em vaig presentar, en mig de les notes de festa, a totes les dones que any rera any assisteixen a aquest entranyable sopar. I va ser emocionant. Des de la tarima, mentre sentia les paraules de les dones que m’acompanyaven, la regidora Elsa Blasco, una dona jove i combativa que sap compaginar la seva vida de mare tendre amb la vida dura d’assumir responsabilitats politiques en moments bons i d’altres no tan bons; la Montserrat Ballarin, recient estrenada presidenta del Districte d’Horta-Guinardó, una dona dolça i enèrgica a l’hora, una dona d’una vasta cultura que ha estat sempre disposada a posar tots els seus conèixements al servei dels ciutadans, i la Feli Lora, una dona molt jove, amb molt de futur polític per davant, que va plorar i va fer plorar en el seu comiat, doncs és tanta la estimació que ha estat capaç de despertar en totes les dones que conformen el Consell de Dones del districte, que serà recordada sempre amb molt carinyo. Deia que mentre les sentia a elles, observaba les mirades de totes aquelles dones que ens miraven des de les seves respectives taules i em vaig adonar de la gran responsabilitat que estava assumint. No només perque substituir a la Feli Lora no serà fàcil, sinó perque és molt el que totes aquelles dones estan disposades a donar i al mateix temps a exigir, com té que ser. A més, és molta la responsabilitat que tenim les dones d’avui per deixar un camí pel que puguin continuar avançant les dones de demà que ens observen.

.

.
Espero ser capaç de ser a l’altura. Espero ser capaç de dur a terme la feina que totes aquelles dones i totes les dones del món es mereixen, i la que també em mereixo jo per la il.lusió, la esperança i l’interès que he depositat en aquest projecte.
.

.