24/3/09

Ha mort el profe


Acabo de saber que ha mort en Ricard Salvat. Ara els diaris diran moltes coses d'ell, a la televisió revisaran la seva extensa obra teatral, sortiran llibres a la venda aquest Sant Jordi, dels que ell ha escrit i dels que s'han escrit sobre ell. Al cap i a la fí, encara que bastant retirat últimament, en Ricard Salvat ha estat un dels principals renovadors del teatre i sobre tot un gran defensor del teatre català. A mí però, el que m'ha causat una gran tristesa és que en Ricard Salvat és mort.
Mai varem tenir una relació molt estreta. Jo era molt jove i rebeld quan estudiava a la escola de teatre que ell dirigia l'Adrià Gual, i ell era molt conservador pel meu gust. Malgrat tot, sempre hi va haver en enteniment entre nosaltres. Ens respectavem des de les nostres respectives actituts en front de la vida. Ell somreia davant de la meva ingenua rebeldia i jo intuia que radera d'aquella màscara de serietat hi havia un gran home i sobre tot una brillant intel.ligència. Els anys van anar passant, malgrat els seus consells assenyats jo vaig acabar abandonant el teatre per perseguir el somni de la revolució inassolible i ell va continuar una carrera solemne dins del teatre.
Fa molt poc varem coincidir a la Biblioteca Can Mariner, amb motiu de la inauguració de la Sala Pep Montanyés. Vaig anar a fer-li dos petons i li vaig dir, Hola profe, no t'en recordes de mi, oi? Em va somriure com feia aleshores, em va agafar la cara amb les dues mans, em va fer dos petons i em va dir, I tant, no s'oblida fàcilment una mirada com la teva, Julia.
Em va emocionar molt. Si no hagués pronunciat el meu nom hauria pensat que ho deia per dir-ho, però es va recordar del meu nom i aixó vol dir que el mateix afecte que va fer que jo el recordés sempre amb carinyo malgrat la distància, deuria sentir ell quan recordava el meu nom i la meva mirada després de tants anys.
Adèu Ricard Salvat. Adèu profe. Jo t'estimaré sempre i et recordaré amb molt de respecte.

7 comentarios:

zel dijo...

Amb els ulls que fas i amb la mirada, no s'equivoca, és impossible...Hi ha persones que es recorden sempre. Petons, preciosa1

Julia dijo...

Gràcies Zel, tu que em mires amb bons ulls, jejeje.
Com va tot, estàs molt embolicada amb tot aixó del moviment contra la llei d'educació?

Luis Llorente dijo...

Opino lo mismo que Zel yo que soy de ojos y olfato, se distinguir muy bien las miradas "el profe no se equivocaba", oye por algo es profe y además esas cosas se graban en el corazón.

Jose R. dijo...

No lo conocía, lo siento.. supongo que alguien que ha causado huella entre los que lo han conocido.

Julia dijo...

Gracias Luis, ay si todo el mundo me quisiera como me quieres tú, jejeje...

Gracias Jose. Sí, no solo ha dejado huella en quienes le han conocido sino que el teatro catalán, que ahora está tan consolidado, le debe un porcentaje muy alto de su existencia a este hombre que se empecinó en luchar por él pese a la presión y represión franquista y a la ignorancia de las mayorías que preferían los típicos sainetes. Más de veinte años estuvo luchando a brazo partido por el teatro catalán hasta que logró ponerlo en el lugar que le correspondía. No sé si muchos de los que ahora disfrutan de éxito son conscientes de cuánto le deben a Ricard Salvat.

zel dijo...

Júlia, ara et responc amb això de la llei...jo crec de debó i del cert que cal una nova llei i que tothom es posi les piles...i que caram, ja va essent hora que els profes siguen com tots els mortals, a currar i a pencar i si no es fa bé, doncs...al carrer...ui, si em senten...

Julia dijo...

Jajajajaja... Sí Zel, tens molta raó, mai és totalment cert una cosa ni l'altre. Jo la llei no la discuteixo perque no soc del ram i em falten coneixements suficients per tenir criteris sòlids, però sí crec que les coses s'arreglen negociant, escoltant a totes les bandes i arribant a consensos, o sigui alló tan antic del "ni pa ti ni pa mi". I també estic d'acord en que radera de les reivindicacions, moltes vegades s'amaguen ganduls als qui el que realment els molesta és haver de tornar a pencar com ho feien abans de convertir-se en l'aristocracia del proletariat. Però aixó no passa només entre els mestres, passa en tots els col.lectius de treball i a més, aixó no justifica que no es negociï fins a arribar a acords que siguin bons per a tothom. El temps acaba posant a cadascú al seu lloc. Bé... de vegades... no sempre, és cert. Perque si així fos, no hi hauria tantissima injusticia al món.

Petons