El càncer de mama

Diuen que aquest mes d'octubre és el mes del càncer de mama, com si el càncer de mama tingués en compte en quin mes de l'any apareixerà. Jo per exemple me'l vaig detectar el mes d'abril de fa vuit anys. Afortunadament, tot i que estic encara en tractament, vaig poder sobreviure a un "bichito con patas" com me'l va descriure l'oncòleg per fer-me entendre ràpidament que es tractava d’un “bicho” amb capacitat per crear metàstasi. Em va dir que no hi havia més remei que practicar una mastectomia radical (?) en veure la meva cara l’oncòleg va detectar que no tenia ni punyetera idea què volia dir això. Aleshores, amb molt de tacte però sense possibilitat humana d’estalviar-me el dolor, em va explicar que m’havien d’extirpar tot el pit per poder fer net. Vaig rebre la notícia com un cop de martell al cap però què podia fer? Em vaig sotmetre a l'operació i en despertar, el cirurgià em va preguntar, què tal? I jo li vaig contestar, bé, em trobo bé i estic contenta. Ah, sí em va dir ell, i com és això? Doncs perquè quan m’he adonat del que m’ha passat he pensat que és molt trist perdre una teta, però que pitjor hauria estat perdre un peu o una mà. El metge em va mirar, em va acariciar la cara i em va dir, Te’n sortiràs... estic segur. Que vull dir amb tot això? Primer, que s’agraeix molt que es facin campanyes de llacets de color rosa i somriures angelicals, però que el que necessitem els afectats pel càncer, com de qualsevol altra malaltia, no són llacets de colors sinó lluitar amb valentia perquè no ens treguin la sanitat pública de qualitat. Sóc totalment conscient que sense aquesta sanitat pública i de qualitat jo ara no seria viva perquè tot i que mai em va dir ningú el que va costar la meva operació i posterior tractament amb quimioteràpia inclosa, sé de segur que mai hauria tingut diners per poder-ho pagar. Ah, i una altra cosa, no cal que es vagin publicant fotos de dones amb els pits extirpats, crec que tots tenim suficient consciencia per imaginar-nos com és tot això. Jo no he ocultat mai el meu càncer, ni m’he sentit menys dona per haver perdut un pit, ni he necessitat la llàstima de ningú per tirar endavant. He tingut prou amb les cures d’uns metges i infermeres de primera divisió i amb una família i alguns amics que m’han estimat i m’han donat tot el suport que he necessitat. El meu missatge per totes les dones que han patit i/o pateixen el mateix que he patit i pateixo jo, només els hi puc dir que entenc perfectament com es troben i que lluitaré amb totes les meves possibilitats perquè puguem continuar gaudint d’una sanitat pública de qualitat que és en definitiva la nostra única esperança de sobreviure. Gràcies doncs pels llacets però, de debò, no els necessito. Només necessito lluita per no perdre els drets que tant ens va costar conquerir, afecte de les persones que tinc al meu voltant i sobretot, no perdre mai la meva autoestima, doncs crec que el gran amor que he sentit tota la vida i que espero continuar sentint per la meva humil persona, és l’arma més forta que he tingut mai per tirar endavant enfront de totes les dificultats, incloent el càncer de mama.

 

No ens deixem provocar, nosaltres cap a la independència.

Hi ha un tema que em preocupa. Els fatxes de Catalunya fins ara estaven molt calladets perquè suposo que estaven acollonits en pensar que eren una minoria. Ara continuen sent una minoria però com que "la hada madrina", o sigui la Camacho, els a tret a passejar, s'estan embravint i comencen a comportar-se com el que són. Comencen a aparèixer personatges que fins ara estaven sota la catifa i insulten als catalans amb temes com "Si no te gusta España, lárgate", que francament, dir això des de Catalunya resulta grotesc, és com si entrés el veí a casa teva i et digués fot al camp que em quedo jo amb les dues cases, amb la meva i amb la teva. Però el que més em preocupa de tot això no és el que puguin dir aquests ignorants (i dic ignorants no ja per la seva ideologia, que també, sinó perquè parlen tant d’imposar el castellà i fan tres faltes d’ortografia cada dues paraules), el que més em preocupa, deia, és que amb la seva actitud insofrible puguin provocar excessivament als independentistes més joves i es pugui arribar a produir un clima d’enfrontament que ara per ara no ens interessa gens. Nosaltres hem de demostrar al món que som un moviment pacífic basat en el dret democràtic del poble a decidir el seu futur i en el respecte envers els altres, fins i tot envers els que pensen de forma contrària. Això sí, defensant amb fermesa i sense cap mena de dubte el dret inalienable del poble català a ser i exigint un respecte sense intimidacions ni amenaces.

No, no serà fàcil, doncs els mal anomenats unionistes, la majoria són senzillament impositius i imperialistes, la unió està basada en un acord mutu i no en una imposició, se sentiran cada dia més forts i legitimats, tenint com tenen el suport oficial de tot l’aparell de poder estatal i alguns dins de casa, i l’ambigüitat d’alguns partits que encara porten la “catalanitat” en el seu programa polític però que es debat entre el no perdre els vots que s’en van cap a C’s i el no perdre poder al “aparato central del partido”, poder que no han tingut mai per altra banda. En definitiva, no ens hem de cansar d’insistir, especialment entre els i les nostres joves, que no facin cas de les provocacions, que hem d’aprendre a ignorar-los i continuar treballant sense dubtes i sense pauses pels nostres objectius.

“Totes les causes tenen els seus defensors, Catalunya només ens té a nosaltres”

Molt honorable president de la Generalitat Lluís Companys, assassinat fa avui 73 anys per l’únic delicte d’haver estat el president lliurament elegit pel poble català.

El moviment 12O

Tothom té dret a tenir la seva opinió, tothom. Ben cert és que alguns són prou intel.ligents com per a defensar la seva opinió sense faltar als altres, però altres no ho som prou i en algun moment se’ns escalfa la boca i diem coses que poden ser desmesurades. A mí inclús m’ha passat dir quelcom i a continuació penedir-me d’haver parlat massa (bé, parlar massa és un defecte que tinc, deu de ser perquè de petita i de jove no parlava gens i ara recupero el temps perdut). Amb això no vull dir que ens hàgim de reprimir els sentiments i no dir el que pensem. El que vull dir és que, abans d'emetre una opinió, convindria que consideréssim els com i els per què i fessim servir un xic d’empatia per intentar entendre les raons de l’altre. I és clar que poden haver situacions desesperades en les que pugui quedar plenament justificada la sortida de to o l’insult directament, com és en ser víctimes d’injusticies injustificables. Però malgrat tot això, res ens ha d’impedir ser capaços de distingir la diferència entre uns i altres de tots els que tenim enfrontats. Estic segura que algunes de les persones que es manifestaran demà seran bones persones a les que els han fet creure que els independentistes som gent egoista i radical. I moltes altres es quedaran a casa per por, pensant que si van a la manifestació quedaran assenyalats i els independentistes els hi farem passar malament.

I tot això em posa trist. Em posa trist perquè les males persones que ho intoxiquen tot, fan pensar als més porucs que no hi han diferències entre uns i altres i sí, sí que hi han diferències. I són diferències molt notables. Defenso la independència de Catalunya perquè crec que hi ha raons sobrades per fer-ho. Perquè crec que és el dret inalienable del poble de Catalunya, com ho seria de qualsevol altre país sotmés que ho reivindiqués. Cert és que nosaltres també tenim alguns energumens que són d’acció ràpida i pensament lent, que tenen poca capacitat d’empatia i molta soltesa per a l'insult, però afortunadament són els menys. Les majories nostres són les que van sortir als carrers i a les carreteres el dia 11 de setembre i que van demostrar un comportament esplèndid a favor de la independència i en contra de ningú. Majories que vàrem fer una campanya sense insultar a ningú, remarcant amb molta èmfasi que no anavem en contra de ningú i sense utilitzar en cap moment la imatge de cap famós que no ens l’hagués ofert prèviament. En canvi la manifestació de demà està convocada amb mentides, utilitzant de manera fraudulenta la imatge d’alguns personatges populars com els Estopa o l’Andrés Iniesta, fent crides a l’odi i a la violència. He entrat a algunes pàgines de facebook d’alguns feixistes de Madrid i fan crides com “Vamos a destrozar Barcelona”, “Vamos a quemar Cataluña”, etc..., Són com les tribus salvatges de la prehistòria que no entenien cap altre manera de relacionar-se amb altres tribus que no fos la violència extrema i el saqueig. He vist una senyora, que publica en el seu perfil imatges com aquesta, amb comentaris d'amiguetes que riuen i donen suggerències de a qui més "se podría colgar de los harboles" (que té la seva gràcia que imposin el castellà i no ho sàpiguen escriure):



Que no és d’extranyar perquè la imatge de capcelera del seu perfil és aquesta:

I gent del PP de Santa Coloma de Farnès que diuen: “Populars Santa Coloma Farners mUERTE A mas” I molta gent que diuen coses i posen imatges que si en lloc de ser franquistes fossin separatistes com diuen ells, estarien de ben segur a la presó per apologia del terrorisme, com ho està encara l’Otegui.

I aquesta és la gent que ens vol imposar la seva españolidad.  I aquesta és la gent amb la que es manifesteran tots aquells que vulguin sortir demà al carrer a defensar la españolidad de Catalunya. I això és el que li va dir en David Fernández de les CUP a la Camacho i al Cañas i per això es van posar a cridar com uns possessos.

I el que posa més trist de tot és sentir al Navarro i al Lucena del PSC dient que justifica al PP i C’s, com si no sabessim la ciutadania qui és cadascú. Pels que vagin una mica despistats, aqui un document gràfic del Cañas en estat pur que deixa les coses clares sobre qui és i què pretenen els de C’s. Del PP només cal dir que acaben de tombar la possibilitat de que a Espanya es condemni el nazisme...  això ja ho diu tot.

I per acabar, jo aconsellaria a la bona gent que vol reivindicar la españolidad de Catalunya  (que a tot arreu hi ha de tot) però que ho volen fer des de la bona fe i les bones intencions encara que equivocats, que es quedin a casa demà i sortin un altre dia quan tots aquests salvatges als que alimenten el PP i C’s hagin marxat, perquè si no, corren el perill de sortir retratats a la premsa internacional al costat d’alguna imatge de Hitler i després els hi sabrà molt greu. No dic tonteries, aquesta és una de les moltes imatges que m’he trobat pels facebooks d’alguns convocants a la mani de demà a Barcelona.
 

Para entender a Catalunya

Me dirijo a todas las personas buenas que no acaban de entender qué pasa en Catalunya porque les confunden los malintencionados que no hacen más que envenenar el ambiente para ponernos a unos en contra de los otros. Y lo hago en castellano para que todos me entendáis y porque es una lengua preciosa que nunca dejaré de hablar, entre otras cosas porque es mi lengua materna.

“Allá por el 1516 se unen las Coronas de Castilla y Aragón por problemas sucesorios en la segunda. Entendería que llegados a este punto, muchos piensen que aquí nace España, pero se equivoca. Se da una unión entre dos Coronas, pero se siguen manteniendo cortes, instituciones políticas, administración pública, lenguas y moneda. Tanto es el sentimiento de NACIÓN de CATALUNYA que en 1640 estalla la Guerra dels Segadors y Pau Clarís proclama la República Independiente de Catalunya en 1641 (no es algo nuevo de ahora señores). ESPAÑA tal y como se conoce (políticamente) nace con Felipe V y sus DECRETOS DE NUEVA PLANTA allá por el 1716 que ya antes había llenado de sangre Barcelona un 11 de Septiembre de 1714.

 Así pues, resumiendo, CATALUNYA SÍ HA SIDO INDEPENDIENTE. Lo fue 145 años por completo y después aliada con el Reino de Aragón otros 350 años aproximadamente. Conquistó territorios, lucho contra Castilla en varias ocasiones, escribió sus leyes, ganó y perdió guerras, creó su música, sus tradiciones y su carácter luchador.

 Ya está bien de REINVENTAR HISTORIA, ésta es la que hay y hay que conocerla. Hay que entender el clamor de un pueblo, su sentimiento de nación y su ansia de libertad. Puede o no compartirse el concepto de independencia, pero JAMAS debe menospreciarse una cultura, pisotearla y manipularla para conseguir votantes o para dividir.”

Estos tres párrafos con los que inicio mi petición de entendimiento, son parte de un escrito objetivo e inteligente que Julia Otero publicó hace unos días en la prensa. Los he escogido porque explican en cuatro palabras la legitimidad de quienes reivindican la independencia de Catalunya. Si todas las personas, incluyendo a las que están a favor de la independencia por seguidismo o visceralidad, y a las que están en contra por seguidismo, visceralidad y total ignorancia de la realidad, se preocuparan en buscar las razones más allá de los discursos de los políticos o de los gritos de las estrellas de la televisión basura, seguro que podríamos llegar a un entendimiento. El entendimiento del respeto mútuo que es lo que realmente necesitan los pueblos para prosperar, un entendimiento desde posiciones de completa libertad y autodeterminación, como cualquier relación normal y civilizada entre personas adultas.

Sin embargo, hay quienes habiéndose dedicado a la política durante años y no queriendo o no pudiendo perder sus privilegios por no tener otro sistema de sustento, se dedican a menospreciar la historia de este país, dando razones a quienes no la tienen. Porque si bien es cierto que la alta burguesía catalana no va a emancipar a la clase trabajadora, eso es algo que solo puede hacer la propia clase trabajadora, aún menos lo van a hacer los oligarcas de una España rancia que nunca dejó de ser la misma, que masacró a sangre y fuego a una República legítima elegida democráticamente en las urnas. Cierto es que hubo un lapsus en el que algunos políticos hicieron intentos de dignificar la vida de todos los pueblos de España, la triste realidad es que en el fondo nunca dejaron de mandar esos oligarcas, como también es una triste realidad que a Catalunya se la obligara a aceptar un reinado arcaico que sentaba en el trono, por orden de Franco, a un Borbón descendiente de los verdugos que le arrebataron  su derecho a existir.

Pero en fin, vamos a dejar de lado la historia, que no olvidarla ni menospreciarla porque hacerlo es propio de ignorantes, y vamos a ponernos en la actualidad. Catalunya ha intentado por todos los medios llegar a un acuerdo con el gobierno centralista con tal de mantener la paz y lograr una cohesión social con todos los habitantes de nuestro país. Para ello aceptaron  una autonomía que distaba mucho de sus derechos legítimos pero que no dejaba de ser un punto de partida para seguir mejorando. Por eso, aunque en el fondo de su corazón muchos catalanes y catalanas seguían soñando con un país en libertad, trataron de convencerse a sí mismos, gracias en parte a los discuros de algunos políticos que han venido haciendo promesas de un federalismo que nunca prensaron cumplir, que quizás el mejor camino a seguir era el de conformarse y seguir formando parte de otro país a cambio de la paz social y el progreso económico. El problema es que la oligarquía española confundió la predisposición al entendimiento con la resignación y ahí la cagó. Catalunya ha intentado negociar con más o menos éxito sus relaciones con el gobierno centralista, pero el gobierno centralista ha considerado más oportuno obligar a Catalunya a apretarse el cinturón y bajarse los pantalones. Cuando se tira demasiado de una cuerda, acaba por romperse. La oligarquía española, con sus títeres en el gobierno central, ha roto la cuerda con la que ha mantenido engañada a Catalunya desde la transición. Por eso muchos catalanes y catalanas gritan basta. Por eso y porque las nuevas generaciones ya no se sienten obligadas a mantener los pactos que hicieron sus mayores por el miedo a no salir nunca de la dictadura asesina que intentó hacer desaparecer todo vestigio de catalanidad en Catalunya. Solo eso ya debiera dar qué pensar al gobierno central y a todos los políticos que se consideran de izquierdas y están en contra de la independencia de Catalunya. ¿Puede ponerse en duda un sentimiento que ha sobrevivido a trescientos años de represión y que aflora ahora más que nunca en las generaciones que, supuestamente, han nacido y crecido en libertad?

Yo lo dejo aquí y quienes tengan buenas intenciones que piensen un poco y hagan el sano ejercicio de ponerse por un momento en nuestro lugar. Es mentira que Catalunya no es solidaria. Es mentira que Catalunya desprecia a los otros pueblos de España. Es mentira que Catalunya esté contra nadie. Catalunya se limita a reivindicar su derecho a ser. Un derecho legítimo que debiera ser respetado por quienes dicen creer en la democracia y en la libertad.

La Diada de l'11 de setembre del 2013

Queda una setmana justa pel gran dia. Des que es va anunciar la idea de realitzar una gran cadena humana que recorregués Catalunya d’una punta a l’altre, han corregut rius de tinta arreu i s’han parit frases i textos de tota mena, de tots colors i de múltiples intencions. Aquesta vegada no he estat dels que han dubtat el més mínim. Quan vaig sentir parlar de la Via Catalana per primer cop, ja m’havia posicionat clarament a favor, però sí que he anat seguint amb interès el que han dit els diferents representants de la ciutadania, des dels majoritaris fins als minoritaris. De fet si el que volem construir és un país plural en el qual tothom tingui cabuda i drets de ciutadans, ens hem d’escoltar els uns als altres encara que no ens agradi el que es diu.

Dels més recalcitrants de la dreta i l'ultra dreta, tot i que he llegit el que diuen perquè és bo conèixer l’enemic, no tinc res a dir. Són el que són i res no els farà canviar. En canvi sí m’interessa molt el que diuen persones que han demostrat haver defensat sempre la democràcia i la llibertat de les persones. I sí, respecto el que puguin pensar doncs una societat lliure és precisament això, respectar-se els uns als altres, però hi han algunes posicions que resulten sorpreses força desagradables, com l’encaparrament d’utilitzar arguments que ratllen en la demagògia pròpia de la dreta, com els comentaris del Pere Navarro dient que l’ANC ha de pagar les despeses per dur a terme la demostració ciutadana de la propera Diada. I la resta d’actes que es faran, també s’haurà de pagar cadascú el seu? I les mobilitzacions reivindicatives que molt dignament i amb tot el dret s’estan duent a terme i ben segur es duran al llarg de tota la tardor, hauran de preveure tots aquests col·lectius que hauran de córrer amb les despeses? De l’Albert Rivera o de la Camacho m’ho puc esperar, del principal lider del PSC no, la veritat. De totes maneres, deixo aquesta anàlisi als propis militants del PSC que de ben segur a més d’un i una (ho sé perquè fa anys que els conec), els hauran sonat molt malament les paraules del seu lider. M’estimo més referir-me a nosaltres, als que volem i farem possible la Via Catalana.

 És gran el repte que ens espera i no ens hem de creure que tot serà fàcil. No ho serà. Quan surts a defensar una causa, no tens mai la garantia de guanyar-la, tot i així la defenses amb totes les teves forces i tota la teva ànima perquè creus que és una causa justa. I així ho farem. Però, més enllà del resultat que obtindrem, el que em faria més feliç seria que fos un dia sense cap mena d’incidents, i si d’un cas es produís algun, que fos el contrincant i no nosaltres que el provoqués. Els hi hem de demostrar que som un poble amant de la democràcia, de la cultura, de la llibertat i que per defensar els nostres drets no tenim cap necessitat d’anar contra ningú. Defensar-nos sí, lògicament, però mai caure en violència, insults o desqualificacions. No ho necessitem. Tenim prou raons i són suficientment justes com perquè puguem defensar la nostra causa amb alegria, amb calma, amb tolerància, amb comprensió cap a les mancances dels altres. La nostra és una causa que no ens hem inventat nosaltres ni se l’ha inventat cap manipulador de masses com els contrincants ens volen fer creure. La nostra és una causa que ve de lluny, de molt lluny. Una causa que hem intentat resoldre per la via de la negociació fins que els contrincants ens han demostrat que no estan disposats a cedir, que no accepten les nostres raons i que no tenen cap intenció de respectar els nostres drets com a país i els nostres sentiments com a poble. És per això que hem decidit sortir als carrers de Barcelona l’any passat i a les carreteres de tot el país aquest any. perquè més enllà del que pugui passar el dia després, volem que tinguin clar que estem disposats a continuar lluitant per la independència de Catalunya. Sense violència, sense rancúnies, però amb passió i perseverança.

Hi ha dos homes als quals admiro profundament, l’un va morir assassinat i l’altre està a punt de deixar-nos perquè té ja molts anys, però tant l’un com l’altre seran per sempre més un gran exemple de persones lluitadores, intel·ligents i justes. Us deixo algunes de les seves paraules que convé molt tenir-les en compte per continuar aquesta lluita.

 Mahatma Gandhi

La violència és la por als ideals dels altres.

Gairebé tot el que realitzi serà insignificant, però és molt important que ho faci.

Quan algú comprèn que obeir lleis injustes és contrari a la seva dignitat d'home, cap tirania pot dominar-li.

No se'ns atorgarà la llibertat externa més que en la mesura exacta en què hàgim sabut, en un moment determinat, desenvolupar la nostra llibertat interna.

Aquelles persones que no estan disposades a petites reformes, no estaran mai en les files dels homes que aposten a canvis transcendentals.

 Nelson Mandela

Després d'escalar una muntanya molt alta, descobrim que hi ha moltes altres muntanyes per escalar.

L'educació és l'arma més poderosa que pots usar per canviar el món.

Un bon cap i un bon cor són una combinació formidable.

Visca la llibertat! El sol mai ha il.luminat un assoliment humà més gloriós.

Tot sembla impossible fins que es fa.

 

 

PARTITS POLÍTICS

 

Hi ha persones que presumeixen de no haver pertangut mai a cap partit polític, com si això volgués dir que són més netes i innocents que ningú. En realitat, a la majoria dels casos només vol dir que aquestes persones no han estat mai disposades a assumir cap compromís envers la societat, que sempre s’han mantingut al marge a l'espera que altres els hi solucionin la vida i els organitzin el futur. Clar que també hi ha qui mai ha pertangut a cap partit polític perquè la seva sensibilitat i el seu afinat sentit de l'ètica els ha portat a dedicar totes les seves forces i recursos a ajudar als altres a través de ONG’s o associacions cíviques dedicades a ajudar als més vulnerables. Però aquests són els menys, perquè en el fons, moltes de les persones disposades a assumir compromisos esperen obtenir quelcom a canvi, que no sempre es tracta de càrrecs remunerats, de vegades tenen prou amb sortir a la foto.

En qualsevol cas, presumir de no haver pertangut mai a un parti polític és tant negatiu com creure que pertànyer és garantia de ser millor que la resta, que la lleialtat a aquest partit està per damunt de tot. Els partit polítics són necessaris perquè encara no s’ha inventat res suficientment eficaç per substituir-los. De fet han sigut fonamentals en la història recent de la humanitat en ser l'única eina dels no poderosos per poder governar o incidir sobre els que governen, però igual que les constitucions, si es creu que són sagrats i no un simple instrument al servei de la societat, poden arribar a ser no tant sols innecessaris sinó un obstacle perquè la societat continuï evolucionant.

Si a més hi ha elits a aquests partits que utilitzen pressions d’interessos creant subelits que fan creure a la militància de base que la lleialtat és sagrada, amb l’interès de conservar privilegis que ratllen l'obscenitat quan es tracta de polítics que es volen considerar d’esquerres, aleshores el mal és tan important que dona perillosament la raó a les persones que es consideren per damunt del be i del mal per no haver pertangut mai a cap partit polític. Quelcom molt perillós perquè això porta a les persones a actituds radicals que no ajuden més que a aquells que no necessiten als partits polítics per governar el món perquè son els amos i poden posar i treure reis i emperadors.

En definitiva, els partits polítics d’esquerres son ara per ara molt necessaris per aglutinar al seu voltant persones amb inquietuds i voluntat solidaria de servei. Però un partit polític d’esquerres no és una secta, ni una entitat religiosa, ni un instrument al servei d’una elit privilegiada i/o trepes que cerquen un ascens per profit personal, un partit polític d’esquerres ha de ser una eina al servei de la societat, al servei dels pobles amb especial atenció als més desfavorits i amb un objectiu ben definit: la evolució de la humanitat cap a una justícia social. Els partits d’esquerres que no compleixen amb aquest objectiu tenen una greu responsabilitat política en front de la societat i ser lleial per damunt de tot a un partit d’esquerres que practica polítiques de dretes, és ser còmplice d’un engany ignominiós.

A propòsit de la independència

El dubte és el principi de la saviesa. L'ignorant afirma, el savi dubta i reflexiona. (Aristòtil)

Jo sempre he dubtat. No és que me les vulgui donar ara d'intel.ligent, tinc una intel.ligència força normaleta i res més, però si soc molt apassionada i quan em lliuro a algú o a alguna causa, ho faig amb total intensitat. Es per això, i desprès de diverses experiències frustants, que tot i que mai he deixat de somniar i d'il.lusionar-me amb allò que desperta el meu interès, faig passar pel sedàs dels meus dubtes reiteradament tot allò en el que hi crec.

El tema de la indepèndencia de Catalunya no és una excepció. Sempre he defensat el federalisme, un federalisme honest i real que fos capaç d’unir pobles en completa llibertat i per decisió pròpia, sense que ningú imposés res a ningú i que cadascú pugués governar-se per si mateix practicant una solidaritat real, decidida voluntariament per cada poble, per a arribar a la col·laboració d’una autèntica ajuda mútua. Això és per a mi el federalisme. A la Península Ibèrica, dominada majoritariament per cultures expansionistes i impositores des de la nit dels temps, no ens hem ni tant sols apropat mai al federalisme... mai. Tot i així, confiava (perquè necessitava fer-ho) en que algun dia guanyaria el sentit comú i tothom s’adonaria de que el federalisme seria el millor dels escenaris possibles.

La realitat ens ha superat a tothom. Els pobles d’Espanya han votat majoritàriament als expansionistes més recalcitrants, que han utilitzat reiteradament les més bastes mentides per posar a la gran majoria de la ciutadania en contra de Catalunya, en un intent quasi criminal (per no dir del tot), de doblegar la voluntat del poble català fent-los sentir la por de veure's sols davant l'abisme. Però res més lluny del que esperaven amb les seves campanyes de boicots contra els productes catalans, de recollides de signatures contra el poble català, de repetir i repetir fins a la sacietat un munt de mentides al més pur estil de’n Joseph Goebbels: “¡Una mentida repetida mil vegades acaba creient-se com a veritat!”. Però, com deia, res més lluny del que esperaven. El poble català ha reaccionat i ho ha fet amb valentia i determinació. Nomès aquells que tenen lligams d’interessos econòmics o politics amb els centralistes, han quedat a la deriva en un mar de confusions i contradiccions del que només poden treure angoixes i enganys.

Al marge d’aquests que mai canviaran d’opinió perquè defensen per damunt de tot els seus propis interessos, hi ha que diuen que ja els hi fa gràcia aixo de la indepèndencia, però que tenen por de que tot acabi malament i acabi sent una frustració per els que es comprometen amb la causa. I jo pregunto, des de quan les causes han d’assegurar un final feliç per assumir el compromís de defensar-les? Sempre he cregut que el que han de tenir les causes per a lluitar per elles és que els consideris justes... no? És evident que tal i com està tot avui dia, em semble que lluitar per la indepèndencia de Catalunya és el més just per al poble català. Hi ha que diuen que no volen la independència perquè és ser antisolidari, que ells o elles son internacionalistes. I jo em pregunto, enviar els diners de la ciutadania catalana (siguin nascuts aqui o no), perquè els fatxendes del PP es vagin gastant els diners en construir trens que viatgen buits, aeroports que no tenen més avions que una estúpida estatua, mantenint a les mafies que blanquegen diners i els envien a Suïssa, cases reals que no tenen suficient en viure “a cuerpo de rey” a costa de la nostra necessitat, sinó que a més es dediquen a muntar ONG’s per desviar diners als seus comptes particulars, ministeris que cobren sous alts i a més s’adjudiquen dietes per cada moviment que fan, tenint en compte que no serveixen més que per torpedejar allò que les autonomies intenten fer, etc., és ser internacionalista? Perquè hi ha d’haver ministeris de competències que, suposadament, estan transferides a els autonomies? Punt i a part mereix el Senat, perquè serveix el Senat, per donar recer a les mòmies polítiques a les que els politics en funcions deuen favors?

En fi i resumint, tot i ser una cagadubtes nata, cada dia que passa m’ofereix més raons per creure en la necessitat de que Catalunya s’independitzi i esdevingui un estat lliure i sobirà. Quant al seu tarannà social i politic en el futur, agraïm molt exhaustivament els consells que ens venen de fora, pero creiem que la societat catalana és suficientment progressista, intel.ligent i culta com per lluitar per una societat més justa. Tasca que segurament serà molt més fàcil i plena de possibilitats quan tinguem de lluitar nomès contra enemics interns i no contra tot l’impèri espanyol.

I com a nota final i plena d’esperança us diré que abans d’ahir vaig ser a una paradeta al meu poble venent samarretes per a la Via Catalana del proper 11 de setembre. Va ser molt il.lusionant veure venir families senceres (pares i mares, fills i filles, àvis i àvies, nets i netes...) que s’enportaven la seva samarreta com qui aconsegueix fer-se amb un trocet de quimera amb la determinació de convertir-la en realitat. Si, decididament aquest poble es mereix ser lliure i decidir el seu pròpi destí.

8 de març Dia Internacional de la Dona

El proper 8 de març commemorem el Dia Internacional de la Dona. Avui, en ple segle XXI, continuem reivindicant la igualtat per a les dones. Tants anys i segles fa ja que lluitem per aquesta causa, que semble mentida que estiguem encara aquí.

A casa nostra hem avançat considerablement, és cert, especialment els últims trenta anys, però la estafa a la que diuen crisi amenaça amb fer-nos retrocedir alarmantment. L'atur afecta a tota la població en general, a la joventut en especial, a les persones grans de forma dramàtica i irreversible i a les dones de manera desesperançadora. Però el pitjor de tot és el deteriorament que es detecta, especialment en persones molt joves, del tracte pejoratiu cap a les dones, tracte que moltes vegades acaba en tragèdia, encara que alguns imbècils com el Toni Cantó frivolitzin dient que moltes denuncies per maltractaments son falses. Una sola pallissa mereix la nostra atenció, una sola mort ha de fer reaccionar a tota la societat per posar-hi fi a aquest magnicidi.

Però més enllà de casa nostra encara és pitjor, doncs a tota aquesta desesperança s'ha de sumar la falta d'oportunitats per accedir a la cultura i el menyspreu i tracte vexatori de la societat contra les dones, encoratjat i suportat per les autoritats d'alguns països i escudats en el que venen a dir "la seva cultura". Les noticies que han arribat últimament sobre les violacions a la Índia no són una excepció, formen part d'una terrible realitat massa quotidiana. I en altres països encara és pitjor perquè no només no es castiguen les violacions, sinó que es castiguen a les víctimes violades i a tot aquell que intenti fer pública la tragèdia que viuen les dones d'aquests països.

 

Perquè  la lluita per a la igualtat de les dones i per a la defensa de la nostra integritat és una lluita universal, no podrem dir que hem assolit aquesta igualtat mentre hi hagin societats que amaguen sota el negre mant d'una cultura injustificable el maltractament sistemàtic de les seves dones i nenes.   Per això, aprofitant la celebració del Dia Internacional de la Dona, vull tornar a demanar el Premi Nobel de la Pau per a la noia que amb els seus 13 anys va ser víctima d'una cruel brutalitat pel simple fet de voler fer arribar el coneixement a les nenes d'una de les societats més despietades contra les dones, l'afgana. Malala va patir un greu atemptat, ha sobreviscut i diu estar decidida a continuar lluitant per les nenes del seu país. Ella si mereix el Nobel de la Pau.

Estatua de Nelson Mandela

 

Aquesta escultura en honor a Nelson Mandela consisteix en 50 plaques d'acer de 10 metres d'alçada cadascuna, tallades amb làser i insertades en el paisatge. Representen el 50 aniversari de la captura i empresonament d'en Nelson Mandela, el 6 d'agost de 1962. Està ubicada al terreny on era la presó i sobre l'àrea a on estava la seva cel.la durant 27 llargs anys.

En un punt especific d'observació, la perspectiva de les columnes sorprenen en veure's la imatge del Nelson Mandela. L'escultor és Marco Cianfanelli que va néixer a Johannesburg al 1970 i es va graduar amb distinció en Belles Arts a la Universitat de Witwatersrand al 1992.

Corren malos tiempos

Avui he llegit varis diaris, he sentit les noticies de la ràdio i la televisió, he parlat extensament sobre el tema amb el meu germà petit, que és una de les persones més intel.ligents, honestes i sensates que conec. Hem deixat anar tot el que pensàvem i el que sentíem i al final... al final un silenci espès i feixuc semble que s'ha apoderat de tots dos. I mireu que és difícil fer-nos callar tant a ell com a mi quan de política es tracta, però... no hi havia res més a dir. I no hi havia res més a dir perquè ara per ara no es veu amb claredat cap a on hem de tirar. És evident que els que ara governen aquí i allà haurien de fotre al camp però... per qui els podem substituir? Tenim al nostre abast polítics prou experts, honrats i fidels als principis de justícia social per poder arreglar tot aquest enrenou? I si els tenim, com és que hem arribat a on som? Tampoc no volem caure presoners de la por que ens volen ficar al cos. Per aquí i per allà hi han missatges d'apocalipsis que ens venen la idea de que sense dirigents que ens guiïn no som ningú. I potser tenen raó. Amb tot el que està caient i malgrat perdre un munt de punts en intenció de vot, continua sent el PP el partit més votat si ara es fessin eleccions. I potser és perquè molta gent mira al seu voltant i diu "de qui em puc refiar?" i com la dona maltractada sense sortida, decideix continuar vivint sota el mateix sostre per por a enfrontar-se a la vida sense el domini del seu maltractador... Ens hem acomiadat amb una forta abraçada i dos petons però amb un somriure trist. Que lluny ens queda aquell temps en que tots dos érem capaços de jugar-nos la pell per una causa, perquè confiàvem en la necessitat i la possibilitat del canvi, perquè qualsevol cosa que vingues havia de ser per força millor que la trista dictadura que teníem. Eren temps de lluita i sacrifici però també d'il.lusió i d'esperança, perquè creiem en la esquerra que tímidament es començava a organitzar per dur a terme la gran tasca de portar-nos cap a la llibertat i la igualtat... I si, alguna cosa s'ha arribat a aconseguir, però d'un temps a aquesta part, tota la fruita del cistell se'ns ha podrit... uns han robat, han malversat, han mentit, s'han corromput... altres han mirat cap un altre banda i les majories han decidit no prendre part, com si no anés amb ells. Entre els uns i els altres, molt més els uns que els altres, per suposat, hem fet caure aquesta societat cap a un pou immund de perversitat perquè hem permès que aquests monstres que ens governen i els còmplices que han mirat cap a un altre banda, els hi hagin robat el futur i la esperança a les noves generacions, al nostres fills i als nostres nets... Segur que em recuperaré perquè soc de mena lluitadora, però en aquests moments em sento com aquesta pobre barca acabada i abandonada a la sorra.