Corren malos tiempos

Avui he llegit varis diaris, he sentit les noticies de la ràdio i la televisió, he parlat extensament sobre el tema amb el meu germà petit, que és una de les persones més intel.ligents, honestes i sensates que conec. Hem deixat anar tot el que pensàvem i el que sentíem i al final... al final un silenci espès i feixuc semble que s'ha apoderat de tots dos. I mireu que és difícil fer-nos callar tant a ell com a mi quan de política es tracta, però... no hi havia res més a dir. I no hi havia res més a dir perquè ara per ara no es veu amb claredat cap a on hem de tirar. És evident que els que ara governen aquí i allà haurien de fotre al camp però... per qui els podem substituir? Tenim al nostre abast polítics prou experts, honrats i fidels als principis de justícia social per poder arreglar tot aquest enrenou? I si els tenim, com és que hem arribat a on som? Tampoc no volem caure presoners de la por que ens volen ficar al cos. Per aquí i per allà hi han missatges d'apocalipsis que ens venen la idea de que sense dirigents que ens guiïn no som ningú. I potser tenen raó. Amb tot el que està caient i malgrat perdre un munt de punts en intenció de vot, continua sent el PP el partit més votat si ara es fessin eleccions. I potser és perquè molta gent mira al seu voltant i diu "de qui em puc refiar?" i com la dona maltractada sense sortida, decideix continuar vivint sota el mateix sostre per por a enfrontar-se a la vida sense el domini del seu maltractador... Ens hem acomiadat amb una forta abraçada i dos petons però amb un somriure trist. Que lluny ens queda aquell temps en que tots dos érem capaços de jugar-nos la pell per una causa, perquè confiàvem en la necessitat i la possibilitat del canvi, perquè qualsevol cosa que vingues havia de ser per força millor que la trista dictadura que teníem. Eren temps de lluita i sacrifici però també d'il.lusió i d'esperança, perquè creiem en la esquerra que tímidament es començava a organitzar per dur a terme la gran tasca de portar-nos cap a la llibertat i la igualtat... I si, alguna cosa s'ha arribat a aconseguir, però d'un temps a aquesta part, tota la fruita del cistell se'ns ha podrit... uns han robat, han malversat, han mentit, s'han corromput... altres han mirat cap un altre banda i les majories han decidit no prendre part, com si no anés amb ells. Entre els uns i els altres, molt més els uns que els altres, per suposat, hem fet caure aquesta societat cap a un pou immund de perversitat perquè hem permès que aquests monstres que ens governen i els còmplices que han mirat cap a un altre banda, els hi hagin robat el futur i la esperança a les noves generacions, al nostres fills i als nostres nets... Segur que em recuperaré perquè soc de mena lluitadora, però en aquests moments em sento com aquesta pobre barca acabada i abandonada a la sorra.