ELECCIONS AL PARLAMENT EUROPEU

Ara si crec estar en disposició de dir el que penso sobre les eleccions al Parlament Europeu. D’entrada m’agradaria dir alló d’en Laporta “¡Al loro que no estamos tan mal!” i guanyar la propera temporada les eleccions de Barcelona, de Catalunya, d’Espanya i d’Europa. Però molt em temo que no estem tant bé com el Barça de la temporada 2008/2009, entre d’altres coses perque no despertem la passió que aquests senyors que fan virgueries amb les pilotes desperten en el personal. I aixó no és nou, quan el poble perd la confiança en els seus governants, es refugia en el “pan y circo”, la contradicció és que aquest pan y circo ha estat sempre utilitzat per governs imposats per linatge real o cops d’estat, mentre que ara és aquest mateix ciutadà que amaga el cap sota l’ala i dirigeix les seves mirades cap el fútbol, qui hauria d’anar a votar i decidir qui governa. I quan no ho fan venen i et diuen “jo no voto perque no hi confio en ningú, doncs tots els politics son iguals”. No, no us confungueu ni us consoleu amb desqualificacions. No soc pessimista. De fet he passat situacions a la vida que han estat molt greus i que he afrontat sempre amb ànima de lluita i un somriure als llabis. Només qui hagi passat per un cáncer i ho hagi afrontat com ho estic fent jo té dret a dir si soc pessimista o optimista. Us asseguro que soc optimista. Ara bé, també soc realista i aixó és el que no acaba d’agradar a segons qui.
-

Es veritat que els resultats d’aquestes eleccions al Parlament Europeu han estat un triomf pel meu partit, el PSC, a Catalunya, però ha estat un triomf sobre una población tan petiteta que, amb tot el carinyo del món i tots els respectes, qualificar-lo d’èxit seria com comparar un torneig de barri amb la Champions, si seguim amb termes futboleros. Una participación del 35,7% és el que més em crida l’atenció. A partir d’aquí els resultats es podran llegir com es vulgui però sempre serà sobre un 35,7% de ciutadans. Obviament que hem d’estar molt agraits a aquests ciutadans que han tornat a dipositar la seva confiança en nosaltres. Obviament que ens hem d’animar els uns als altres i tirar endavant perque del que no dubto en absolut és de que el nostre projecte és amb diferència el millor per a tothom, malgrat les dificultats amb que ens trobem continuament per posar-lo a la pràctica. Però no podem sentir-nos satisfets perque un partit que té vocació i capacitat de governar com ho és el nostre, té la obligació de pensar globalment, de tenir en compte a tothom, tant els qui ens voten, com a qui no vota o qui vota tot el contrari. I si tenim en compte a tothom com tenim la obligació de fer, la majoria de tothom ha quedat fora d’aquestes eleccions. Per decisió propia, és cert, però fora. I aixó ens ha de preocupar i molt. Perque, a més de responsabilitats politiques i sentiments de solidaritat, pensant de forma totalment individualista i fins i tot egoísta, el que passa quan tota aquesta gran majoria decideix passar de tot, amagar el cap sota l’ala i no exercir la seva obligació democrática, ens afecta a tots, tant a ells com els qui si s’han preocupat de cumplir amb el seu deure i han anat a votar.
-

De qui és la culpa de tot plegat? Doncs mireu, és un cúmul de circumstàncies que es va produint de mica en mica i va fent forat com la gota malaya. Ningú se sent culpable i és lògic, ja prou que hem patit en aquest país la cultura católica de la culpa. No obstant, aniria molt bé que, sense necessitat de cilicis ni torments de cap mena, fessim tots plegats un gran acte de reconèixement públic dels errors comesos, una vegada hàgim estat capaços de meditar a fons, debatre i arribar a conclusions sobre quins han estat els principals errors, perquè s’han produït i com es podrien solventar. La gent necessita sentir que els politics que els governen son sincers, son humans i no tenen problemes per reconèixer públicament els errors. Per exemple, el nostre estimat Zapatero hauria quedat molt millor amb Catalunya si hagués vingut a un mitin i ens hagués dit “Perdonadme la ligereza con que traté el tema del Estatut, yo estaba convencido de que podria haber aprobado sin problemas lo que se aprobó en el Parlament de Catalunya pero resulta que los protocolos de estado son más complicados de lo que creía y no pudo ser”, en lloc de tornar a insistir una vegada i altre en que segur que hi haurà un bon acord, mentre les negociacions es fan eternes i la oposició per una banda ens critica perque no arribem a un acord i per l’altre banda té encara el nostre estatut als tribunals, que hi ha que tenir barra.
-

Però semble ser que no tinc ni la més lleugera idea de política, doncs semble que ni és productiu dir les veritats a la cara, ni es pot evitar la eterna confrontació del tú más i el anda que tú, perque segons els experts és el que el públic demana. Jo dec de viure entre extraterrestres perque a mi els únics que em fan comentaris apassionats sobre els debats politics son els militants, la resta de la gent, que son molt bona gent encara que no siguin militants perque us ben asseguro que entre les meves amistats no hi han ni quinquis, ni pederastes, ni violadors, ni capos de la mafia, ben al contrari, totes son persones de molt bons sentiments, molt solidaries i gens estúpides, que la majoria de les vegades ens voten però tot i així opinen que els liders politics estan massa enfrascats en desqualificar-se els uns als altres i que el que haurien de fer es anar per feina i escoltar amb molta més atenció les opinions de la gent del càrrer. Ja no vull ni mencionar les disputes que surten avui a la premsa entre els nostres socialistes i els socialistes de Madrid, que dic jo que ja que expressen opinions tant contundents podrien al menys donar la cara i dir qui son, en lloc d'anar creant mal rotllo i amagar-se a la clandestinitat. Quant a la campanya, millor ho deixem correr perque agua pasada no mueve molino, però no ha agradat gens als meus amics. A mi tampóc. Potser és cert que están entre nosotros i som tots extraterrestres.
-

Bè, en definitiva. S’ha fet el que s’ha pogut, aixó és cert. El socialisme a Catalunya s’ha imposat a la resta de formacions politiques, aixó és cert. Però hi han dues coses molt preocupants. La primera és l’abstenció a tota Europa, Espanya i Catalunya incloses, i la segona és la desfeta que està patint la esquerra europea en general, doncs tot i que nosaltres ens puguem salvar de moment, com que no estem sols sinó que formem part d’un ampli projecte a nivell europeu, no es podem deslligar del tot del fracàs de la esquerra a Europa. Es com aquell que hi viu en un carrer que es van esfonçant i cauen pels forats totes les cases menys la seva, de poc li servirá doncs un dia o altre haurà de sortir de casa seva i s’enfonsarà com la resta dels seus veïns. No, no és temps per plorar ni per desanimar-se, però tampóc ens podem permetre el luxe d’anar pregonant una victoria que ha estat pecata minuta davant de la gran derrota que tot plegat representa per la democracia. O sigui que, fil a l’agulla, a treballar i a explicar les coses tal com son, sense treure pit ni amagar el cap sota l’ala. Amb total sinceritat, reconèixent errors i debilitats i defensant els valors que sempre hem defensat. Ahir vaig sentir al company José Zaragoza unes paraules que no reproduiré fidelment perque no me les vaig apuntar però sí em vaig quedar amb la idea perque és el que he defensat i seguiré defensant tota la vida. Va dir més o menys: “Volem guanyar eleccions per governar perque sabem que el nostre és el millor projecte per a tothom, però no a qualsevol preu, doncs és millor perdre eleccions que perdre els principis.”