El diumenge passat (volia publicar aquesta nota abans però se m'ha acumulat la feina i no ha pogut ser), es va celebrar una jornada castellera a la Plaça Eivissa del meu estimat barri d'Horta. Em vaig apropar i en veure aixecar el primer castell, vaig tornar a casa corrents per agafar la càmara fotogràfica, doncs naturalment no era la primera vegada que veia aixecar castells, però mai els havia vista d'una manera tan intima, de tan a prop. Normalment els he vist a la Plaça Sant Jaume o a Vilafranca del Penedès, tots dos indrets molt més amplis i amb molt més públic. Veurel's tan de prop va ser realment emocionant.
.
Una vegada aixecat el castell, és estèticament preciós, però el que resulta realment impressionant és veure aquelles criatures tan petites reptant pels cossos de tots els joves fins a arribar al cim i la valentia d'aixecar-se allà a dalt des d'on s'ha de veure el terra tan lluny. Sí, ja sé que hi han molts altres temes que a tots ens preocupen, però em sentia en deute amb aquella bona gent que es va apropar fins al meu barri per oferir generosament un espectacle entranyable.
.
Les colles que es van apropar al meu barri i que espero que tornin, van ser els Bordegassos de Vilanova i la Colla de la Vila de Gràcia. Jo els hi vaig comprar el tipic mocador de castellers als companys de Gràcia per proximitat veïnal, però agraeixo molt sincerament la seva participació a totes dues colles que, a més, ho van fer realment molt bé.
.
.
8 comentarios:
La veritat que es molt curios i el que dius veura als nens tant petits ficarse per quansevol lloc ...
Es una costum penso que molt antiga
Moltes gracies per parla tambe d´aixo ...
Ja sabem que hiha altres coses mes importants o greus , pero la vida segueix
Un peto
Sempre disculparme per les faltes que pugui tenir amb el meu català
Hola Julia.
Las tradiciones son bonitas, dicen mucho de las culturas de los pueblos. Pero hay tradiciones, bajo mi punto de vista que yo no toleraría si estuviese en mi mano, que ningún menor participase de ellas, como por ejemplo los castellers
Un chico muy cercano a mi familia cayó y hace años que está tetrapléjico, era en aquel entonces, cuando le pasó, un menor.
Yo jamás hubiese permitido que ninguna de mis dos hijas participasen en ellos, siendo menores.
Espero no enfadar a nadie, pero queremos proteger a los animales y a veces no sabemos ni siquiera proteger a nuestros hijos, cada vez que veo a esos niñitos subir tan arriba se me encoge el corazón no lo puedo remediar. Cuando sean mayores que tengan la libertad de participar o no.
Besos.
Paquita. És cert que els castellers tenen un risc, però també hi ha gent que queda amb lesions irreversibles per fer esport, i no tan sols esports de risc, o per anar en cotxe o per tirar-se a una piscina. Jo no sé si voldria que la meva filla fos castellera però també crec que fem moltes activitats a la vida que comporten un risc, cal posar-hi prudència i mesures de seguretat, però no podem renunciar a tot allò que un dia pot provocar un accident, perquè les xifres d'accidents de castellers no són especialment altes. Tot i així entenc perfectament la teva preocupació.
La vida es un riesgo en si misma y todo lo que hacemos comporta un peligro bien sea de palabra o de hecho.
La primera vez que vi unos castellers, me quedé maravillada por la unión de personas entrelazadas formando una base para montar un castillo humano, así como admiré la valentia de esas criaturas que van escalando cuerpos hasta llegar a la cima.
Siempre hay riesgo de que pase algún accidente, pero también es verdad que cada vez se extreman más las medidas de seguridad para los castellers.
Un beso
Com en tantes coses, la seguretat no hi és al 100% i els castellers tenen un element de risc important.
No obstant, he de dir que a la plaça Eivissa no es va fer cap castell de 8 pisos en amunt, però la proximitat amb les colles va fer-me posar la pell de gallina.
M'agrada veure els castellers al meu barri i espero i desitjo poder-ho repetir molts cops.
Azul, el simple fet de que t'esforcis en escriure el català ja diu molt de tu, no t'has d'amoinar per les faltes d'ortografia, és cert que paga la pena fer les coses cada vegada millor però jo tinc prou amb que ho intentis i t'ho agraeixo molt sincerament.
Paquita, te entiendo perfectamente, pero como dicen los compañeros Pere Nieto y Jordi Coronas, así como nuestra amiga Nerim, cada día se extreman más las medidas de seguridad y no solo los castellers son peligrosos, también lo es la vela, el hoquey patines, el salto de pértiga, el esquí y tantas y tantas prácticas que quienes las llevan a cabo empiezan desde muy pequeños. Lo principal desde luego, además de cuidar mucho las medidas de seguridad, es que el niño o la niña que sube hasta allá arriba quiera hacerlo. A mí también se me encoje el corazón pero es un espectáculo precioso y son pocos los accidentes graves porque los de abajo forman una auténtica y apretada piña.
Bueno, no sé, tampoco querría entablar una discusión con nadie, solo que creo que es una tradición muy hermosa por lo del resultado de un auténtico trabajo en equipo y además es estéticamente precioso.
Besos para todos.
Visca els castellers;)
Es una tradició que m'encanta. Sempre em quedo meravellada mirant como munten i demunten castells. Són impressionants. Sempre que hi ha alguna actuació a prop, no me la perdo. Gralla, Toc de castell i cap amunt :)
I que em dius de les anxenetes? ufff, impressionant com pugen y pugen fins a dalt de tot. Sí, es perillós, però igual que tantes i tantes altres coses en aquesta vida. Si comencèssim a pensar i pensar en tots els perills que tenim al nostre abast no faríem res, ni cap esport, ni sortiríem al carrer. Tot té un risc, i el fer castells té el risc que té molts altres esports.
Sí, soc una afèrrima fan dels castellers :)
Ah, per cert, volia comentar també que en alguns paisos ja estan utilitzant els castells per tema de "treball en grup" entre nens, adults, pares i fills. És una tradició i un esport que exercita el treball en grup, el preocupar-se pel que tens al teu costat, perquè si ell cau, caiem tots.
És el primer cop que visito el teu blog així que una forta abraçada.
Publicar un comentario