

No soc la persona més indicada per jutjar la situació que s’està produint a les universitats. No he tingut el privilegi de ser estudiant universitaria, doncs com a filla d’emigrants obrers, no vaig tenir aquesta oportunitat. Però sí crec tenir tot el dret a opinar sobre les impressions que percebo veient la panoràmica des de fora.
Mai plou a gust de tots però hem de viure en societat, ergo estem condemnats a entendre’ns i arribar a consensos que ens permetin viure en pau i respectant alló que beneficiï a les majories sense perjudicar a cap minoria. Dificil, ho sé, però aquest ha de ser el camí. I aixó implica que ningú hauria d’imposar per la força els seus propis criteris, ni ningú hauria de reprimir per la força cap demostració minoritaria, a no ser, es clar, que l’ús de la força derivi en violència, que en aquest cas sí es fa necessàri restablir la calma perque ningú no surti danyat. Crec que així és com hem d’apendre a funcionar si volem construir una societat realment democràtica i justa.
Per exemple, hi ha un col.lectiu que no està d’acord amb el Plà Bolonia. Doncs bé, a aquest col.lectiu se li tenen de donar medis i oportunitat de que presentin, de forma cívica, totes les seves al.legacions, cap opinió ha de ser més vàlida que qualsevol altre. Una vegada totes les parts tenen la oportunitat de fer les seves al.legacions, tant els que son a favor com en contra, si no s’arriba a un consens, s’ha de sotmetre a votació. I aleshores, s’ha de respectar el criteri de la majoria. La qual cosa no vol dir que els que defensen lo contrari que les majories no puguin continuar fent la seva campanya entre el col.lectiu per intentar guanyar simpatitzants a la seva causa, però es clar, sempre des del civisme i el respecte a la decisió presa per les majories. No sé si s’ha procedit així o no ¿?
Si no s’ha procedit així, potser aquest ha estat l’error principal, doncs per més raó que tinguin els que imposen els canvis, si no demostren que és desig de les majories, no podran restar raó moral a les minories que protesten i intenten convèncer a tothom de que es tracta d’imposicions antidemocràtiques. Ara bé, si s’ha procedit respectant els mètodes democràtics i tot i així algunes minories continuen evitant que les majores puguin assistir a les classes, aleshores s’els ha de fer veure a aquestes minories que no tenen cap dret a imposar el seu criteri a la resta. Poden, aixó si, intentar convèncer als demés de les seves raons, però no imposar-les, doncs aquests son mètodes que no van en lloc i a més corren el perill de ser mediatitzats i utilitzats per forces politiques interessades en desgastar als contrincants politics i fins i tot es poden veure barrejats amb agitadors professionals que, desenganyeu-vos, sempre han existit, existeixen i sempre existiran.
Tot i així, voldria fer una última observació. La policia democràtica no es pot comportar com qualsevol altre policia. Humanament és perfectament comprensible que quan et peguen, instintivament, peguis. Però es clar, un servidor de l’ordre és un professional i no es pot permetre aquest luxe. Ha de saber mantenir la sang freda. Si fas un filera en un espai dient clarament al manifestant que d’aquella línia no passarà, la mantens, si el manifestant intenta traspassar-la li dons una bona empenta i si es posa violent fins i tot un cop de porra, però una vegada aconsegueixes allunyar-lo, no està bé que el persegueixes i li segueixes pegant amb la porra. La teva obligació és mantenir-te al lloc que defenses i carregar amb els que intentin traspassar la línia, qualsevol persecució et porta a l’acarnissament i aleshores perds la raó moral per molta raó que tinguis. No, no soc experta en seguretat, la meva única experiència amb la policia és haver-me trobat en moltes ocasions en front de la policia del règim franquista i rebre uns quants cops. Per aixó s’em posen els pels de punta en veure imatges d’un policia democràtic pegant acarnissadament a un manifestant, sigui qui sigui el manifestant. I no, no estic d’acord amb els que hi cauen en el “recurso fácil” de culpabilitzar de tots els mals a la policia, doncs hi ha manifestants, com hi ha delinqüents, que es comporten de forma molt violenta (ja m’agradaria a mi veure que farien molts d’aquests flower powers que s’esquincen les vestidures si es trobessin enfrontats a aquests violents que a tot arreu hi ha), però és evident que cal perfeccionar el professionalisme de la policia perque no es cometin errors que, repeteixo, crec que son humanament molt comprensibles, pero profesionalment inadmissibles.
Ah, i respecte al moviment antibolonia, espero que les seves protestes estiguin motivades perque volen un sistema que els faci treballar més encara que el Plà Bolonia. No voldria pensar que molts d’aquests estudiants protestin perque s’els exigirà un millor rendiment per continuar gaudint de beques, perque aquí sí que tinc quelcom a dir, doncs pago els meus impostos i és amb aquests diners i els de molts ciutadans més que hi treballem durament cada dia i paguem els nostres impostos, que aquests estudiants poden gaudir de beques, que menys que demanar-los que s’esforcin i treballin dur per treure el màxim rendiment dels seus estudis, no? Perque a més, em semblaria horrorós que la universitat pública anés perdent pistonada i arribessim a una situació en la que els estudiants de la universitat privada passessin a ocupar totes les places de recerca i d’ocupació dignes, mentre els estudiants de la universitat pública passessin a fer d’estatues vivents a Les Rambles, de músics al metro o d’okupes professionalitzats (amb tot el respecte a les estatues vivents i als músics del metro).
-
-
-
Existe hoy día algo que se llama comunicación. Que no siempre cumple con su cometido como debiera, cierto es, porque en no pocas ocasiones pónese al servicio del mejor postor. Sin embargo, justo es decirlo, es la comunicación, el acceso de las mayorías a la información, lo que está cambiando sustancialmente las sociedades humanas. Lástima que aún nos quede por delante mejorar la justicia para poder meter entre rejas a los voraces defensores del capitalismo salvaje antes de que nos lleven a la bancarrota.
-
Y es por esa comunicación, por ese fácil acceso a la información, por lo que día sí día también nos vamos enterando de casos y cosas que, para quien se moleste en pensar un poco y poner en ello algo de lógica, pone en su sitio a algunas autoridades eclesiásticas que creen poder seguir reprimiendo, oprimiendo y condenando a la infelicidad a toda la humanidad, aunque, eso sí, con especial ensañamiento contra la mujer. Porque al conocer la sociedad todos los detalles que rodean a los hechos, queda al descubierto la posición fundamentalista, irracional e injusta de esos eclesiásticos.
-.
Nueve años tiene esta criatura. No, no diecinueve o veintinueve, no, NUEVE años. Va un degenerado (la pareja de su madre) y la viola. La niña queda embarazada de gemelos. La madre de la niña la lleva al médico. Los médicos descubren su embarazo y dicen que tiene que abortar porque sus órganos reproductores no están todavía desarrollados para soportar un embarazo, y menos de gemelos, por lo que peligra la vida de la niña. Se juntan los dos supuestos: violación y riesgo para la vida de la madre. Deciden que hay que abortar. Y ahí aparece la iglesia.
-.
El Sr. José Cardoso Sobrinho, arzobispo de Recife, condena el aborto y excomulga a la madre de la niña y a los médicos que practican el aborto. Y se queda tan ancho. El caso provoca un gran revuelo en todo Brasil. El presidente Lula se manifiesta a favor de la niña y lamenta que el arzobispo, que fuera discípulo de clérigos como Hélder Câmera, firmes defensores de la "teología de la liberación" pueda comportarse de forma tan radicalmente malsana contra una niña de nueve años, víctima de un hecho tan aborrecible como es una violación, que cuando se practica contra una criatura pasa de ser aborrecible a ser tremendamente cruel e ignominioso.
-
Sin embargo, el arzobispo en cuestión, lejos de reconocer su error y pedir perdón, declara con total desfachatez: "No me arrepiento. Lo que hice fue declarar la excomunión. Es mi deber alertar el pueblo, para que tengan temor a las leyes de Dios." ¡Ahí le han dao! Ahí está el quid de la cuestión: temor a las leyes de Dios. Porque si no hay temor a las leyes de Dios, ¿quién se va a tragar que las jerarquías eclesiásticas están para salvar a la humanidad de los infiernos, que son los representantes de Jesucristo en la tierra? Nadie. Si no es por ese temor, ¿cómo puede nadie creerse que Jesucristo, quien según los evangelios fue un hombre bondadoso y solidario, que dijo aquello de que sería más fácil que entrara un camello por el ojo de una aguja que que un rico entrara en el reino de los cielos, puede consentir que sus representantes en la tierra vivan rodeados de lujos, vestidos en sedas y oro, mientras millones de criaturas mueren por no tener acceso a lo más elemental para sobrevivir? Y los negocios, ¿qué me dicen de los negocios? ¿cómo pueden los representantes de Jesús en la tierra tener acciones y negocios suculentos cuando Él expulsó a los comerciantes judíos del Templo porque faltaban a Dios con su aprecio al dinero?
Ni siquiera el reproche del ministro de Salud brasileño, José Gomes que ha calificado como radical e inadecuada la posición del arzobispo, ha cambiado la opinión de José Cardoso Sobrinho, quien cuestionado sobre como reaccionaría si la niña hubiera muerto al continuar el embarazo, ha recurrido, sin pudor ni escrúpulos, a una anécdota que a él le parecerá hermosa pero a mí me parece francamente horripilante: "Una médica italiana mantuvo su embarazo aún sabiendo los riesgos que corría. ¡Murió, pero se hizo santa!
-
¡Hombre de Dios! (esto lo digo yo). Acabáramos. Claaaaaaro. Se trata de eso, ni más ni menos. Mártires que necesita la iglesia. Que digo yo ¿y no podrían estos señores ofrecerse voluntarios para ser ellos los mártires? Es como el que mata y luego se suicida. ¡Joder!, que se suiciden antes y así se evitan tener que matar ¿no?
-
-
Ha mort l'estimat actor galaico-catalán Pepe Rubianes.
Una noticia així sempre és trist, però el seu talent i la seva generositat per fer-nos passar bones estones han estat tan grans, que tot i la tristesa que em causa saber de la seva mort, no puc evitar un somriure en recordar-lo.
En Pepe Rubianes feia molt de temps que hi era a casa nostra, per aixó es deia d'ell mateix que era galaico-catalán i per aixó era tan estimat a Catalunya i s'el recordarà per sempre. Els fatxes d'arreu s'emprenyaven molt amb ell, però ja se sap que quan un desperta la rabia d'un fatxa, és senyal de que el que faci ho està fent molt bé.
Jo l'estimava i el respectava, malgrat el seu escatològic i de vegades hortera llenguatge. Era un home lliure, capaç de transmetre llibertat i bon humor a quin se l'escoltava. I per tot aixó i perque a la obra Spamalot encara el sentirem interpretant a Deu, suposo que el deuen haver enviat cap al cel, per fer rabiar més encara als fatxes que mai van estar a la seva altura i per aixó mai van entendre el seu sentit de l'humor, o el van entendre a la perfecció i per aixó els hi molestava tant.
El Pepe no era un home "politícamente correcto". Era un artista i com a tal un autèntic àcrata. Era un home entranyable i jo el recordaré sempre, com estic segura que farà tanta i tanta gent a la que sí va agradar i molt el seu sentit de l'humor, per les mateixes raons per les que als fatxes no els hi va agradar, obviament.
Diu una dita, crec que àrab, que l'home que és capaç de fer riure al demés es mereix el paradís, ho veieu com en Pepe deu haver anat al cel? Tot i que coneixent-lo, segurament que abans d'entrar al paradís ha fet una butifarra, ha donat mitja volta i ha marxat cap a destins més càlids, pagans i amb sentit de l'humor.
Descansa en pau, amic Pepe Rubianes. Sempre et recordarem amb el somriure als llàbis i un gran agraïment pels molts i molt bons moments que ens has fet passar.