Cap a on evolucionem?

Recordo que quan era petita, les mamas parlaven entre elles de les seves coses i reien d'amagatotis. Pobres, hi havia tanta repressió que qualsevol conversa sobre "temes de dones" era quasi tabú i ho havien de parlar amb còdis secrets i vigilant sobre tot que la canalla no se les escoltés, com si fos pitjor per la canalla sentir a dir que una dona tenia o no la regla o que feia aixó o lo altre al llit amb el marit, que sentir que havien afusellat a un pare de familia per la seva "presumpte" implicació en no sé qué de la delinqüència comunista o dels de la CNT. Aleshores, utilitzant un dels seus còdis, quan una s'adonava que s'acostava un petit o petita, avisaba a la resta dient Ojo, hay ropa tendida. També es feia servir hay moros en la costa però com que suposo que la ropa tendida era una expressió més amable per la canalla, lo dels moros ho acostumaven a deixar més per avisar de que venien els marits.

Aixó, com tantes altres actituts clandestines o semiclandestines, va ser part de la meva formació com a persona, però rebeldilla que va sortir una, en lloc de fer-me seguir els patrons, em va fer odiar tot el que té a veure amb secrets i secretets i amagar-se d'aixó o de lo altre. Tot i que m'agraden els dies de pluja per la seva bellesa trista i pel bé que representa que plogui més sovint que més de tard en tard, els meus matins favorits son aquells en els que el sol brilla amb força, el cel es veu ample i transparent i hi ha tanta llum que es pot veure la vida amb tot detall. I així és com m'ha agradat viure sempre, sense màscares de cap mena, expressant el que sento amb total honestetat i sense perdre la llibertat de dir el que penso per aquest o aquell petit favor o privilegi. Puc mantenir un secret, per descomptat, si la persona que vol ser escoltada m'ho demana i puc viure i de fet ho varaig fer fa anys en clandestinitat si la situació així ho requereix, però, si puc, m'agrada volar amb total llibertat, mirar amb total honestetat i ser vista amb total transparència. I faltaria als meus principis si no expressés la preocupació que em desperta el tema de Collserola.

I enténc perfectament que la preocupació dels qui tenen la responsabilitat de millorar la mobilitat a Barcelona, sigui cercar fòrmules que ajudin a descongestionar la ciutat, ho enténc. I és possible que fer un túnel a Collserola, ferroviari, espero, ajudi a millorar fins i tot el medi ambient, doncs si s'aconsegueix descongestionar el trànsit, s'elimina contaminació, és possible. I accepto que els experts que estan estudiant meticulosament el tema saben molt més que jo, ho accepto. Però no puc evitar sentir una gran tristesa en pensar que es puguin arribar a esquerdar aquestes boniques muntanyes que ja es tot el que ens queda de vida verda a Barcelona. Perque, si fa no gaires anys varem dir que calia fer de Collserola un parc natural protegit per evitar que es degradés i ara es diu que es pot foradar, que passarà en un futur, tornarem a anar una miqueta més enllà fins que acabarem fent uns murals amb arbres pintats perque la canalla del futur aprengui el que era un arbre igual que ara veiem als zoos les tristes restes de moltes espècies que hem pràcticament aniquilat?

No sé, torno a dir que no m'atreveixo a dir amb total seguretat si el projecte és més o menys bó pels habitants de Barcelona. Per qui és ben segur que no és bó és per les pròpies muntanyes, pel propi parc de Collserola. Només cal veure com era el paissatge de Barcelona fa uns quants anys, per adonar-se que, si no ens plantem amb fermesa en no anar més enllà, tot el que és vida silvestre desapareixerà a la nostra estimada Barcelona, una ciutat preciosa que en té de tot menys zones verdes. M'estimo Barcelona però també m'estimo Collserola... molt!