Miguel Hernández

Avui he anat a un acte en homenatge al poeta Miguel Hernández que s'ha fet aqui al poble, amb motiu del 100 aniversari del seu naixement. Ha estat emocionant. No només perque els poemes d'en Miguel Hernández sempre emocionen, sino també perque les seves paraules m'han retornat a la meva tendre joventut, quan eren tantes les vegades que posava els discos de vinil d'en Joan Manuel Serrat i en Paco Ibáñez amb els poemes d'aquest poeta, que s'acabaven ratllant i havia de tornar a estalviar per tornar-los a comprar. Em sabia cada paraula de memoria, cada nota musical i quina venia després de la que acabava. Para la libertad, El niño yuntero, Andaluces de Jaén, Nanas de la cebolla, Elegía, etc., etc...

No fa gaire vaig llegir un principi de controversia sobre aquest poeta a la premsa i no vaig voler seguir llegint. No m'interessa entrar en polèmiques de si era més d'esquerres o menys, de si la gran amistat que tenia amb en Ramón Sijé (a qui per cert, amb motiu de la seva mort, li va escriure un dels poemes més emotius i bonics que he llegit mai). No, no m'interessa res de tot aixó. Em queda la seva vida breu viscuda amb intensitat i, potser sí que amb forces contradiccions i confusions, però estic segura que amb una gran honestetat. I sobre tot, deixant-nos el llegat d'una poesia que és pura essència de sensibilitat, passió i profunds sentiments. No sé si Miguel Hernández és un dels grans poetes del segle XX perque no entenc tant com per afirmar una cosa així, el que sí sé és que els seus poemes sempre m'han arribat pel cap alt profund de les meves entranyes, des que vaig despertar a les passions de la vida i me'ls vaig trobar pel camí. Fa un parell d'anys vaig visitar casa seva a Orihuela i encara puc recordar amb tot detall la emoció que vaig sentir en tocar el tronc de la seva estimada figuera, que segueix oferint una magnífica ombra al mig d'un pati que semble guardar encara l'ànima del poeta.

Per aportar el meu granet de sorra en la celebració del 100 aniversari del seu naixement, us deixo amb un dels seus poemes més bonics i us recomano que, si encara no ho heu fet, llegiu els poemes d'aquest home jove i apassionat a qui le ferocitat del feixisme li va arrancar la vida sense pietat quan encara tenia tantes coses a dir-nos. Com poden alguns jutges donar crèdit encara a aquells que denuncien i seuen al banc dels acusats a homes que intenten desenmascarar crims com aquest?

NANAS DE LA CEBOLLA

Miguel Hernández

(Dedicadas a su hijo, a raíz de recibir

una carta de su mujer, en la que le

decía que no comía más que pan y cebolla.)

La cebolla es escarcha

cerrada y pobre.

Escarcha de tus días

y de mis noches.

Hambre y cebolla,

hielo negro y escarcha

grande y redonda.

En la cuna del hambre

mi niño estaba.

Con sangre de cebolla

se amamantaba.

Pero tu sangre,

escarchada de azúcar

cebolla y hambre.

Una mujer morena

resuelta en lunas

se derrama hilo a hilo

sobre la cuna.

Ríete niño

que te traigo la luna
cuando es preciso.

Tu risa me hace libre,

me pone alas.

Soledades me quita,

cárcel me arranca.

Boca que vuela,

corazón que en tus labios

relampaguea.

Es tu risa la espada

más victoriosa,

vencedor de las flores

y las alondras.

Rival del sol.

Porvenir de mis huesos

y de mi amor.

Desperté de ser niño:

nunca despiertes.

Triste llevo la boca:

ríete siempre.

Siempre en la cuna

defendiendo la risa

pluma por pluma.

Al octavo mes ríes

con cinco azahares.

Con cinco diminutas

ferocidades.

Con cinco dientes

como cinco jazmines

adolescentes.

Frontera de los besos

serán mañana,

cuando en la dentadura

sientas un arma.

Sientas un fuego

correr dientes abajo

buscando el centro.

Vuela niño en la doble

luna del pecho:

él, triste de cebolla,

tú satisfecho.

No te derrumbes.

No sepas lo que pasa

ni lo que ocurre.

.

.