Zearie Lijsail: EL PERQUÈ DEL NO A L'AVORTAMENT

.
.
.

¿Por qué está la iglesia tan furibundamente en contra del aborto? ¿Le preocupa la vida de los fetos? No. ¿Por qué está tan irracionalmente en contra de los anticonceptivos, le enternecen los bebés? No. Lo que le preocupa es la sumisión de la mujer. Y ¿cuál es la manera más efectiva de mantener a la mujer bajo su yugo? Pues tenerla preñada, cargada de hijos y con las cadenas del sentimiento materno bien sujeto.
.

En moltes ocasions m’he trobat discutint sobre quin factor ha estat determinant perque la dona hagi assolit tanta llibertat en tant poc temps a Occident. Per suposat queda molt per fer encara, no obstant les diferències son abismals si ens comparem amb generacions anteriors però ben properes. Molts diuen que el factor més determinant ha estat la incorporació de la dona al món del treball. No estic d’acord. La dona treballa a casa nostra des de fa molts i molts anys i aixó mai va possibilitar la seva llibertat. El que crec que ha estat més determinant és l’anticoncepció, la possibilitat de tenir relacions sexuals sense que aixó impliqués obligatoriament quedar embarassada.
.

Soc mare i ho soc perque ho vaig dessitjar amb tota la meva ànima, mai m’he penedit de ser-ho, però ho vaig ser quan vaig voler, no com la meva mare que polvo a que se arriesgaba, embarazo que te crió. Ser mare és un estatus que et fa presonera d’un compromís del que mai més et lliuraràs. Si no tens mitjans econòmics, no tens més remei que dependre d’algú altre perque no pots deixar morir els teus fills de gana. Si tens mitjans i intentes acabar amb una relació sentimental que t’ha deixat d’interessar, et poden amenaçar amb treure’t els fills i, es clar, per un fill una mare fa el que faci falta.
.

No estic en contra de la familia en absolut, crec que l’entorn més sà en el que pot crèixer la canalla és en el si d’una familia, que no vol dir pare, mare i fills, sinó grup d’éssers humans que s’estimen, es respecten i tenen cura els uns dels altres, tan se val si es tracta de pare i mare, dos pares, dues mares, o qualsevol altre fòrmula. Però tornant el tema dels embarassos, una dona prenyada que ho és perque ha volgut, que té mitjans per valdre-se per si mateixa i tirar endavant la seva criatura en cas de que el seu idili amorós arribés a la seva fi, és una dona lliure. Una dona prenyada per no haver tingut mitjans per a evitar-lo i sense mitjans económics, és un ser vulnerable que es veu en la necessitat de posar el seu destí en mans de tercers. Si no hi ha mitjans per evitar l’embaràs, com es pot evitar convertir-se en victima? Amb l’abstinència. I aquí entra la esglèsia: evita la relació carnal i evitaràs el mal. Però qué passa quan una dona té un desliz, que te de pagar el seu error la resta de la seva vida? O pitjor, qué passa quan la dona ha estat seduïda o fins i tot forçada, de vegades fins i tot per homes de la esglèsia, també ha de pagar la resta de la seva vida per haver estat víctima d’elements sense escrúpuls ni pietat?

El que està clar és que la esglèsia no vol ni sentir a parlar de persones lliures. I quan es tracta de dones encara menys. Ja ho deien els curas fachas quan la febre dels moviments proletàris a la Espanya de la preguerra: Dejad que los hombres se hagan anarquistas mientras las mujeres sigan viniendo a misa. Son ellas las que educan a los niños.