Som una nació i ho continuarem sent!!

Era un home robust, d'uns quaranta anys, ample d'esquenes i fort com un roure. Portava una motxilla grossa penjada damunt del pit, una cadireta de criatura petita penjada a la esquena i una pancarta a la que es podia llegir Volem un honorable que no s'arrugui. No sé quines raons el van portar a comportar-se d'aquella manera. Tot d'un plegat es va ficar al mig d'un grup de manifestants i va començar a empentes movent-se violentament de manera que amb la cadireta copejava a les persones que tenia al voltant i cridava maleïts socialistes. No sé si es que potser l'havia deixat la dona per un socialista o és que algú li havia pagat perque anés a provocar als manifestants que, de forma pacífica, volien fer patent el seu suport a l'Estatut de Catalunya que el TC ens ha castrat. El cas és que la única cosa que va aconseguir va ser trencar, momentàniament es clar, la pau d'aquell nombrós grup de gent en defensa dels que, suposadament, lluiten aquests guerrillers de l'absurd i les causes perdudes. Peró el més greu de tot no era que aquell homenot fes el ridícul més estrepitós, sinó que al seu voltant portava un petit grupet de criatures que el seguien com si fos el lidel de no sé quina causa. Em vaig apropar a un d'ells, un noi menut amb uns preciosos ulls blaus desorbitats i una cara crispada per l'espant. Segurament el seu lider boig li havia dit alguna cosa com Vinga maulet, ha arribat l'hora de lluitar pel teu país, i el noi creia que havia de fer història, tot i que semble que no ho acabava de veure clar. Però qué us passa nois, perquè us comporteu així, li vaig dir. I el noi, amb una veu atemorida que simulava ser de ràbia, anava dient sense parar, Es que tinc quinze anys i els socialistes m'ha dit fill de puta. Quins socialistes? li vaig preguntar, jo no he sentit que ningú t'hagi dit aixó. No, allà, allà, deia el noi assenyalant amb una mà tremolosa cap a enlloc.

El servei d'ordre va rodejar al boig de la cadireta a la esquena per evitar que fes mal a ningú  amb les seves violentes empentes, doncs ell continuava movent-se amb sacsejades com un cocodril quan surt fora de l'aigua per caçar la presa. No sé qui era la presa que ell volia caçar. Potser no ho sabia ni ell mateix. Finalment es  van desplaçar cap endavant i el noi petit em va dirigir una última mirada plena de por abans de desaparèixer entre la multitud. Em va fer pena. M'hagués agradat parlar amb ell i tranquilitzar-lo. Dir-li que segurament el movien sentiments molt nobles però que no era la manera. A més, l'hauria abraçat afectuosament per fer-li passar la por i li hauria dit que esperés un temps per empendre la lluita, perque als quinze anys no han d'anar a les guerres. Som els adults els qui hem de fer les batalles perque les criatures com ell puguin viure en pau. No som al tercer món a on segresten a les criatures per a convertir-les en nens i nenes soldats. Aqui no ho fem aixó... no hauriem de fer-ho...

Quan ja marxaven vaig poder veure que al voltant d'aquell grupet de nens soldats que marxaven al darrera del lider boig de la cadireta copejadora penjada a la esquena, hi havien altres elements, també amb samarretes negres, aquests ja amb els seus trenta o quaranta anys, que miraven als manifestants amb odi i despreci. Em van venir ganes de dir-los que alliberessin a les criatures. Només els hi vaig dir vostre Si aquest és el  vostre lider, potser que us ho penseu... Un d'ells, amb una mirada plena d'odi i un to de mala llet, em va dir, Doncs mira que tu, seguint a un xarnego de merda. S'em va gelar la sang. Era aixó. No que tinguessim punts de vista diferents, no que estiguessin per la independència o qualsevol altre raó. Era aixó. Aquests radicals no poden pair que aquest país pugui ser governat per un home que no pertanya a la seva idea de supremacia blanca catalana. Ves a saber, possiblement el seu cognom tampóc no demostrés cap pedegrí de pura raça, però algú segurament el va començar a adiestrar quan encara era un nen com els que seguien al lider boig de la cadireta copejadora penjada a la esquena, i que ells custodiaven com els gossos de tura que vigilen que el ramat no s'escapi. Trist... molt trist...

Però malgrat la presència d'aquests extremistes, profetes de bogeries poc compartides, i malgrat la mala organització que va ser incapaç de fer entendre a la capcelera de la manifestació que, per respecte als ciutadans que venien al radera, haurien d'haver-se dissolt en arribar a la Plaça Tetuan perque tothom pugués fer el recorregut sencer, com es va fer a les manifestacións contra la guerra de Irak, la manifestació va ser tot un èxit i jo em sento privilegiada per haver pogut formar part d'aquest capitol tan important de la hisòria del meu país. Confio en que tot aquest esforç no caurà en sac trencat i que tots els que hi erem al càrrer, estiguem disposat a continuar sortint al càrrer fins a assolir els nostres objectius. Perque, creieu-me, aixó no s'acabat. Encara ens queda molta feina per fer i és probable que ens hàgim de plantejar molt seriosament que haurem de ser disposats a tot el que faci falta per a defensar la dignitat del nostre país.

.

.

..