A propòsit del sobiranisme

Vaig néixer a una de les moltes Little Andalusies que hi havien per Catalunya als anys cinquanta. Be, de fet vaig néixer a l'Hospital Clínic, que era on naixíem els pobres en aquella època, però vaig anar a casa molt aviat perquè la meva mare va marxar inclús abans de que li donessin l'alta per no haver-me de batejar. Vaig viure doncs els meus primers vuit anys a La Perona, tot i que nosaltres teníem la nostra dignitat i no li dèiem així. Quan algú em preguntava a on vivia, jo contestava a la Ronda de Sant Martí 309. Aquella era casa meva i jo sentia per ella, malgrat la seva aclaparadora austeritat, un gran respecte i estima. De fet, crec que la canalla no necessita altre cosa per ser feliç que no passar gana i ser estimats. A mi no em va faltar ni una cosa ni l'altre, malgrat que aconseguir-ho li costés a la meva jove mare molts i molts sacrificis.  No reivindico aquell passat però tampoc l'amago. Estic molt orgullosa d'haver sortit d'un ambient tant humil i haver-me convertit en una ciutadana amb tots els drets i sense cap mena de complexes, gràcies sobre tot a la meva mare que era una dona lluitadora i em va ensenyar des de ben petita que jo no havia de ser mai més important que ningú, però que ningú no havia de ser mai més important que jo.

Als vuit anys se'm van endur molt lluny d'aqui. Als dinou vaig tornar i, tot i que sempre estimaré Sao Bernardo do Campo (Sao Paulo, Brasil) i Johannesburg (Sudàfrica) com part de la meva vida, en arribar aquí em vaig enamorar del meu país. Ja no vaig tornar a les barraques. Els sacrificis dels meus pares durant els anys d'emigració tenien precisament aquest objectiu, poder tornar a Catalunya i viure en un pis decent, sense haver d'il.luminar-se amb espelmes, carburs i quinques, ni haver d'anar a la font a buscar l'aigua, ni haver de rentar la roba a la riera, ni haver de combatre el fred amb quilos de mantes i brasers encesos tota la nit. Clar que quan es guanya quelcom es perden coses també. Jo vaig perdre els camps immensos que s'obrien des de casa meva fins al mar, aquells camps en els que em vaig criar com una petita salvatge corrent entre els sembrats i enfilant-me als arbres com els gats de carrer.

Com deia, als dinou anys es va produir la definició de la meva identitat. Havia nascut entre andalusos, m'havia format entre cultures ben diferents a la nostra, vaig mirar sempre de conservar lo bo i millor de les moltes i diferents persones que vaig anar trobant i deixant enrere i finalment, després d'uns quatre o cinc anys d'acoblament, em vaig definir com a catalana de ple dret. Vaig conèixer vells combatents d'arreu que havien lluitat i patit presons, tortures, exili. Uns per defensar els drets dels treballadors, altres per defensar el lliure pensament i tots per defensar els drets del poble català. Molts d'aquells combatents ja son morts però jo els recordaré sempre. Recordaré la emoció que em produïen les seves llàgrimes quan sentien cantar L'emigrant o sonaven les notes de la Santa Espina. Ara som una nació suposadament acceptada i respectada però no és cert. La transició de mínims que es va produir a Espanya, s'ha estancat de tal manera que els franquistes, que malgrat tot el que van fer, continuen impunes i ostentant un gran poder, forcen la situació per obligar-nos a retrocedir. Estic totalment d'acord amb els que diuen que lo primer son les persones, i tant que si, però les persones també tenen dignitat i no només s'ha de procurar que mengin, que visquin en cases dignes, que puguin disposar de sanitat i educació públiques de qualitat perquè tothom pugui tenir les mateixes oportunitats. També s'ha de respectar la seva identitat, els seus sentiments de pertinença. Ningú demana a un andalús que visqui a Catalunya que se sentí obligatòriament català, de fet ho puc afirmar degut a la meva procedència. Igual d'injust és que aquests andalusos per qui defenso els seus drets a ser qui son, es creguin en el dret d'obligar als catalans a sentir diferent del que senten. Cadascú ha de ser lliure per sentir-se com vulgui, sempre que no perjudiqui al veí. Cadascú ha de tenir dret a defensar les seves idees, sempre que no vulnerin els drets dels altres. Però sobre tot, tothom ha de ser conscient de a on viu i a on vol desenvolupar el seu projecte vital i el dels seus descendents. Si es a Catalunya, s'ha d'acceptar que viure a Catalunya és compartir una cultura, una llengua. Perquè voler viure a Catalunya imposant que Catalunya deixi de ser, és tenir un sentit imperialista i ocupacionista.

Catalunya és un país acollidor, format per gent vinguda d'arreu, però també és un país amb personalitat al que se li han de respectar els seus drets. Molta gent diu que el sobiranisme a Catalunya ha fracassat a les últimes eleccions. No és cert. Ha fracassat el sobiranisme de dretes de CiU, perquè tot i que han guanyat les eleccions, han perdut molt respecte a les seves expectatives. Però el vot sobiranista ha guanyat per golejada al vot centralista, fins i tot unint el centralista amb el semi centralista. Aquesta és la realitat i jo ho celebro perquè estic segura de que tots aquells combatents que vaig conèixer, que tenien com a interès comú la llibertat de Catalunya, també ho celebrarien.