Ya hemos llegao a donde íbamos

Quan jo era petita, es feia servir molt aquesta frase, una metàfora per dir que algun impediment important no et permetia continuar el camí. Es podria dir que a la situació a la que estem "ya hemos llegao a donde íbamos" perquè ens ho estan posant molt difícil per continuar avançant.

D'uns anys ençà ens està  sortint tot malament, governi qui governi i adoptis la postura que adoptis, no hi ha manera de que puguis vestir adequadament, doncs és impossible estrènyer-te el cinturó i baixar-te els pantalons al mateix temps.

Els assutadors professionals, sobre tot si són arcaics i al servei descaradament dels poderosos, com per exemple l'ABC i altres "joies" de la comunicació, publiquen en portada alarmants imatges en les que semble que Barcelona va ser arrasada per les flames el dia que els estudiants van sortir al carrer. I, si, van cremar alguna cosa però només uns quants contenidors... de moment. Interessa deixar-ho clar perquè els ciutadans i ciutadanes que només s'informen a través d'aquests manipuladors de la història, poden quedar totalment immobilitzats per la por. I no són temps per l'immobilisme, no.

No intento fer apologia de la violència, res més lluny de les meves intencions. Sobre tot perquè és ben sabut que la violència només serveix per engendrar més violència i també és ben sabut que quan esclata una espiral de violència, qui té més a perdre són els més vulnerables... com sempre. A més, tothom que hagi participat a alguna manifestació important des dels temps del franquisme, sabem de sobres que els violents no són manifestants sinó elements enviats precisament per rebentar les manifestacions, antigament la policia feia servir els delinquents juvenils, ara es veu que van ells directament disfressats d'antisistemes… diuen.

Ara be, no és temps de violència, no, però si és temps de ira. La ira si comença a estar molt justificada. En els estudiants i també en els treballadors (o extreballadors degut a l'atur que patim). En la gent jove i en la gent gran, en l'exassalariat i l'expetit o mitjà empresari. En les classes mitjanes i en les classes populars. I sobre tot, sobre tot, en aquells que han passat de classe mitjana a classe popular i d'aquí directament a la indigència.

O sigui que, m'agradaria molt que la oposició, per molt oposició útil i responsable que vulgui exercir, deixés de perdre energies defensant els governs i demonitzant als manifestants, i passés directament a defensar els drets de la ciutadania que són contínuament trepitjats... Ei, és una humil suggerència...