12/6/11

Quo vadis, indignatus?

He tingut molts sentiments contraposats, antagonics, contradictoris, respecte a aquest moviment anomenat 15-M, Indignats, etc... Vaig començar a mirar obrint la persiana poquet a poquet perque una ja està una mica cremada de patir decepcions varies. De mica en mica em vaig anar animant i vaig tornar a ser la noieta ingènua de temps passats que volia creure i confiar en tot allò que olorés a revolta social, a lluita per la justicia social, que creia que un altre món és possible i que el tenim d'anar a cercar. Aleshores vaig obrir la persiana de bat a bat, vaig aixecar el vidres i vaig deixar passar tot l'aire nou i fresc que ens portava aquest moviment. Mentre els contemplava, sense voler incidir massa per no jugar el paper oportunista que han jugat alguns apropant-se als indignats com si tota la vida haguessin estat uns grans revolucionaris, quan en realitat la única cosa que els preocupa és que perden poder adquisitiu, els vaig anar a visitar algunes vegades i vaig xerrar amb ells, els hi vaig dir que no volia donar consells perque ara és la seva hora i són ells els que han de decidir noves formes de lluita reivindicativa, però que era molt important que concretessin abans de que se'ls omplís el campament d'oportunistes de diverses calanyes, des de politics que són molt d'esquerres quan perden les eleccions i no ho són tant quan les guanyen, fins a okupes que no tenen interès per res que no sigui viure "del cuento", passant per vagabunds, carteristes i altres meravelles que malauradament existirien igual encara que hi hagués feina per a tothom. Alguns em van reconèixer que tenia raó i que es feia molt necessari concretar però m'expressaven el seu temor a no poder aconseguir-ho perque es feia molt dificil concretar res en unes assamblees llargues i desordenades a les que tothom deia moltes coses però ningú prenia una determinació. Altres en canvi em miraven malament perque creien que em ficava a on no em demanaven i fins i tot miraven malament als seus companys com volen dir perquè te la escoltes, que no veus que som nosaltres els que hem de decidir que fer?

Bé, han anat passant els dies i les setmanes i molt em temo que tot això pugui acabar com una altre decepció més per a la col.lecció. He seguit totes les noticies sobre aquest moviment cada dia, les bones i les dolentes, les més afavoridores i les més detractores. He intentat fer-me una idea separant la palla del blat, però no acabo de veure clar qué està passant i a on aniran a petar totes aquestes indignacions. De moment, al menys fins a on jo sé, no hi ha res més que el folclorisme de plantar tomaquets a la Plaça Catalunya, fer soroll de tant en tant i practicar el llenguatge dels sordmuts. Que dius... home, està bé, és maco veure a tanta gent jove, variopinta on les hi hagi, omplint les places públiques. Però... podem esperar alguna cosa més? Avui, repassant la premsa com cada dia per saber com va la cosa, em trobo amb perles que no conviden gaire a l'optimisme.

D'una banda em trobo amb un comentari d'un lector de El Periódico que diu:
Por favor pedir a amigos,conocidos,familiares que no voten ni al psoe ni al pp pasarlo por favor.Si nadie vota a estos dos partidos los que ganen tendran que cambiar las cosas sin posibilidad de no hacer nada.Estarian obligados a cambiar la justicia y la leyes electorales la clave es que psoe y pp no tengan ni un voto.GENERACION NI NI,NI PSOE NI PP PASARLO PORFAVOR,hablar de ello con familiares y amigos y que nadie les vote y TODOS A VOTAR.Que voten a quien sea menos psoe y pp gracias.
I jo pregunto: i ja està? Tot el que hem de fer és no votar ni PSOE ni PP. Però, a qui votem? És igual a qui votem sempre que no sigui ni PSOE ni PP? Em semble una acció molt poc coherent, no? O sigui que, per exemple, si votem tots a PxC, o a Ciutadans, o a la Falange que també és un dels partits petits, ja ho tenim tot solucionat? No sé... em fa l'efecte que qui diu quelcom així no demostra molta capacitat per assumir el compromís de canviar la societat...

D'altre banda, dins d'una noticia sobre el tema em trobo la següent frase:
Acampada enrarecida

Discusiones internas, problemas de convivencia y bloqueos derivados del régimen asambleario eternizan la decisión sobre cómo acabar la acampada de BCN sin que la indignación pierda apoyo.

Si més no, preocupant. Perque enténc que no perdin el recolzament, hi han raons de sobres perque molta gent els vulgui recolzar, tampóc el meu l'ha perdut, també jo segueixo sentint una gran simpatia per aquest esclat de rebelió social i vull continuar confiant en que tindran la capacitat de crear quelcom amb cara i ulls, però si no concreten i es plantegen seriosament alguna forma d'organitzar-se, a on portarà tot aixó?

En un altre article, aquest sobre les accions dels indignats de Madrid, em trobo amb aquestes paraules:
Se produjeron momentos de tensión, cuando los antidisturbios desalojaron a los manifestantes, sin usar en ningún momento las defensas, para que pudieran entrar o salir la larga comitiva de coches oficiales. En una de las esquinas un grupo de manifestantes logró abrir la puerta de un coche con un concejal dentro. Pero el incidente no fue a más. Los indignados se sintieron "satisfechos" por la acción. "Nos han escuchado. Aunque dentro de sus coches, tras los cristales blindados y con aire acondicionado. Pero nos han escuchado", dijo.
¿Nos han escuchado? Com poden ser tant ingenuos? El primer que s'ha de tenir en compte per tenir les idees minimament clares, és utilitzar el llenguatge amb propietat. Segons el Diccionario de Uso del Español de María Moliner, el significat de escuchar es:

Escuchar: atender para oír cierta cosa. Dar oídos, aguzar las orejas estar pendiente de las palabras de alguien

Mentre que el significat de oír és:

Oír: percibir lo que dice alguien

I aquests joves es donen per "satisfechos" perque consideren que els polítics els "han escuchado", quan en realitat jo crec que els han sentit, si, però això no vol dir que els hagin escoltat. També s'ha de dir que no és fàcil escoltar un crit col.lectiu en el que cadascú crida quelcom diferent, però potser encara que el crit fos unànim i coherent tampóc els escoltarien. No os podéis dar por satisfechos porque os oigan, además hace falta que os escuchen. Gritarles a la cara significa que os oyen, no que os escuchan.

Bé, estimats indignats i indignades, jo si us vull escoltar, encara que no us ho vulgueu creure, però siusplau, plantejeu-vos d'una vegada que cony voleu aconseguir de tot aquest moviment i com us plantegeu organitzar-vos per aconseguir-ho. Ah, i no em val que em digueu que ho voleu tot. Això ja ho varem voler els de la meva generació fa quaranta anys i mireu a on hem arribat. Voler-ho tot és just i necessari, però s'ha d'anar pas a pas i per això és necessari saber cap a on enfilar la proa. Concreteu, siusplau, concreteu. Concreteu abans de que tot s'en vagi en orris... siusplau...
.
.

1 comentario:

Anónimo dijo...

JO JA FA DIES QUE ESTIC DIEN QUE HA SIGUT UN FRACAS....POBRETS¡¡VAN COMENÇAR BE,PERO S'HAN DEIXAT EMPORTAR PER GRUPS "PARASITARIS",NOMES CALIA UN PARELL DE CONCLUCIONS BEN PARIDAS,I TRES O QUATRE CONSIGNES ASUMIBLES PER A TOTHOM....PER CERT A MADRID,MALGRAT TOT,O HAN FET MILLOR.PENSEM QUE HA SIGUT UN PRIMER PAS,JA HAN VINDRAN MES.....
JUGANT AMB BARCELONA