COSES DE DONES

Ahir vaig tenir una de les moltes reunions que tinc últimament amb diferents col.lectius de dones amb motiu de la celebració del II Congrés de la Dona el proper mes d’octubre a Barcelona. Com totes les que he tingut fins ara, i estic segura que com totes les que encara tinc pendents, va ser molt interessant.
.



Aquestes reunions comencen timidament i amb controversies. Desperten tanta passió en les dones que hi participen que primer hi ha una actitud de defensa del criteri propi, defensa que, degut a la tradició mil.lenària del poc cas que s’ens ha fet a les dones, acostuma a ser un xic ofuscada, a la defensiva. Aleshores s’aixeca el tó de les veus com si pel fet de cridar més es pugués tenir més raó. Es també degut a la tradicional cultura de la imposició per la força a que hem estat sotmeses. Finalment, un somriure, una paraula amiga que cacem al vol, una reacció d’autocritica per l’actitud que tenim en front d’unes dones que tot d’un plegat ens adonem que son les nostres companyes de viatge… I és aleshores quan sens enxampla el somriure, quan sentim com un sentiment còmplice de solidaritat ens invaeix envers aquell altre somriure que s’obre en front dels nostres ulls. Però si estem dient el mateix! Estem utilitzant diverses formes d’expressar-nos però estem dient el mateix perque tenim les mateixes mancances, les mateixes necessitats i els mateixos interessos: Aconseguir que d’una vegada per totes s’ens prengui seriosament, que d’una vegada per totes es reconegui amb fets i no només amb paraules que no som iguals que els homes, ni ho volem ser, però que si tenim els mateixos drets i exigim que així sigui.

.



I queda tant per fer…


.


S’ha avançat molt en el nostre país. Molt. Les dones joves no us ho podeu ni imaginar com s’ha avançat en aquest nostre país en el que, fins no fa tants anys, viviem segons costums i tradicions que no diferien gaire de les que ara ens arriben amb alguns nouvinguts i que tant ens escandalitzen. Però tot i així, queda molt per fer. Sobre tot queda molt per fer en la mentalitat de molts homes i moltes dones que encara no han arribat a adonar-se del mal que fa el masclisme al desenvolupament de les societats. Perque el simple fet de que hi hagi qui cregui que la lluita per la igualtat és un tema menor (i d’aquests en trobem fins i tot a les esquerres), comporta un impediment important en el desenvolupament de societats justes i pacifiques.