L'altre
dia, a un acte organitzat per l'ANC del Maresme, em vaig trobar amb un
energumen que s'omplia la boca, amb un cert regust a rabia, amb paraules cegues
dient que tots els espanyols són una merda. Segurament, en tenia tota la pinta,
no era més que un "pasiones" i a l'hora de la veritat seria incapaç
de matar una mosca i ben capaç en canvi de prendre's un "chato" amb
els espanyols del seu poble. No obstant això, no evita que els seus comentaris
siguin totalment nefastos per a la bona imatge del nostre país. És clar que
l'espanyol que en sentir-lo parlar cregui que tots els catalans són iguals, o
és tan ignorant com ell o té molt males intencions.
D'altra
banda, al mateix acte, a part d'estar d'acord amb quasi tot el que es va dir,
em va cridar l'atenció una frase: Estem construint un nou regim... Les paraules
van arribar al meu cervell i aquest va dir: És clar, és això el que intuïes i
no acabaves de definir... Sóc barcelonina de naixement, catalana d'adopció i
internacionalista de sentiments. No entenia doncs com podia ser que hagués
acabat sent tant "nacionalista". I el cert és que no ho sóc, no en el
sentit que ens volen fer creure que som els catalans i que en realitat són els
espanyols que imposen la seva nacionalitat sense demanar permís.
Vaig
néixer a Barcelona, filla d'emigrants. Se'm van endur pel món abans de què
tingués temps d'arrelar-me a la meva terra. En tornar vaig ser adoptada pel
poble català doncs em van convertir en ciutadana de ple dret com a una més de
la família. Amb això vull dir que sé el que és ser emigrant i sé el que és
sentir-te una més en aquesta societat catalana tan diversa i amb una
llarguíssima trajectòria d'acollides. No obstant això, vaig ser de les que
creien que Catalunya estava bé a Espanya i el que calia era canviar Espanya.
Amb el pas dels anys però, les coses van anar canviant i a mesura que les meves
arrels s'enfonsaven més en l'ànima de Catalunya, vaig començar a entendre el
perquè dels sentiments d'aquells vells combatents republicans que vaig conèixer
en arribar a Barcelona, uns socialistes, altres anarcosindicalistes, que
ploraven per la seva estimada Catalunya sotmesa per la dictadura obscurantista
d'en Franco. Tota Espanya estava sotmesa, és cert, però a Catalunya, a més, els
enterraven la seva cultura, la seva llengua i el seu dret a ser. Catalunya no
era només un poble reprimit per la dictadura franquista, era a més un país
ocupat, una nació que va ser aixafada per la monarquia borbònica, absolutista i
"corta de entendederas" i sotmesa a una repressió continuada que
Franco volia elevar a la màxima potència.
Van
passar els anys i en aquesta vacil·lació entre la defensa d'una Espanya
federalista i la intuïció de què quelcom no acabava d'anar del tot bé, va
arribar la gran traïció dels socialistes espanyols. S'havien d'aparcar les
aspiracions federalistes perquè el PP se'ls menjava terreny i calia competir al
mercat per recuperar vots. I quina millor fórmula per aconseguir-ho que
alimentar l'odi contra els nacionalistes, separatistes, seccecionistes
catalans. Perquè, que no tots els espanyols són iguals sóc la primera a
defensar-ho, ara, que en la majoria d'espanyols (no tots però si un número molt
significatiu) perviu una petita ànima conqueridora que reclama els drets de
conquesta de les guerres invasives dels seus avantpassats... és cert. El que
unit a un cert recel enfront de la tenacitat d'un poble que, malgrat la dura
repressió soferta al llarg de segles, sempre torna a aixecar el cap, semble que
crea un sentiment negatiu envers els catalans que molts intenten dissimular
perquè no queda bé, no és demòcrata, però que en la intimitat, aprofitant
l'empar de la clandestinitat del vot secret, voten a qui més foti a Catalunya,
"anda y que les den", semble que pensin quan van a votar, "qué
se habrán creido, siempre sintiéndose los modernos, los productivos, los
europeos, los distintos... y llamándonos la España profunda..." Són
sentiments que en persones de bona pasta, desapareixen així que arriben a
Catalunya i s'adonen que tot el que diuen els nacionalistes espanyols és
mentida, però que s'accentuen encara més en els que queden allà i viuen com una
ofensa el fet que algun dels seus defensi als catalans. La mescla de sentiments
d'inferioritat, ignorància, prepotència i desconeixement de la realitat, crea
unes ments obscurantistes no disposades a escoltar a l'altre i serveixen de
combustible per posar en marxa la maquinària de l'absolutisme i la
intol·lerància; maquinaria que abans posaven en marxa els hereus del franquisme
i que ara es disputen amb els socialistes disposats a vendre's l'ànima al
diable amb tal de recuperar vots. Des del punt de vista ètic, no té
justificació. Des del punt de vista comercial, és la voracitat del lliure
mercat. Però... i només ho comento a manera d'incís, des de quin punt de vista
se sotmet el PSC al PSOE? Guanyar vots no és que guanyi gaires...
De
la meva curta o llarga trajectòria, segons es miri, m'he qüestionat sempre tot
el que he vist i sentit al meu voltant. Em considero una lluitadora sense fusta
de política, una persona solidaria però no sacrificada, una persona
d'intel·ligència mitjaneta però amb molta curiositat i molt interès per tot el
que m'envolta i més enllà. Des de molt jove he tingut una forta inquietud per
lluitar contra les injustícies però m'ha costat molt sotmetrem a qualsevol
dogma. Intento sempre entendre les raons de l'altre i faig autèntics esforços
per ser objectiva, tot i que és evident que, com ens passa a tots els mortals,
és impossible ser-ho del tot. Defenso el que crec amb vehemència però no em
costa gens demanar perdó si em fan veure que m'equivoco. En definitiva, sóc una
bona persona sense ser res excepcional, una més... com dirien en la meva
llengua materna, "del montón". I entre les diverses coses que m'he
qüestionat molt intensament els darrers anys, està el tema de Catalunya.
Tot
va començar abans de la manifestació del 2010, que molts diuen que és on va
començar el procès. Vaig saber que alguns, crec que l'ANC encara no existia,
van convocar una manifestació a la Plaça d'Espanya pel dret a decidir. No
recordo exactament l'any. Jo militava al PSC, vaig preguntar al si del partit
de que anava i si nosaltres convocàvem i em van contestar No!!, és clar que no
convoquem nosaltres, això és cosa dels nacionalistes. Vaig tornar a casa
pensant, doncs, a mi m'agrada l'eslògan del cartell "pel dret a
decidir", el mateix que s'arribat a convertir en l'ànima matter de tot el
procès. Vaig pensar que em venia molt de gust anar-hi i hi vaig anar. Sense ser
ni molt menys tan multitudinària com les que s'han fet després, deunidó la gent
que hi havia. D'organitzacions només recordo a ERC pels globus gegants que
solien portar a totes les manifestacions. ERC no eren els meus, jo creia que
era més del PSC per allò que era divers, més a l'abast de tothom, més
representatiu de la variada població de Catalunya, però no arribava a entendre
perquè el PSC no hi era en aquella manifestació, que no es definia com a partit
catalanista? que no defensaven la lliure autodeterminació dels pobles? L'endemà
els vaig dir que havia estat a la mani i em van mirar com el pare que sent el
fill adolescent confessar que s'ha fumat un porro i pensa , bah, són
beneiteries, ja li passarà. Però no, no em va passar. Cada dia em costava més
entendre perquè el PSC no defensava el dret a decidir. Finalment va arribar la
mani del 2010 i aquí ja sí, l'ordre era que havíem de participar tots i amb el
president de la Generalitat, que era nostre, al cap de la manifestació. Alguna
cosa va fallar, alguns manifestants van escridassar al president Montilla. No
sé ben bé si perquè aleshores ja havíem ensenyat el plomer o perquè alguna
pitonissa els va informar del paper que jugaria en un pròxim futur. El cas és
que a partir d'aleshores es va obrir un abisme dins del partit que va acabar
dividint la militància en dos grups. Les dues ànimes del PSC, deien els
conciliadors; a prendre pel cul les dues ànimes, deien els partidaris d'obeir
al PSOE, aquells que durant molts anys van suportar el que consideraven una
terrible humiliació el fet que els principals càrrecs polítics els ocupessin
sempre, segons les seves pròpies paraules, els burgesos catalans. Però la cosa
havia començat abans i a esquena de la militància, perquè la militància només
servia per a les campanyes electorals, per omplir les sales a les assemblees,
per omplir els estadis als mítings electorals i per celebrar entranyables
sopars de germanor. Una de les ànimes, amb el suport del PSOE que veia en
aquella burgesia catalanista un perill de desobediència, van dur a terme un cop
d'estat en enterrar políticament al Pasqual Maragall i arraconant a tot el que
no fos "uno de los nuestros". Per a la resta, es va desenterrar la
màxima de l'Alfonso Guerra "el que se mueva no sale en la foto". Quan
la militància de base ens vàrem adonar, ja tenien la feina feta i no ens
quedava altre que "el derecho al pataleo".
Alguns
però, vàrem percebre que, al marge de les batalles internes del partit, quelcom
important estava passant, que alguna cosa estava canviant a marxes forçades
mentre els nostres quadres polítics ens ordenaven que no ens deixéssim
enlluernar pel que no eren més que deliris de la burgesia catalana i cortines
de fum per tapar la desastrosa política econòmica i social. No ens deien que
els desastres havien començat governant els nostres i ens empenyen a entrar a
la caverna per quedar-nos quiets mirant des d'una petita escletxa el que
passava fora. Alguns encara segueixen allà, no saben defensant què i dient com
a excusa que les coses s'han de canviar des de dins, altres s'han acomodat al
fons de la caverna i allà s'han establert, preocupats únicament en no perdre la
pedra a la que dipositen el cul cada dia. Els que des del principi vàrem notar
que alguna cosa passava, ens ofegàvem a la caverna i vàrem sortir a l'exterior.
No aneu, ens deien, només hi ha la burgesia catalana nacionalista allà. I en
sortir ens vàrem adonar que sí, hi havia la burgesia catalana nacionalista
intentant surfejar a la gran onada formada per un poble decidit a tirar pel
dret. Pugeu a l'onada i surfegeu, però vigileu no caure perquè sereu engolits
per l'onada. Vaig anar a la manifestació del 2012, la intuïció em deia que no
podia deixar de fer-ho. Aleshores vaig comprovar que allà no hi havia quatre
fanàtics, ni quatre burgesos, ni quatre fonamentalistes, ni quatre
galifardeus... allà hi havia tot un poble, el poble de Catalunya. Gent de totes
les edats, de totes les classes socials, de ciutat, de pagès, de pobles, de
totes les procedències... Allò va ser la manifestació més representativa,
diversa, transversal i universal que om es pugui imaginar. Un suflé, ens deien,
un suflé que es punxarà.
No
només no s'ha punxat sinó que s'ha fet cada any més extensa, cada any més
diversa, cada any més tenaç, cada any més potent. Les manifestacions per a la
independència de Catalunya s'han convertit en l'expressió més genuïna de la
essència de la democràcia. Un moviment pacifista, civic, seriós i savi que ja
no té marxa enrere. I tot es deu als anhels independentistes de quatre
separatistes? No. Tot es deu a què el moviment independentista ha fet despertar
a molta gent que, cremada i dolguda per la deriva corrupta i antidemocràtica
dels partits majoritaris i l'escandalosa involució del govern de l'Estat
Espanyol, ha decidit abraçar el procés sobiranista català amb l'esperança de
què en recuperar Catalunya la seva llibertat i esdevenir un estat sobirà,
podrem construir entre tots un país nou, la regeneració de la democràcia,
estructures d'estat sota un major control de la ciutadania. Es a dir, no es
tracta només de ser independents, es tracta d'un canvi de regim. I això sí que
és engrescador i esperançador.
.jpg)
Diuen que aquest mes d'octubre és el mes del
càncer de mama, com si el càncer de mama tingués en compte en quin mes de l'any
apareixerà. Jo per exemple me'l vaig detectar el mes d'abril de fa vuit anys.
Afortunadament, tot i que estic encara en tractament, vaig poder sobreviure a
un "bichito con patas" com me'l va descriure l'oncòleg per fer-me
entendre ràpidament que es tractava d’un “bicho” amb capacitat per crear
metàstasi. Em va dir que no hi havia més remei que practicar una mastectomia
radical (?) en veure la meva cara l’oncòleg va detectar que no tenia ni
punyetera idea què volia dir això. Aleshores, amb molt de tacte però sense
possibilitat humana d’estalviar-me el dolor, em va explicar que m’havien
d’extirpar tot el pit per poder fer net. Vaig rebre la notícia com un cop de
martell al cap però què podia fer? Em vaig sotmetre a l'operació i en
despertar, el cirurgià em va preguntar, què tal? I jo li vaig contestar, bé, em
trobo bé i estic contenta. Ah, sí em va dir ell, i com és això? Doncs perquè quan
m’he adonat del que m’ha passat he pensat que és molt trist perdre una teta,
però que pitjor hauria estat perdre un peu o una mà. El metge em va mirar, em
va acariciar la cara i em va dir, Te’n sortiràs... estic segur. Que vull dir
amb tot això? Primer, que s’agraeix molt que es facin campanyes de llacets de
color rosa i somriures angelicals, però que el que necessitem els afectats pel
càncer, com de qualsevol altra malaltia, no són llacets de colors sinó lluitar
amb valentia perquè no ens treguin la sanitat pública de qualitat. Sóc
totalment conscient que sense aquesta sanitat pública i de qualitat jo ara no
seria viva perquè tot i que mai em va dir ningú el que va costar la meva
operació i posterior tractament amb quimioteràpia inclosa, sé de segur que mai
hauria tingut diners per poder-ho pagar. Ah, i una altra cosa, no cal que es
vagin publicant fotos de dones amb els pits extirpats, crec que tots tenim
suficient consciencia per imaginar-nos com és tot això. Jo no he ocultat mai el
meu càncer, ni m’he sentit menys dona per haver perdut un pit, ni he necessitat
la llàstima de ningú per tirar endavant. He tingut prou amb les cures d’uns
metges i infermeres de primera divisió i amb una família i alguns amics que
m’han estimat i m’han donat tot el suport que he necessitat. El meu missatge
per totes les dones que han patit i/o pateixen el mateix que he patit i pateixo
jo, només els hi puc dir que entenc perfectament com es troben i que lluitaré
amb totes les meves possibilitats perquè puguem continuar gaudint d’una sanitat
pública de qualitat que és en definitiva la nostra única esperança de
sobreviure. Gràcies doncs pels llacets però, de debò, no els necessito. Només
necessito lluita per no perdre els drets que tant ens va costar conquerir,
afecte de les persones que tinc al meu voltant i sobretot, no perdre mai la
meva autoestima, doncs crec que el gran amor que he sentit tota la vida i que
espero continuar sentint per la meva humil persona, és l’arma més forta que he
tingut mai per tirar endavant enfront de totes les dificultats, incloent el
càncer de mama.
