UN CANVI DE REGIM

L'altre dia, a un acte organitzat per l'ANC del Maresme, em vaig trobar amb un energumen que s'omplia la boca, amb un cert regust a rabia, amb paraules cegues dient que tots els espanyols són una merda. Segurament, en tenia tota la pinta, no era més que un "pasiones" i a l'hora de la veritat seria incapaç de matar una mosca i ben capaç en canvi de prendre's un "chato" amb els espanyols del seu poble. No obstant això, no evita que els seus comentaris siguin totalment nefastos per a la bona imatge del nostre país. És clar que l'espanyol que en sentir-lo parlar cregui que tots els catalans són iguals, o és tan ignorant com ell o té molt males intencions.

D'altra banda, al mateix acte, a part d'estar d'acord amb quasi tot el que es va dir, em va cridar l'atenció una frase: Estem construint un nou regim... Les paraules van arribar al meu cervell i aquest va dir: És clar, és això el que intuïes i no acabaves de definir... Sóc barcelonina de naixement, catalana d'adopció i internacionalista de sentiments. No entenia doncs com podia ser que hagués acabat sent tant "nacionalista". I el cert és que no ho sóc, no en el sentit que ens volen fer creure que som els catalans i que en realitat són els espanyols que imposen la seva nacionalitat sense demanar permís.

Vaig néixer a Barcelona, filla d'emigrants. Se'm van endur pel món abans de què tingués temps d'arrelar-me a la meva terra. En tornar vaig ser adoptada pel poble català doncs em van convertir en ciutadana de ple dret com a una més de la família. Amb això vull dir que sé el que és ser emigrant i sé el que és sentir-te una més en aquesta societat catalana tan diversa i amb una llarguíssima trajectòria d'acollides. No obstant això, vaig ser de les que creien que Catalunya estava bé a Espanya i el que calia era canviar Espanya. Amb el pas dels anys però, les coses van anar canviant i a mesura que les meves arrels s'enfonsaven més en l'ànima de Catalunya, vaig començar a entendre el perquè dels sentiments d'aquells vells combatents republicans que vaig conèixer en arribar a Barcelona, uns socialistes, altres anarcosindicalistes, que ploraven per la seva estimada Catalunya sotmesa per la dictadura obscurantista d'en Franco. Tota Espanya estava sotmesa, és cert, però a Catalunya, a més, els enterraven la seva cultura, la seva llengua i el seu dret a ser. Catalunya no era només un poble reprimit per la dictadura franquista, era a més un país ocupat, una nació que va ser aixafada per la monarquia borbònica, absolutista i "corta de entendederas" i sotmesa a una repressió continuada que Franco volia elevar a la màxima potència.

Van passar els anys i en aquesta vacil·lació entre la defensa d'una Espanya federalista i la intuïció de què quelcom no acabava d'anar del tot bé, va arribar la gran traïció dels socialistes espanyols. S'havien d'aparcar les aspiracions federalistes perquè el PP se'ls menjava terreny i calia competir al mercat per recuperar vots. I quina millor fórmula per aconseguir-ho que alimentar l'odi contra els nacionalistes, separatistes, seccecionistes catalans. Perquè, que no tots els espanyols són iguals sóc la primera a defensar-ho, ara, que en la majoria d'espanyols (no tots però si un número molt significatiu) perviu una petita ànima conqueridora que reclama els drets de conquesta de les guerres invasives dels seus avantpassats... és cert. El que unit a un cert recel enfront de la tenacitat d'un poble que, malgrat la dura repressió soferta al llarg de segles, sempre torna a aixecar el cap, semble que crea un sentiment negatiu envers els catalans que molts intenten dissimular perquè no queda bé, no és demòcrata, però que en la intimitat, aprofitant l'empar de la clandestinitat del vot secret, voten a qui més foti a Catalunya, "anda y que les den", semble que pensin quan van a votar, "qué se habrán creido, siempre sintiéndose los modernos, los productivos, los europeos, los distintos... y llamándonos la España profunda..." Són sentiments que en persones de bona pasta, desapareixen així que arriben a Catalunya i s'adonen que tot el que diuen els nacionalistes espanyols és mentida, però que s'accentuen encara més en els que queden allà i viuen com una ofensa el fet que algun dels seus defensi als catalans. La mescla de sentiments d'inferioritat, ignorància, prepotència i desconeixement de la realitat, crea unes ments obscurantistes no disposades a escoltar a l'altre i serveixen de combustible per posar en marxa la maquinària de l'absolutisme i la intol·lerància; maquinaria que abans posaven en marxa els hereus del franquisme i que ara es disputen amb els socialistes disposats a vendre's l'ànima al diable amb tal de recuperar vots. Des del punt de vista ètic, no té justificació. Des del punt de vista comercial, és la voracitat del lliure mercat. Però... i només ho comento a manera d'incís, des de quin punt de vista se sotmet el PSC al PSOE? Guanyar vots no és que guanyi gaires...

De la meva curta o llarga trajectòria, segons es miri, m'he qüestionat sempre tot el que he vist i sentit al meu voltant. Em considero una lluitadora sense fusta de política, una persona solidaria però no sacrificada, una persona d'intel·ligència mitjaneta però amb molta curiositat i molt interès per tot el que m'envolta i més enllà. Des de molt jove he tingut una forta inquietud per lluitar contra les injustícies però m'ha costat molt sotmetrem a qualsevol dogma. Intento sempre entendre les raons de l'altre i faig autèntics esforços per ser objectiva, tot i que és evident que, com ens passa a tots els mortals, és impossible ser-ho del tot. Defenso el que crec amb vehemència però no em costa gens demanar perdó si em fan veure que m'equivoco. En definitiva, sóc una bona persona sense ser res excepcional, una més... com dirien en la meva llengua materna, "del montón". I entre les diverses coses que m'he qüestionat molt intensament els darrers anys, està el tema de Catalunya.

Tot va començar abans de la manifestació del 2010, que molts diuen que és on va començar el procès. Vaig saber que alguns, crec que l'ANC encara no existia, van convocar una manifestació a la Plaça d'Espanya pel dret a decidir. No recordo exactament l'any. Jo militava al PSC, vaig preguntar al si del partit de que anava i si nosaltres convocàvem i em van contestar No!!, és clar que no convoquem nosaltres, això és cosa dels nacionalistes. Vaig tornar a casa pensant, doncs, a mi m'agrada l'eslògan del cartell "pel dret a decidir", el mateix que s'arribat a convertir en l'ànima matter de tot el procès. Vaig pensar que em venia molt de gust anar-hi i hi vaig anar. Sense ser ni molt menys tan multitudinària com les que s'han fet després, deunidó la gent que hi havia. D'organitzacions només recordo a ERC pels globus gegants que solien portar a totes les manifestacions. ERC no eren els meus, jo creia que era més del PSC per allò que era divers, més a l'abast de tothom, més representatiu de la variada població de Catalunya, però no arribava a entendre perquè el PSC no hi era en aquella manifestació, que no es definia com a partit catalanista? que no defensaven la lliure autodeterminació dels pobles? L'endemà els vaig dir que havia estat a la mani i em van mirar com el pare que sent el fill adolescent confessar que s'ha fumat un porro i pensa , bah, són beneiteries, ja li passarà. Però no, no em va passar. Cada dia em costava més entendre perquè el PSC no defensava el dret a decidir. Finalment va arribar la mani del 2010 i aquí ja sí, l'ordre era que havíem de participar tots i amb el president de la Generalitat, que era nostre, al cap de la manifestació. Alguna cosa va fallar, alguns manifestants van escridassar al president Montilla. No sé ben bé si perquè aleshores ja havíem ensenyat el plomer o perquè alguna pitonissa els va informar del paper que jugaria en un pròxim futur. El cas és que a partir d'aleshores es va obrir un abisme dins del partit que va acabar dividint la militància en dos grups. Les dues ànimes del PSC, deien els conciliadors; a prendre pel cul les dues ànimes, deien els partidaris d'obeir al PSOE, aquells que durant molts anys van suportar el que consideraven una terrible humiliació el fet que els principals càrrecs polítics els ocupessin sempre, segons les seves pròpies paraules, els burgesos catalans. Però la cosa havia començat abans i a esquena de la militància, perquè la militància només servia per a les campanyes electorals, per omplir les sales a les assemblees, per omplir els estadis als mítings electorals i per celebrar entranyables sopars de germanor. Una de les ànimes, amb el suport del PSOE que veia en aquella burgesia catalanista un perill de desobediència, van dur a terme un cop d'estat en enterrar políticament al Pasqual Maragall i arraconant a tot el que no fos "uno de los nuestros". Per a la resta, es va desenterrar la màxima de l'Alfonso Guerra "el que se mueva no sale en la foto". Quan la militància de base ens vàrem adonar, ja tenien la feina feta i no ens quedava altre que "el derecho al pataleo".

Alguns però, vàrem percebre que, al marge de les batalles internes del partit, quelcom important estava passant, que alguna cosa estava canviant a marxes forçades mentre els nostres quadres polítics ens ordenaven que no ens deixéssim enlluernar pel que no eren més que deliris de la burgesia catalana i cortines de fum per tapar la desastrosa política econòmica i social. No ens deien que els desastres havien començat governant els nostres i ens empenyen a entrar a la caverna per quedar-nos quiets mirant des d'una petita escletxa el que passava fora. Alguns encara segueixen allà, no saben defensant què i dient com a excusa que les coses s'han de canviar des de dins, altres s'han acomodat al fons de la caverna i allà s'han establert, preocupats únicament en no perdre la pedra a la que dipositen el cul cada dia. Els que des del principi vàrem notar que alguna cosa passava, ens ofegàvem a la caverna i vàrem sortir a l'exterior. No aneu, ens deien, només hi ha la burgesia catalana nacionalista allà. I en sortir ens vàrem adonar que sí, hi havia la burgesia catalana nacionalista intentant surfejar a la gran onada formada per un poble decidit a tirar pel dret. Pugeu a l'onada i surfegeu, però vigileu no caure perquè sereu engolits per l'onada. Vaig anar a la manifestació del 2012, la intuïció em deia que no podia deixar de fer-ho. Aleshores vaig comprovar que allà no hi havia quatre fanàtics, ni quatre burgesos, ni quatre fonamentalistes, ni quatre galifardeus... allà hi havia tot un poble, el poble de Catalunya. Gent de totes les edats, de totes les classes socials, de ciutat, de pagès, de pobles, de totes les procedències... Allò va ser la manifestació més representativa, diversa, transversal i universal que om es pugui imaginar. Un suflé, ens deien, un suflé que es punxarà.

No només no s'ha punxat sinó que s'ha fet cada any més extensa, cada any més diversa, cada any més tenaç, cada any més potent. Les manifestacions per a la independència de Catalunya s'han convertit en l'expressió més genuïna de la essència de la democràcia. Un moviment pacifista, civic, seriós i savi que ja no té marxa enrere. I tot es deu als anhels independentistes de quatre separatistes? No. Tot es deu a què el moviment independentista ha fet despertar a molta gent que, cremada i dolguda per la deriva corrupta i antidemocràtica dels partits majoritaris i l'escandalosa involució del govern de l'Estat Espanyol, ha decidit abraçar el procés sobiranista català amb l'esperança de què en recuperar Catalunya la seva llibertat i esdevenir un estat sobirà, podrem construir entre tots un país nou, la regeneració de la democràcia, estructures d'estat sota un major control de la ciutadania. Es a dir, no es tracta només de ser independents, es tracta d'un canvi de regim. I això sí que és engrescador i esperançador.