Avui m'he aixecat i m'he trobat el mar així de calmat. No és gaire normal veure el mar així a Malgrat, doncs encara que no ens otorguen la qualitat de Costa Brava, que diuen que aquesta comença a Blanes, el que sí tenim són els vents. Quasi sempre fa vent. Avui hi ha una calma chicha que desesperaria al més expert navegant de vela. I en veure el mar així de tranquil, he recordat el meu viatge de Brasil a Sudáfrica. Varem tenir de tot, des de furioses tempestes fins a la calma més impressionant que he vist mai a altamar.
Hi havia un vell xinés d'una edat indesxifrable i un rostre com gravat en fusta. Tota la canalla li anàvem al darrere perque ens expliqués històries fascinants en una llengua que era un mestissatge de totes les llengües del món. Una nit, mentre ens explicava no sé qué d'uns caçadors de balenes que havien patit la justicia divina en haver estat "ajusticiats" per tan nobles animals, ens va dir baixant el tó de veu per donar-hi un aire de misteri: demá en trencar l'alba, us vull a tots aqui a coberta. Encara recordo les seves paraules: Domani no dia ancola, todos aqui cubielta, tapados, aqui mucho mucho flio. Varem anar a dormir tots amb una il.lusió al cor, que poc importava que viatgessim en un vaixell de càrrega perque el nostre no era un viatge de plaer sinó que erem emigrants a la recerca d'una vida millor. A l'endemà, quan encara no es veia més que una petitissima escletxa per la que intentava treure el nas el dia, allà ens teniau a tota la canalla, tapats fins a les orelles amb els anoraks que la mateixa tripulació xinesa els hi havien venut als nostres pares a molt bon preu feia uns dies, i amb una gran expectació perque preveiem que si el nostre Huan ens havia fet pujar, és que alguna cosa important passaria.
Lo primer que ens va causar una gran impressió va ser el mar. Mai a la vida haviem vist un mar tan calmat. Semblava oli de tan llis i espès. Aleshores en Huan ens va portar cap a l'altra banda de la coberta del vaixell i ens va dir, sssssshiiiii, silencio, escucha? Varem mirar atentament cap a la foscor d'aquelles aigües tan impressionants i varem sentir com un rumor sord i intens que ens va congelar l'ànima. De sobte, el rumor es transformà en un fort soroll d'aigua a pressió llençada a l'aire com un guèiser. Eren balenes! Una pila de balenas inmenses que pujaven cap al nord, amb una tranquilitat que impressionava. Eren enormes. Obriem els ulls tan com podiem intentant que no s'ens escapés cap detall. En Huan, que suposo havia vist aquest espectacle infinitat de vegades, se sentia molt feliç en ser responsable d'haver-nos fet viure una experiència que, no sé els altres, però jo no oblidaré mai. Recordo que apretava la fusta de la barana amb força i quasi em costava respirar de la emoció que sentia. I mentre la canalla ens extassiavem amb el meravellós espectacle que la natura ens oferia, en Huan ens deia baixet, una ballena puede hundil balco, todas juntas no dejal nada. No recordo haver sentit por malgrat que era ben cert el que el vell xinès ens deia. Segurament perque vaig intuïr el que ens va dir a continuació, Ballenas muy nobles no hacen nada si no atacas sus clias. Homble malo, no ballena.
Afortunadament per aquelles balenes que em van ensenyar a estimar i admirar aquests animals, aleshores els pobres no ho fotografiavem tot, doncs els nens no teniem càmara ni por asomo i la que tenien els pares només es feia servir per fotografiar a la familia en ocasions especials perque resultava molt car aixó de fer fotos, per la qual cosa, durant el temps que aquelles balenes ens van acompanyar, fins que van girar cua i ens van deixar per continuar la seva ruta cap al nord, la nostre relació va ser magnífica perque no les varem atafagar disparant les càmeres, sinó que les varem observar emocionats i tranquils, sense perdre ni un detall. A les poques milles de navegació, ja de dia i amb un sol brillant però un vent gelat que agitava el mar fent-li perdre del tot la calma anterior, varem arribar al Cabo da Boa Esperança, com el van batejar els seus suposats descrubridors. I allà ens esperava un altre espectacle de la natura, milers de pingüins que caminaven tranquilament d'aqui cap allà i que oferien una imatge més amable que la jauria de taurons que portaven des de feia hores seguint el vaixell. Però aquesta és una altre història. Perque més tard tindriem ocasió de conèixer als bushmen, que també va ser una experiència meravellosa.
.
.
Saramago: "Solo callaré cuando me muera"
