Corren malos tiempos

Avui he llegit varis diaris, he sentit les noticies de la ràdio i la televisió, he parlat extensament sobre el tema amb el meu germà petit, que és una de les persones més intel.ligents, honestes i sensates que conec. Hem deixat anar tot el que pensàvem i el que sentíem i al final... al final un silenci espès i feixuc semble que s'ha apoderat de tots dos. I mireu que és difícil fer-nos callar tant a ell com a mi quan de política es tracta, però... no hi havia res més a dir. I no hi havia res més a dir perquè ara per ara no es veu amb claredat cap a on hem de tirar. És evident que els que ara governen aquí i allà haurien de fotre al camp però... per qui els podem substituir? Tenim al nostre abast polítics prou experts, honrats i fidels als principis de justícia social per poder arreglar tot aquest enrenou? I si els tenim, com és que hem arribat a on som? Tampoc no volem caure presoners de la por que ens volen ficar al cos. Per aquí i per allà hi han missatges d'apocalipsis que ens venen la idea de que sense dirigents que ens guiïn no som ningú. I potser tenen raó. Amb tot el que està caient i malgrat perdre un munt de punts en intenció de vot, continua sent el PP el partit més votat si ara es fessin eleccions. I potser és perquè molta gent mira al seu voltant i diu "de qui em puc refiar?" i com la dona maltractada sense sortida, decideix continuar vivint sota el mateix sostre per por a enfrontar-se a la vida sense el domini del seu maltractador... Ens hem acomiadat amb una forta abraçada i dos petons però amb un somriure trist. Que lluny ens queda aquell temps en que tots dos érem capaços de jugar-nos la pell per una causa, perquè confiàvem en la necessitat i la possibilitat del canvi, perquè qualsevol cosa que vingues havia de ser per força millor que la trista dictadura que teníem. Eren temps de lluita i sacrifici però també d'il.lusió i d'esperança, perquè creiem en la esquerra que tímidament es començava a organitzar per dur a terme la gran tasca de portar-nos cap a la llibertat i la igualtat... I si, alguna cosa s'ha arribat a aconseguir, però d'un temps a aquesta part, tota la fruita del cistell se'ns ha podrit... uns han robat, han malversat, han mentit, s'han corromput... altres han mirat cap un altre banda i les majories han decidit no prendre part, com si no anés amb ells. Entre els uns i els altres, molt més els uns que els altres, per suposat, hem fet caure aquesta societat cap a un pou immund de perversitat perquè hem permès que aquests monstres que ens governen i els còmplices que han mirat cap a un altre banda, els hi hagin robat el futur i la esperança a les noves generacions, al nostres fills i als nostres nets... Segur que em recuperaré perquè soc de mena lluitadora, però en aquests moments em sento com aquesta pobre barca acabada i abandonada a la sorra.

A propòsit del sobiranisme

Vaig néixer a una de les moltes Little Andalusies que hi havien per Catalunya als anys cinquanta. Be, de fet vaig néixer a l'Hospital Clínic, que era on naixíem els pobres en aquella època, però vaig anar a casa molt aviat perquè la meva mare va marxar inclús abans de que li donessin l'alta per no haver-me de batejar. Vaig viure doncs els meus primers vuit anys a La Perona, tot i que nosaltres teníem la nostra dignitat i no li dèiem així. Quan algú em preguntava a on vivia, jo contestava a la Ronda de Sant Martí 309. Aquella era casa meva i jo sentia per ella, malgrat la seva aclaparadora austeritat, un gran respecte i estima. De fet, crec que la canalla no necessita altre cosa per ser feliç que no passar gana i ser estimats. A mi no em va faltar ni una cosa ni l'altre, malgrat que aconseguir-ho li costés a la meva jove mare molts i molts sacrificis.  No reivindico aquell passat però tampoc l'amago. Estic molt orgullosa d'haver sortit d'un ambient tant humil i haver-me convertit en una ciutadana amb tots els drets i sense cap mena de complexes, gràcies sobre tot a la meva mare que era una dona lluitadora i em va ensenyar des de ben petita que jo no havia de ser mai més important que ningú, però que ningú no havia de ser mai més important que jo.

Als vuit anys se'm van endur molt lluny d'aqui. Als dinou vaig tornar i, tot i que sempre estimaré Sao Bernardo do Campo (Sao Paulo, Brasil) i Johannesburg (Sudàfrica) com part de la meva vida, en arribar aquí em vaig enamorar del meu país. Ja no vaig tornar a les barraques. Els sacrificis dels meus pares durant els anys d'emigració tenien precisament aquest objectiu, poder tornar a Catalunya i viure en un pis decent, sense haver d'il.luminar-se amb espelmes, carburs i quinques, ni haver d'anar a la font a buscar l'aigua, ni haver de rentar la roba a la riera, ni haver de combatre el fred amb quilos de mantes i brasers encesos tota la nit. Clar que quan es guanya quelcom es perden coses també. Jo vaig perdre els camps immensos que s'obrien des de casa meva fins al mar, aquells camps en els que em vaig criar com una petita salvatge corrent entre els sembrats i enfilant-me als arbres com els gats de carrer.

Com deia, als dinou anys es va produir la definició de la meva identitat. Havia nascut entre andalusos, m'havia format entre cultures ben diferents a la nostra, vaig mirar sempre de conservar lo bo i millor de les moltes i diferents persones que vaig anar trobant i deixant enrere i finalment, després d'uns quatre o cinc anys d'acoblament, em vaig definir com a catalana de ple dret. Vaig conèixer vells combatents d'arreu que havien lluitat i patit presons, tortures, exili. Uns per defensar els drets dels treballadors, altres per defensar el lliure pensament i tots per defensar els drets del poble català. Molts d'aquells combatents ja son morts però jo els recordaré sempre. Recordaré la emoció que em produïen les seves llàgrimes quan sentien cantar L'emigrant o sonaven les notes de la Santa Espina. Ara som una nació suposadament acceptada i respectada però no és cert. La transició de mínims que es va produir a Espanya, s'ha estancat de tal manera que els franquistes, que malgrat tot el que van fer, continuen impunes i ostentant un gran poder, forcen la situació per obligar-nos a retrocedir. Estic totalment d'acord amb els que diuen que lo primer son les persones, i tant que si, però les persones també tenen dignitat i no només s'ha de procurar que mengin, que visquin en cases dignes, que puguin disposar de sanitat i educació públiques de qualitat perquè tothom pugui tenir les mateixes oportunitats. També s'ha de respectar la seva identitat, els seus sentiments de pertinença. Ningú demana a un andalús que visqui a Catalunya que se sentí obligatòriament català, de fet ho puc afirmar degut a la meva procedència. Igual d'injust és que aquests andalusos per qui defenso els seus drets a ser qui son, es creguin en el dret d'obligar als catalans a sentir diferent del que senten. Cadascú ha de ser lliure per sentir-se com vulgui, sempre que no perjudiqui al veí. Cadascú ha de tenir dret a defensar les seves idees, sempre que no vulnerin els drets dels altres. Però sobre tot, tothom ha de ser conscient de a on viu i a on vol desenvolupar el seu projecte vital i el dels seus descendents. Si es a Catalunya, s'ha d'acceptar que viure a Catalunya és compartir una cultura, una llengua. Perquè voler viure a Catalunya imposant que Catalunya deixi de ser, és tenir un sentit imperialista i ocupacionista.

Catalunya és un país acollidor, format per gent vinguda d'arreu, però també és un país amb personalitat al que se li han de respectar els seus drets. Molta gent diu que el sobiranisme a Catalunya ha fracassat a les últimes eleccions. No és cert. Ha fracassat el sobiranisme de dretes de CiU, perquè tot i que han guanyat les eleccions, han perdut molt respecte a les seves expectatives. Però el vot sobiranista ha guanyat per golejada al vot centralista, fins i tot unint el centralista amb el semi centralista. Aquesta és la realitat i jo ho celebro perquè estic segura de que tots aquells combatents que vaig conèixer, que tenien com a interès comú la llibertat de Catalunya, també ho celebrarien.

La pell de brau

 

" Diversos són els homes i diverses les parles,

i han convingut molts noms a un sol amor.

 La vella i fràgil plata esdevé tarda

parada en la claror damunt els camps.
La terra, amb paranys de mil fines orelles,
ha captivat els ocells de les cançons de l'aire.

Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,

des de les oliveres,
l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:
Diverses són les parles i diversos els homes,
i convindran molts noms a un sol amor.
(...)

No convé que diguem el nom

del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén."
(...)

A vegades és necessari i forçós

que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat. "

 

Salvador Espriu